CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dijous, 1 de setembre de 2016

La petita Alice


Quan l'Alice era molt petita, vivia amb la mare i dos germans més en l'última casa del poble, al costat del bosc. La poca gent que els anava a veure, quasi sempre venedors, carters o nois que buscaven feina, acostumava a estranyar-se que la mare no hagi tornat a la ciutat després de quedar-se vídua i ho feia accentuant el costat del bosc, com si aquell fos l'autèntic perill. No sé pas com no tens por aquí, al costat del bosc, tota sola amb les criatures. La mare es limitava a aixecar les espatlles i fer aquell somriure seu tan trist, que ella imaginava alegre. No passa res, estem contents aquí, amb tots aquests ocells, contestava a vegades.
I la veritat és que n'hi havia un munt, d'ocells, tants que l'Alice no podia recordar-ne els noms. En coneixia la majoria però sempre la sorprenia algun de nou. Li agradava pensar que els ocells eren amics de països llunyans que li explicaven contes en els seus respectius idiomes i ella s'esforçava a entendre'ls. A vegades fins i tot jurava que havia copsat algunes idees, per la manera com movien les ales o per les expressions de les seves cares. La mare la renyava quan la sentia i, si hi havia algú més, explicava que la nena tenia dificultats per expressar el que de veritat volia dir.
Aquell matí, amb una mica de febre, havia rebut el permís per quedar-se a casa. Al llit, li va dir la mare, abans d'anar-se'n. Al sofà, va decidir la nena. Mirant el cel i els ocells que el travessaven. No es va espantar quan va sentir el cop al vidre: la finestra, gran i neta, havia provocat altres accidents, però normalment els ocells despistats pel reflex del cel aconseguien reprendre el vol de seguida, només una mica estabornits. Aquest però va caure a terra i allà es va quedar. L'Alice va esperar un parell de minuts i després va sortir i se'l va quedar mirant una estona llarga. Era d'una espècie que no coneixia i això la feia sentir incòmoda: de mida mitjana, negre i amb les puntes de les ales grogues. El bec també el tenia negre, així que no podia ser una merla. Estava de costat, de cara a la nena. Sota les parpelles tenia unes membranes translúcides que es mig tancaven i s'obrien com empeses per un arc. L'Alice no havia vist mai ningú que lluités literalment per no tancar els ulls. Es va asseure al costat d'un banc que hi havia sota la finestra, després de pujar-hi l'ocell. En agafar-lo, la va sorprendre el poc que pesava i la calor que en desprenia. Durant un temps no va fer res, a part d'obrir i tancar aquella mena de parpelles estranyes. Després, tot de cop, va aixecar el coll i va batre les ales amb força. L'Alice es va alegrar d'haver estat al seu costat en els moments difícils de la recuperació i va pensar que explicaria a la mare que els ocells també es desmaien. Però, al cap d'uns segons, el cap li va caure de costat i les ales es van plegar a poc a poc. L'espera, els plors i els precs no van servir per a res. Amb els ulls mig oberts, l'ocell ja no la mirava, ni es va tornar a moure. Al final, l'Alice va recordar la mare molt enfadada i dient que els morts s'han d'enterrar el més aviat possible. Es va eixugar les llàgrimes i va portar el petit cadàver, encara lleuger i calent, al jardí, on va fer un forat tan fondo com va poder, el va col·locar amb molt de compte a dins i el va tapar de cop, amb molta terra, tancant els ulls amb força en el moment de fer-ho.
En tornar a dins de casa, va passar pel costat del banc i va veure una petita taca, allà on hi havia hagut el cap de l'ocell. La mare s'enfadarà quan vegi la taca, va pensar. Però li era igual. Estava massa cansada per netejar-ho. Es va quedar ajaguda al costat, tancant i obrint els ulls, fins que la mare la va arrossegar al llit, agafada pels dos braços i cridant-li fort.

Aquell dia va ploure molt. El banc de sota la finestra va quedar ben xop.