La primera copa va
semblar un accident, mentre rentava els plats. La segona se li va trencar sota
les mans al mateix moment que deia que esperava no tornar-ho a fer. Hauria
jurat que no l’havia tocant, si hagués cregut en juraments i no hagués dubtat
sempre, cada segon de la seva vida, fins i tot d’ella mateixa. La tercera va
aconseguir fer-la parar en sec i mirar-se els trossos de vidre volant a càmera
lenta com si fossin objectes d’un altre món. No n’hi havia per menys: la copa
descansava des de feia anys en una lleixa a més de cinc metres d’on estava. Ningú
més a casa. Les finestres continuaven tancades i no se sentia cap corrent
d’aire. Va intentar una mitja rialla amb la boca torta, mentre mirava incrèdula
les gotes de sang que lliscaven pel dors de la seva mà.
Aquella nit no va
dormir gaire. S’anava despertant sovint i no podia trobar cap posició còmoda.
Al matí tenia els ulls inflats i el pit esgarrapat. L’aire del pis li semblava
viscós i fred. Intentava inspirar el mínim possible i aguantar-lo a dins fins
que no podia més.
En sortir al carrer es
va desvetllar i va començar a caminar cada cop més de pressa, esquivant les
basses que la pluja torrencial havia deixat feia poques hores. Encara feia olor
de branques trencades i d’abrics humits. Començava un nou dia. Un dia com tots
els altres, per sort.
El nen, cridant com un
gat embogit, li va clavar sobtadament els ulls suplicants i rabiosos. Va tenir
ganes de riure perquè encara recordava com l’havia d’arrossegar la seva mare
cap a l’escola, quan era petita, cada dia el mateix espectacle, una petita
pallassa desesperada perquè no l’abandonessin. Però no ho va fer. Només se’l va
quedar mirant i pensant: pobret, potser
és la mare la que està boja. La dona que duia el nen, ben agafat per la mà,
va trigar pocs segons a entrebancar-se i a caure-hi a sobre. La criatura va
esclatar en crits encara més forts i la mare no s’aixecava. Estava agenollada.
Mantenia el cap inclinat i es veia que patia. Ningú no es va parar. Ella era l’única
que els observava. Hipnotitzada. Al final la dona es va posar dreta, a poc a
poc, amb ganyotes de dolor. Se li havien trencat les mitges i els genolls s’hi
veien plens de sang a sota. El marrec per fi va callar. Es mirava la mare tot
sorprès. Ella va sentir a la cara la cremor dels ulls vençuts de la dona, que
ja estirava un altre cop el braç del nen, estranyament dòcil.
Li va costar tornar a
caminar. Les cames li pesaven i sentia un brunzit empipador a dins de les
orelles. Es va tocar el front i se’l va trobar fred. No era possible. Tot això
són coses en què la gent normal no creu. No existeixen. Davant seu, quasi
tocant-la, va volar un colom gris. Semblava confús o poc acostumat a volar. No
acabava de trobar la direcció correcta i movia les ales a la babalà, massa
ràpid per aconseguir enlairar-se.
En arribar a la gran
avinguda, la de l’oficina on treballava, estava mig convençuda que tot era
culpa de mirar massa la televisió. Tota aquesta gent que es guanyava la vida
fent creure als altres en fantasmes o exorcistes no era millor que els
capellans que encara emplenaven el cap de la seva àvia –més morta que viva– amb
els càstigs i les recompenses de la vida del més enllà. Ella no perdrà pas el temps
amb foteses: el món està ple de casualitats, que no són pas fets paranormals,
fins i tot un nen ho sap, això.
Va pujar per les
escales, com sempre, per evitar trobar-se amb les altres noies, amb ungles pintades de negre i talons d’un pam,
que li acostumaven a fer cada dia les mateixes preguntes. Però què t’ha passat? Quina mala cara que fas avui! T’has discutit amb
el nòvio? I després, inevitablement, les rialles àcides, allunyant-se com
petjades d’escurçons, amb aquell fals intent de dissimular la violència que fa
encara més mal. A la setena planta sempre feia una petita pausa, un minut, el
temps just per agafar aire. Aquell dia se sentia més cansada que mai. Al mateix
moment que va tancar la boca i va decidir continuar pujant, la porta de
l’ascensor es va obrir. Devia haver estat per accident perquè la gent de dins no semblava preparada per a això. Ans
al contrari. La secretària principal, la que portava els talons més alts i les
ungles més brillants, tenia la mà dreta a dins dels pantalons del cap del departament,
mentre que amb l’esquerra es posava bé una metxa rossa que li
havia caigut sobre la cara. En veure com s’obria la porta, l’home la va
empènyer amb violència. Però la mà de la noia trigava a desenganxar-se,
embolicada amb el cinturó. Li va semblar una eternitat fins que va aconseguir
alliberar-se’n. Paralitzada, no podia deixar de mirar el fil prim de sang que
travessava el canell blanc, esgarrapat per la sivella de plata. L’altra no
semblava que s’adonés de res i ella tenia ganes de cridar-li: vigila, t’has fet sang. Però es va
quedar en silenci, mentre la secretària sortia de l’ascensor, s’arreglava els
cabells i s’allunyava amb una mirada desdenyosa. La sang continuava
regalimant, arribant al dit índex i vacil·lant entre els plecs de la pell. Es
podia veure com la petita gota anava agafant volum, s’allargava i arribava
damunt de la llarguíssima ungla negra. Cada vegada més grossa i més vermella. Cada
vegada més ràpida. A punt de caure.
El soroll va fer
trontollar tot l’edifici. Els passadissos es van emplenar de gent amb ulls esbatanats
i boques nervioses. Ningú no sabia què havia passat. Les portes de l’ascensor
continuaven obertes. Quan finalment a algú se li va acudir mirar-hi a dins i va
veure allà baix, molt lluny, un cos que semblava un putxinel·li amb els fils
trencats, enterrat sota grans trossos de vidre esquitxats de sang, la cridòria
es va tornar insuportable.
Ella va tornar a
baixar, agafant-se a les parets blanques, esquivant la gent que pujava i
baixava en desordre, increpant, exclamant, preguntant, ploriquejant. Un cop al
carrer, es va parar i va aixecar el cap. No sabia què buscava. Una resposta.
Una mentida. Alguna cosa que l’ajudés a entendre. Una gota calenta de pluja li
va caure just al mig de la pupil·la, i això va fer que aquesta es tanqués de
manera instantània i dolorosa.
