dilluns, 11 de gener de 2016

Informe després dels fets


Cada dia el veig a la porta de l'institut. D'esquenes a l'edifici, sense parlar amb ningú. Xucla àvidament un cigarro a punt d'acabar. Els altres li passen pel davant, pel costat o per darrere sense veure'l. És pàl·lid i gairebé lleig. Porta sempre la mateixa roba, pantalons amples i samarreta blanca. No entenc per què la Lídia el troba guapo.

Tanco la llibreta i agafo el mòbil de la noia morta. Dubto abans d'obrir-lo. Fins a on es pot justificar la curiositat sobre una persona de la qual, només unes hores abans, desconeixíem absolutament tot, existència inclosa? Fins a on es pot justificar el desig de quedar-nos lliures de qualsevol culpa, encara que només sigui la que deixa enrere, tal ombra inevitable, la presa de consciència d'un fet?
Els pares seuen junts, sense tocar-se, amb el cap cot. Els cabells, estranyament, els fa assemblar-se l'un a l'altre: no gaire curts, oberts en metxes grises i desordenades. Dues figures inversemblants, sense gènere, ni edat, iguals en postura i silenci. Han vist la noia i l'han identificat. No m'agrada quan els familiars em miren als ulls després de la identificació. Sento que m'estan demanant alguna cosa més. Normalment no parlen, però les seves mirades esmolen urpes que travessen el cos i sacsegen tot el que hi troben a dins. No hi ha defensa possible. No es pot imaginar, si no s'ha vist mai, la violència que neix als ulls d'uns pares que acaben de veure el seu fill mort. Aquella violència que dura uns segons, per més que inacabables, només uns segons. Just abans de sucumbir al consol de les llàgrimes.
Més lluny, a l'altre cantó de la sala d'espera, seu el noi. L'hauria conegut, encara que no hagués sabut qui era. Pantalons amples, samarreta blanca, cara pàl·lida i mans nervioses. Juga amb un paquet de tabac buit, fent-lo girar sense parar.
L'amiga que anava amb ella al cotxe ja m'ho havia explicat. La Lídia. Esclar, es diu Lídia i surt al seu diari. La Lídia tenia unes quantes ferides superficials però als seus ulls no hi havia violència quan m'ho explicava. Només hi havia por. Una por petita, sorpresa, que, aviat, donaria llum a d'altres, molt més grans, les pors de veritat, les de l'edat adulta. M'havia explicat la història del noi entre gemecs i mirades incrèdules. No, mai no li havia agradat aquell noi, ni pensar-hi. Era borde i fumava contínuament. No parava atenció en res. La seva amiga sí que hi estava interessada. Una mica, tampoc gaire. El noi no tenia amics i ningú no s'hi feia. No sabien res d'ell. Potser sí que es van liar, ja ho sap, tothom ho fa. Ell era un parell d'anys més petit. Sembla que un dia, al lloc de trobada de sempre, va aparèixer una dona gran, histèrica, pel que li havia explicat, que es va posar a cridar i plorar, mentre deia que el pare s'estava morint i que el noi havia de tornar de seguida a casa. Es veu que era la mare del noi. La Lídia no sap ben bé si això era veritat o només era una excusa de la dona per fer-lo marxar. Total que ell i la mare es van insultar i ell la va empènyer i la va fer caure. Llavors el noi es va cagar i se'n va anar, juntament amb la dona. La seva amiga s'havia passat tota la nit esperant que la truqués i plorant. La Lídia sabia que havia estat plorant perquè al matí tenia la cara inflada i li ho havia explicat tot de camí a la universitat. Li va dir que era un fill de puta i que no el volia tornar a veure mai més. Que havia jugat amb ella i que no li havia dit mai res sobre els problemes de casa seva. I que ella no pensava continuar així, amb un noi boig que tenia una mare boja. Ja se'n podien anar tots a la merda, li havia dit.
Al final hauré d'obrir el mòbil. No m'agrada fer-ho però si no ho faig jo, un altre policia ho farà. No hi ha trucades entrants. Tampoc sms-s. A la llista dels whatsapps, a dalt de tot surt el nom del noi. L'hora coincideix amb el minut exacte en el que s'havia produït l'accident. No és cap sorpresa. L'amiga m'havia explicat que, en sentir el telèfon, ella el va començar a buscar entremig dels seients, allà on el guardava sempre, i no va ser a temps de veure el camió que venia per l'altre costat. Els crits no van servir per a res i la carretera va esclatar entre els dos cotxes. Tot va ser una cadena d'impotències lògiques i imperdonables. Com tot. Tinc el mòbil de la noia morta a la mà i sé que puc obrir el missatge i llegir-lo. Puc descobrir si ell demanava perdó o només li volia explicar el perquè del llarg silenci. Puc descobrir si la seva relació havia estat una cosa seriosa o un joc de nens. No puc però trobar la raó per fer-ho. Quina importància té saber qualsevol cosa sobre algú que mai no sabrà si l'havien estimada de debò o no?

El millor que puc fer és intentar parlar amb el noi com si el seu pare i la seva xicota no haguessin existit mai. Com si això fos possible. Com si la ignorància fingida pogués redimir la culpa. Què més, sinó?