diumenge, 27 de febrer de 2022

Silenci groc

 


Hi ha moltes classes de silencis, tants com persones, tants com moments.

Hi ha el silenci del matí de diumenge, el que travessa persianes mig baixades i fa que la llum sembli diferent, com acabada de néixer.

Hi ha el silenci de darrere les parpelles tancades, a l’estirar-te al llit, un cop acabat de netejar la cuina, de portar a dormir el petit, de preparar els entrepans per a l’escola i d’apuntar al mòbil les tasques per a l’endemà.

Hi ha el silenci tímid, com una brisa que pateix per no enterbolir les superfícies, el que arriba després de les abraçades.

I també hi ha els silencis de dins del cotxe, en un trajecte interminable, aquella voràgine que separa i que uneix, el silenci d’un home que sap que s’està morint, el silenci d’una dona que sap que el seu home sap que s’està morint.

Aquest és el silenci que més costa de trencar. És fort com una corda llargament trenada. Per molt que t’hi esmercis, és inútil. Els dits no obeeixen, els ulls fan mal, les paraules s’estanquen al ventre i no es deixen parir. No hi ha cap eina per foradar el mur.

Fins que arriba un dia, sense saber com, que sents un altre silenci. Un silenci petit, que s’esmuny entre esquerdes que ni sabies que existien, un silenci que t’emplena els pulmons, i el segueixes com un gos, i en vols més, i et diu que les llàgrimes d’ara son diferents, que ja no cremen, ni criden, només netegen. Aquell silenci groc de les mimoses. Aquell silenci.