.jpg)
El primer que feia en arribar a
la feina era ruixar l’orquídia. A l’oficina no li
havien durat mai més de tres o quatre setmanes i ella no en sabia la causa. Es
limitava a comprar-ne una altra quan l’anterior semblava morta. Sempre se la
veia correcta, pulcra, intel·ligent i amb una guspira d’ironia als ulls. Els
subordinats li tenien respecte, els clients se sentien respectats i els gestors
buscaven el seu respecte amb cautela. Quan feia un bon negoci, donava les
gràcies i ho celebrava amb el marit. Quan fallava, reconeixia els errors i ho
explicava als fills. Era una dona quasi perfecta.
El primer que feia en arribar a casa
també era ruixar l’orquídia. Aquesta feia més de cinc anys que la tenia: les
fulles no s’assecaven mai i fins i tot alguna vegada havia tornat a florir.
Després es treia el vestit de dues peces fet a mida, es desfeia el recollit i
els llavis se li afluixaven en un somriure de veritat. Encara que volia fer-ho,
no sabia gaire com petonejar els fills o com abraçar el seu home. El que sabia
era cuinar-los plats que a vegades es cremaven, fer-los riure amb acudits
increïblement dolents, plorar d’amagat quan els sentia tristos i distants i
fer-los sortir a la terrassa per veure les primeres orenetes a la primavera.
Era una dona molt imperfecta.
Un dia va descobrir el misteri de
l’orquídia. A la de l’oficina la tenia dins d’un test preciós, de color negre,
en perfecta harmonia amb el disseny del mobiliari i dels seus vestits cars. A
la de casa encara la tenia en el mateix test en què l'havia comprat, un senzill
test de plàstic transparent. I ella, la dona perfectament imperfecta, va
descobrir amb estupor que les arrels de les orquídies necessiten la mateixa
llum que les fulles. Si no la tenen, es moren.
