Dorothy

 No és que a la Dorothy li agradés gaire buscar l’hipotètic espai on s’acaba l’arc de Sant Martí, tal com tothom creia. La seva autèntica passió era encara menys freqüent i s’estimava més no fer-la pública: caçar tornados. L’excitació d’ensumar-los, de sentir-los, de perseguir-los a través de boscos, deserts i mars, i finalment d'atrapar-los amb la seva càmera, era incomparable amb qualsevol altra experiència.

Un dia però, oblidant-se de respirar i, fins i tot, de pensar darrere d'un capritxós tornado de color verd, va sentir una sacsejada que els va propulsar cap enlaire: a ella dins del cotxe i al cotxe dins d'una cúpula de trons que ferien els ulls i foradaven les oïdes. Abans de perdre el coneixement, va entendre que el tornado verd se l’emportava. I allò, en el moment just que ho va entendre, va deixar de ser una de les coses més interessants que li havien passat mai. Allò començava a fer mal. Molt de mal.

En despertar-se, es va ajupir per rascar-se la cama que li picava des de feia una eternitat, però la seva mà només va trobar una manta de tacte suau i fred. A sota no hi havia cama.

Des d’aquell dia la Dorothy va a poc a poc, aprenent a portar el seu nou vehicle i, curiosament, gràcies a la cadira de rodes, que la manté a prop del terra i li ensenya coses en les quals mai no s'havia fixat, ha trobat una altra gran afició: cada matí surt al jardí de casa seva i es passa hores i hores mirant les formigues. No es cansa mai. Sempre descobreix un escenari interessant i uns actors incansables. A vegades, amb l'ajuda d'un bastó, aixeca les fulles i provoca un gran enrenou al bell mig de la ciutat de les seves noves amigues. Les mira mentre elles s'aturen, espantades però curioses, i comencen a observar, ensumar, perseguir i finalment atrapar el capritxós tornado. Tot és igual i diferent. Passió, excitació, novetat. Amb un petit canvi de perspectiva. O potser només d’intensitat. Ara, la Dorothy, parada en la cadira de rodes, sent les emocions de les formigues molt més fort que les seves.