Darrere
els plecs apergaminats de les cortines, la princesa sospira profundament. Ni
una sola ànima. Mai no passa ningú per davant de la torre. Segurament el pare
ja s’ha oblidat d’ella i ha llençat la clau de la cel·la. Fa anys que, per no
veure, no veu ni la cara de qui li passa el menjar pel forat obert a la porta,
a tocar del terra. La fusta s’ha tornat negra i sorda. El pany deixa caure
engrunes de rovell de tant en tant. No es senten els passos dels vigilants, si
és que en queda algun. A vegades prova de recordar la veu del pare. O les mans
de la mare, fresques sobre el seu front. Li costa. Ha passat tant de temps. L’única
imatge que li ha quedat gravada, nítida i renovada cada dia, és la del bòlid de
plata que, temps enrere, havia travessat el camp que s’estenia des de la seva
habitació daurada fins a l’horitzó. Havia passat com un llamp, sense deixar rastre.
Si no hagués corregut a explicar-ho a tothom, si hagués callat... El pare la va
salvar de les boques desdentegades de qui demanava la foguera i la va fer
tancar a la torre, per mentidera i per bruixa. Per protegir-la del dimoni, li
havia dit, sense mirar-la als ulls. La mare no havia dit res.
Cada matí,
sola entre les quatre parets menjades pel temps, maleeix la tossuderia del
bòlid de color de plata, que no ha deixat ni un dia de passar per davant de la
torre, travessant el camp, ara desert de persones i història. Cada matí, a la
mateixa hora, amb la mateixa velocitat, amb la mateixa aparença estranya i
fugissera.
Dins del vagó del tren d’alta velocitat, la nena xoca amb
el nas contra el vidre fred i es fa enrere amb un bot.
‒Mare, mare! Mira la torre, mira-la! Has vist, mare? Has
vist la princesa?
‒Calla.
