El dia de l'Emma

 La probabilitat que un dolor en el braç esquerre estigui causat per un infart és més alta que la probabilitat que una cigonya mori electrocutada, però més baixa que la probabilitat que una dona aconsegueixi la variant tangible del que ella anomena el seu somni. L'Emma ha llegit moltes estadístiques, fiables dins dels límits vigents, i no té cap motiu per dubtar-ne.

Així que continua pintant-se les ungles dels peus amb aquell color negre brillant que li sembla que fa per un dia festiu, resseguint-les una per una amb parsimònia i deixant el braç esquerre quiet al costat, no perquè tingués cap neguit, sinó només per no haver de sentir el formigueig que li puja del colze a l'espatlla i que l'empipa una mica, no gaire. Segurament una postura incòmoda, mantinguda durant massa temps, mentre fitava les cigonyes que travessaven els núvols matiners de davant de casa seva. No hi ha cap motiu per preocupar-se'n. I, així com li va ensenyar Borges, la mortalitat només fa mal si n'ets conscient, per tant el remei és oblidar tot el que sap sobre els infarts, i la por desapareixerà en un tres i no res.

Ho havia planificat des de feia temps i amb molts detalls, per tant era impossible que fallés alguna cosa. De fet, des que tenia ús de raó que s'hi estava preparant. No recordava però quan havia començat a obsessionar-s'hi. Potser quan els pares es van separar o potser quan se li va morir el primer marit. Ara ja no importa. Els fets originaris havien esdevingut prescindibles i transparents molt de temps enrere. El que importa ara és no portar mai roba interior gastada o mitjons foradats. No sortir de casa sense rentar-se les dents i les orelles. Pentinar-se com a mínim tres o quatre vegades al dia, les mateixes vegades que es renta la cara i comprova que cap pèl no sobresurt dels narius o de les celles. Posar-se desodorant fins i tot quan va a dormir, per si de cas. No fer servir mascaretes perquè necessiten massa temps i la podrien sorprendre en forma d'amfibi. En resumides comptes, estar-hi preparada.

Acaba amb les ungles dels peus i passa a les mans. Ara és més difícil perquè necessita el braç esquerre, però la convicció de tenir molta sort perquè el braç dret funciona perfectament l'anima més que una aspirina, que podria anar a buscar a la farmaciola però que tampoc creu necessària. Com a mínim, no per ara. Per més que sempre duu les ungles tallades i netes, mai no se les ha pintat amb una laca tan fosca. Se les mira de prop i de lluny, sacseja la mà, bufa, les torna a mirar de prop i decideix que estan perfectes. Un dia és un dia, es diu, i somriu, satisfeta. La televisió, que fins ara no li havia cridat l'atenció, esclata en una rialla aguda. Aquesta dona... No hi ha dubte que és la mateixa i, així i tot, com ha canviat. Els cabells rossos, les arracades immenses, el pintallavis cridaner. Un d'aquests personatges que tens encasellat en una actitud exagerada, quasi caricaturesca, i un dia, de cop, te n'adones que darrere l'actitud només queda el capoll momificat, buit i inversemblant. L'Emma la recorda com a una senyora guerrera i atractiva fins a l'exuberància. Ara només veu una dona vella, amb la disfressa de la senyora que era abans. Sacseja el cap, incòmoda, per allunyar la visió d'un món distorsionat que, per un moment, havia envaït el seu espai. Val més concentrar-se en el que ha de fer.

Des de ben petita havia tingut aquesta dèria. Ho mantenia en secret i mai no n'havia parlat, ni amb les poques amigues, ni amb els pocs amants que van torbar la seva vida en moments concrets. No era res de l'altre món, però per a ella era el que més importava: sempre havia d'estar preparada per al Gran Dia. Perquè mai no es pot saber quan arribarà. El fàstic que li produïa la lletjor dels cossos humans segurament havia derivat en una seplofòbia aguda mai diagnosticada. No es podia imaginar a si mateixa en una postura rígida i risible. No es podia imaginar les mirades d'uns operaris cansats, recreant-se morbosament en els plecs bruts de les seves orelles desvalgudes o en el desordre de la seva roba interior o en la pudor que acompanya el començament del procés irreversible. Com tampoc podia imaginar unes mans matusseres grapejant racons indefensos del seu cos. Per tant, la cura contínua de tot el que encara podia controlar, s'havia tornat irrefutablement necessària.

