En
aquell món les persones grises només feien coses grises. Mai no provaven de fer
res diferent. Mai no canviaven de color. De fet, totes les persones que coneixia
eren grises. No tinc ni idea si n’hi havia algú que no ho fos.
Tot
va començar un matí d’hivern, d’aquells foscos com el plom, mentre em rentava
les dents davant del mirall menys opac de la casa i vaig recordar el consell
del dentista de netejar també la llengua. Vaig fregar-la amb el dors del
raspall, tal com posava a les instruccions de la caixa en la qual l’havia
comprat i que guardava amb rutinària reverència, em vaig esbandir la boca amb
aigua tèbia i la vaig treure, estirant-la al màxim per comprovar-ne els
resultats. Era la primera vegada que em mirava la llengua, la meva. N’havia
vist moltes abans, de diferents tonalitats, olors i tactes. Llengües de nens,
de gats, de sabates, d’amants, de vedells, de dibuixos i de boira. Mai no n’havia
sentit cap curiositat de veure la meva. I ara la tenia davant del ulls, primer
aplanada, amb un solc al mig, però de seguida inflada com una cobra, incapaç de
mantenir cap posició per més d’una mil·lèsima de segon, nerviosa i
incontrolable. La vaig moure cap a un costat, i després cap a un altre, fent
força contra la seva resistència, i em va commocionar la vista d’aquelles venes
blavoses que lluitaven com serps empresonades sota una capa translúcida de pell.
En fer-la anar cap amunt, ja no tenia res a veure amb l’aparença inicial:
s’havia metamorfosat en un ésser gairebé autònom, connectat a mi per una de les
extremitats, i que vibrava en ritmes impredictibles i amenaçadors. Em vaig
espantar i vaig tancar la boca. Però, ara que l’havia vist, ja no podia
oblidar-me’n. La sentia pesada i estranya i no podia obviar la sensació que no
formava part de mi. Que senzillament algú, en algun moment, l’havia enganxat al
meu cos de per vida. Sense importar-li si n’estava al cas.
A
partir d’aquell moment ja no vaig ser capaç de parar. No podia deixar passar
més de dos minuts sense que un desig irrefrenable de veure-la s’apoderés de la
resta de l’entitat que visualitzava com el meu jo. Buscava un mirall o qualsevol superfície metàl·lica i
l’estudiava amb deteniment i una barreja de fàstic, por i curiositat que anava
emplenant, a poc a poc, el buit existencial amb el qual pensava que havia
nascut i m’hagués de morir. Cada cop hi veia més detalls, més motius de
creure-la viva i autònoma. Aparentment obeïa les meves ordres instintives i,
fins i tot, la majoria de les conscients. Però m’inquietava la seva capacitat
de canviar de forma, de posició, de volum i, últimament, també de color.
L’inicial gris fosc amb puntets de gris clar a la part de darrere i traces
blavoses als costats, començava a tenir reflexos de colors que només havia
albirat en els somnis.
No
entenc com podia somiar en colors, ho havia parlat amb gent de la feina i, més
tard, amb la meva dona i els nois del cafè de la cantonada. Cap d’ells em va
prendre seriosament. Tothom es pensava que jo era molt de la broma i que tot el
tema aquest dels colors, o sigui de colors que no siguin diferents matisos de
gris, era per entretenir-me en les llargues estones que tots havíem de passar
en solitari per refer-nos de les vuit hores diàries d’activitat cerebral
destinada al manteniment de la comunitat. N’hi va haver que em van girar
l’esquena, de cop amb presses i callats, i d’altres que ja ni em saludaven. La
meva dona, en un moment dels pocs que se’ns recomanava compartir, em va xiuxiuejar
que allò només em portaria problemes, sense especificar què volia dir amb allò però aixecant les celles cap a un
cel no tan gris i a punt d’esquerdar-se en visions nocturnes platxerioses, per
més que prohibides des de feia anys. Ho vaig copsar perfectament. Parlar de la
possibilitat que existissin altres colors feia que tothom em veiés com un perill.
Uns se’n reien d’esquitllentes i d’altres se n’amagaven, però el cert era que
tots em van agafar por.
Si
algú més somiava colors, no ho vaig saber mai. Estava condemnat, no només a
viure en una realitat que negava les alternatives sinó que, a més a més, havia
extirpat de nosaltres el desig de buscar-les. Senzillament ningú no em creia,
no perquè no fos possible, sinó perquè no sabien que existia el concepte de possibilitat.
