Miro per la finestra abans de llevar-me.
Els núvols filtren una llum gris i pesada. És Nadal. Els nens vindran aviat a
buscar els regals. Haig de posar el rostit al forn i començar a parar la taula,
encara que no tingui ganes de fer-ho. He tingut el malson de sempre i em costa
desvetllar-me: un tren que surt del no res i s’enlaira cap al cel, com si
volgués volar. Per les finestres es veu gent amb els ulls molt oberts. Semblen titelles
amb els fils trencats i llençats al mig d’un huracà. Quan el primer vagó arriba
davant meu, explota amb una llum blanca encegadora i m’esquitxa
amb bocins metàl·lics tenyits de vermell i amb trossos de pell calenta.
Sento
com s’obre la porta de l’entrada. Cada any fa el mateix grinyol, de frontisses
rovellades. Els nens. Ja són aquí. M’eixugo els ulls i busco la bata. Potser
algun dia, quan siguin més grans, els sabré explicar què va passar el Nadal de
fa deu anys. Potser algun dia em sentiran i entendran que l’àvia no va
morir en aquell accident de tren i que, cada matí de cada Nadal, els estaré esperant amb la taula parada. Algun dia.