Les ungles de la mà dreta no acaben de quedar perfectes. I les punxades del coll han pujat una mica d'intensitat. Millor no forçar el braç esquerre ara mateix. Decideix tornar-les al seu color natural. O potser pintar-les amb una laca incolora. En tenia una que feia servir els diumenges, però li fa mandra anar-la a buscar. Ben mirat, li caldria descansar una mica. Mira per la finestra i es torna a revifar amb la bellesa de les fulles daurades que enteranyinen el cel. La tardor exhala aromes exòtiques i l'Emma sent a dins seu la immensa harmonia del món exterior. Un món que s'amaga darrere una boira espessa, un món que es deixa veure i rebutja el contacte. Cada vegada que intenta apropar-s'hi, alguna cosa la manté a distància. L'Emma s'ha cansat de veure-ho tot, sentir-ho, olorar-ho, ansiar-ho, somiar-ho i no poder endinsar-s'hi. No sap si és culpa seva o d'algú altre o si la vida de tothom es redueix a aquest patètic intent, frustrat per definició, de fer coincidir el desig amb la realitat. Només sap que la visió de les fulles daurades no la fa feliç. Només la fa sentir més sola.

S'aixeca amb dificultat però, quan ho aconsegueix, el dolor afluixa. Respira amb glopets ràpids i s'acosta al gran mirall del menjador. Es veu pàl·lida però això li dóna l'aire precís de misteri i malenconia que havia somiat per aquest Gran Dia. Està contenta. Es gira cap a la finestra i l'obre. Fa una última repassada mental de tot: la roba, les ungles, els cabells, les dents, el desodorant, el testament, les cartes, les plantes regades, la contrasenya de l'ordinador cancel·lada, les factures pagades. Tot està en ordre, tal com havia decidit ella mateixa, frustrada per l'espera inútil de la mort natural. Sempre preparada i atenta, un dia va entendre que era millor avançar-s'hi, si de veritat volia mantenir el control. I així ho va fer. Li va costar triar entre les diferents maneres de posar en pràctica el seu pla. Totes tenien els seus punts dèbils, sobretot en temes estètics o sensorials. No sabia si li feia més por que en el tanatori es riguessin de les seves orelles o que la mort fos lenta i dolorosa. Al final va acceptar, a contracor, el fet que el dolor físic pot ser més terrible que el mental i va triar la caiguda, per la rapidesa i la comoditat. Vivia en un setzè pis i sabia del cert que l'última persona que hi va caure (accidentalment, van dir, o sigui doble avantatge de cara a no fer sentir ningú culpable) va morir instantàniament.

Avui tot està perfectament planificat. Només falta deixar les sabatilles d'estar per casa al costat de la butaca i enfilar-se a l'ampit de la finestra. Les cigonyes continuen passant, en ve-s allargades. Tot el matí que van passant. Ves a saber on van. Massa a prop de la línia d'alta tensió que fa anys que els veïns volen treure i l'ajuntament no hi està d'acord. Massa a prop. Encara que ho estigués visualitzant mentalment, l'explosió no deixa de sorprendre-la. La ve baixa es desdibuixa i els ocells s'allunyen, movent les ales a la babalà. Enganxat al cable elèctric, el foc esvalota flames i plomes blanques. La imatge li crema la retina i l'Emma entén que ha passat just el que havia previst: una cigonya s'acaba d'electrocutar. Una de les moltes cigonyes que travessaven els núvols matiners de davant de casa seva. Sent la punxada com un ganivet que li obre el pit i li emplena les venes amb lava bullent. Es tira enrere, cap a l'habitació. Amb les últimes forces arriba fins a la butaca, però aquesta no sembla prou sòlida com perquè es pugui recolzar. Tot s'ha tornat movedís i inestable. L'aire no es pot respirar.

En el penúltim instant la realitat es fa evident: ara que s'havia distret per un moment i no hi pensava, en la seva mort, aquesta hi ha arribat. Abans i tot que ella ho pogués provocar. S'ho pren bé i, si pogués, es riuria d'ella mateixa i de la seva obsessió. Plega les mans dolorosament rígides a la falda i els llavis se li obren en un petit somriure, reconciliat amb els somnis.