Encara que vaig aprendre a callar,
continuava somiar un món en colors. I, sense saber com, també aprenia el nom
dels colors. En les estones que dormia amb la meva dona, ella em despertava,
esverada, demanant-me què volien dir aquells mots estranys que no parava de
repetir: vermell, blau, groc o feliç. No era fàcil traduir-los. Mentre
dormia tot se m’apareixia clar i nítid. En estat de vetlla però, s’esfumava i
només quedaven sensacions massa intenses per amassar-les en paraules. Així i
tot, ho vaig provar. Dibuixar formes que representessin el que somiava, en
falta de definicions. Per explicar el vermell dibuixava cercles concèntrics i
pel blau, línies rectes paral·leles.
L’únic
que vaig aconseguir va ser que em tanquessin en una habitació on no es feia mai
de nit. Sempre la mateixa llum grisa fosforescent i unes veus prou llunyanes
per no entendre el que deien però no tant com per no sentir-les. Em donaven
menjar i pastilles de dormir. Ja no somiava. Tampoc tenia miralls per veure’m
la llengua. La sentia trista i sense ganes de moure’s i m’encomanava un color
groc malaltís que no podia evitar de veure quan tancava les parpelles. Ella
tenia la culpa de tot plegat, era clar. Vaig començar a dir-li coses lletges, a
insultar-la. Recordar la meva vida tan tranquil·la i gris d’abans de veure-la.
Les rutines. Els carrers que travessava per anar a treballar. El bany amb
parets metal·litzades que la meva dona em deixava fer servir quan dormíem junts.
Els números de cada dia, els que ens donaven la seguretat que tot continuava i
que la vida era aquella cosa tan fantàsticament avorrida que passava entre un
silenci i l’altre, entre la primera passa en llevar-nos i l’última en anar-nos
a dormir. La pau.
Suposo que em feien proves perquè cada
matí m’aixecava amb mal de cap i taques fosques als braços i al pit. La llengua
se’m va rebel·lar, va deixar d’insultar-se a ella mateixa i es va tancar en un
mutisme exagerat.
Tot
de cop, sense avís, em van tornar els somnis. Em devien haver tret les
pastilles perquè tot era com abans: el meu univers ple de colors i coses
inversemblants on em podia capbussar cada vegada que tancava els ulls. El groc
pàl·lid va desaparèixer i vaig sentir que la llengua es movia una mica, com si
es despertés. I llavors va passar una cosa encara més extraordinària que els
colors. De la boca van començar a sortir-me cintes, verdes, explosives, blaves,
sonores, taronges, liles, xerraires i cremant, que es movien soles, s’enfilaven
per les parets i foradaven tots els grisos en cerca d’aire. Doncs sí, semblava
ben bé que necessitessin respirar, amb urgència i voracitat. L’habitació es va
emplenar de gent grisa, amb els ulls esbatanats i les boques obertes. Em va sobtar
que les seves llengües no fossin vermelles, la veritat. Vaig obrir els llavis
una mica més i vaig deixar que sortissin més cintes, de colors que mai havia
somiat. Era divertit. No ho va ser quan em van agafar, em van lligar les mans a
darrere i em van tapar la boca. Les cintes però, vaporoses i decidides,
continuaven trencant esparadraps grisos. Res no les podia parar. Havien
aconseguit esmunyir-se a l’exterior i ara s’acostaven a la gent del carrer, que
mirava sense entendre res, se’ls enfilaven a les cames, escalaven esquenes i caps,
buscaven obertures, s’esvaïen a dins seu i, al cap d’un instant, sortien a
borbollons, núvols de colors purs que ho ofegaven tot: cabells, ulls, llavis, ungles, roba, fins i
tot la llum grisa que els envoltava. Les persones havien canviat en un moment:
ja no eren grises. Eren de veritat.
No
sembla raonable el que diré però, per un segon, vaig sentir la meva llengua com
reia. Sí, sí, tal com havia vist que ho feien els dibuixos animats en les
pel·lícules antigues, obrint molt la boca, eixamplant els llavis i sacsejant
les galtes. Es petava de riure i sé del cert que, mentre ho feia, es tornava
molt vermella, d’un to encès i únic, que mai més ningú seria capaç d’oblidar.
Així
va ser com els colors engendrats per una sola llengua van espolsar la pols de
sobre el món.