Cada país té els seus costums, la seva manera de prendre el cafè, la seva hora de migdiada, els seus núvols, els seus teulats i tots els seus altres animals. Estranyament propis, diria. Perquè gairebé mai ens fixem en el pes dels núvols o en el comportament dels ocells urbans. Donem per suposat que tots els núvols són fets de partícules d’aigua en suspensió i que a totes les mallerengues els agraden els cacauets. I no és veritat. Les mallerengues romaneses ignoren els cacauets durant dies, però -quan els descobreixen- no poden parar de menjar-ne, convidar tota la família, fins als cosins més llunyans, emborratxar-se de felicitat, saltar i volar en trajectes acrobàtics fora de tot control. Passen de la indiferència més absoluta a l’alegria més salvatge en qüestió de minuts. Quan ja no hi ha cacauets, s’enfaden i, en el millor dels casos, et tiren cagarades i insults sense mastegar abans d’anar-se’n. Espontaneïtat est-europea a la seva màxima expressió. La Clara ho havia descobert per casualitat, durant unes vacances. I no podia deixar de tornar-hi, any rere any.
Darrere
l’aire fort de muntanya i el barri de cases benestants, la que ella havia
llogat era vella, dues plantes mig reformades, unes vistes esbiaixades cap a un carreró ple de males herbes, un menjador amb
un sofà trencat i dues finestres amb barrots que donaven al pati dels veïns. No
hi havia gaire llum, ni balcons, tampoc colors clars. No hi havia miralls. Hi
havia algunes plantes jubilades, la majoria espècies vàries de cactus,
difuminades sota la pols. Sobrevivien per inèrcia, amb la tossuderia dels
éssers abandonats. La Clara havia reservat la casa per internet, pensant que era
barata i que no hi passaria gaire temps a dins. Que es passaria els dies fora, absorbint cada gota de pluja que pogués i respirant el perfum del bosc. Que ho faria amb la seva parella, o amb la seva germana, o amb alguna de les amigues d’abans. Al final, ningú no hi va poder venir i el temps es va amargar. Les temperatures no baixaven tant com ho havia
esperat i, a la tarda, el vent parava i el substituïen el silenci i la penombra.
Van
passar dies fins que va tenir prou coratge d’obrir una de les finestres que
donava al pati dels veïns. Li semblava que algú la renyaria, que feia mal fet d'irrompre dins de la
intimitat d’aquella gent. Les cases no acostumen tenir finestres que s’obren
cap al pati del veïns.
La
primera gota de pluja li va caure sobre la mà dreta, mentre l’obria. L’aire va
explotar a la seva cara, fresc com un matí d’abril. I dos ulls brillants,
lluitant per sortir entre els pèls llargs i bruts, se li van plantar just davant.
La Clara es va espantar i gairebé va caure enrere. Però la gossa, alta,
despentinada, amb una llengua d’un pam, s’aguantava dreta, agafada als barrots,
callada, amb un somriure fins a les orelles i una cua que semblava un molí de
vent de tant que es movia. La Clara no havia vist mai un ésser tan expressiu. Es
va sorprendre rient tota sola. De fet no sola, perquè des d’aquell moment, quan
va conèixer la Berta i el seu somriure, no es va tornar a sentir sola.
Va
recuperar les ganes de recórrer la ciutat, de caminar, d’experimentar, de mirar, i en va descobrir de noves: tornar a casa, obrir la finestra i
esperar que els veïns anessin a dormir per compartir el sopar amb la Berta. La
seva extrema timidesa combinada amb algun fragment de conversa malhumorada
sentida a la casa del costat, el fet que la Berta es passava la vida entre tres
parets, una porta sempre tancada i dues finestres amb barrots, que mai no la
treien a passeig, ni mai no li dirigien la paraula si no era per renyar-la, ni mai no la deixaven entrar a casa, van fer que les dues preferissin trobar-se d’amagat,
en la complicitat de la nit. A vegades algun esquirol que baixava pel teulat
distreia la Berta i les feia riure a les dues, a la
seva manera conjunta, callada i feliç. Aquells moments eren perfectes. Els dies de la Clara i de la Berta, d’abans de conèixer-se, havien
estat iguals, com les partícules d’aigua en suspensió: voltar entre la porta de
la casa i la del carrer, cadascuna en el seu propi pati, en la seva pròpia
vida, sense escapar-se, sense decebre, sense queixar-se, sense perdre mai els
somnis, ni les ganes de riure. Es reconeixien l’una dins de l’altra. I encara que,
segurament, no es tornarien a veure, es sentien unides per sempre.
La
Clara va allargar les vacances fins que no es va poder més. Se’n va anar
amb l’arribada de les primeres neus i amb un buit a dalt del pit. L’última nit es
va adormir al costat de la finestra oberta, tocant amb la mà el front aspre i
calent de la Berta. A la matinada li va donar les últimes galetes i li va
prometre tornar, amb la boca petita i les galtes vermelles. No tenia dret de
mentir la seva amiga i la veritat era que no tenia ni idea de quan podria
tornar, si és que algun dia ho faria, ni de si les dues encara estarien vives.
Se’n va emportar l’últim somriure innocent del món.
Entremig
hi va haver una pandèmia, algunes guerres, el planeta es va enfadar i es va
escalfar encara més, enviant huracans i incendis per avisar l’espècie humana que
la seva estupidesa estava arribant a límits insuportables. Havien passat més de
dos anys quan hi va poder tornar. Va trigar dies a passar pel carrer de la
Berta. Li costava respirar quan imaginava el pati buit, sense cap record de la
gossa vella, lletja, descuidada i meravellosa. Hi havia moltes possibilitats que
no hagués sobreviscut i ella no tenia gens de ganes de comprovar-ho.
Va
passar per davant de la porta, tancada, amb una mínima obertura arran de
carrer, per on no es podia veure res, només ensumar i somiar i esperar que
algun dia els somnis es fessin realitat. La Berta no va bordar. Va acostar el
seu morro pelut a l’escletxa de sota la porta i va moure la cua amb més ganes
que mai. Va llepar la mà de la dona i se’n va emportar la galeta cap al seu
llit, com si no hagués passat ni un sol dia sense veure’s.
La
Clara hi va tornar, any rere any. La Berta la va reconèixer
sempre. A les seves cares, el temps s’havia adormit i els somriures s’hi havien acomodat,
còmplices, silenciosos i per sempre.
