Porto un temps,
força llarg ja -diria
que vaig començar el setè dia després del big bang-,
que faig veure que
visc.
Ho faig amb convicció i
disciplina,
soc un bon aprenent, em
diuen.
Moc les mans,
les parpelles,
els somriures,
les paraules,
les frustracions
i les últimes plomes
que queden enganxades a la meva esquena,
com fulles seques
d’hivern.
Ho fas molt bé, em
repeteixen,
i jo aixeco una mica el
cap
i bufo fort
per fer veure que
respiro
i que estic content.
(Ningú observa que
l’aire només surt
i que a dins gairebé no
en queda.)
Obro la boca i executo perfectes
pantomimes amb els llavis;
o m’agafo els ulls, els
poso el morrió i els passejo
per sobre els paisatges
de més a prop, ensumant elogis hipòcrites;
cada matí a les vuit
m’arrossego les cames cap a l’eterna pujada
i en torno una hora
després, fent veure que
és suor el que em
brilla a les galtes;
em poso les ulleres
i les programo per no
moure’s
mentre algú assaja
davant meu paraules boniques i transparents
que -tots dos ho sabem-
ja ha assajat, davant el mirall, la nit abans.
Faig coses d’aquestes.
De tant en tant xoco
amb alguna altra campana girada al revés,
i ens allunyem,
espantats per la falta de so,
no fos cas que l’altre
s’adoni
del buit que amb prou
feines contenim a dins.
El més estrany és que
funciona. Ningú es queixa.
El més estrany és que
durin tant aquestes campanes girades al revés
i que cada dia se’n
trenquin tan poques.
