Calma

Dos quarts d’onze, matí de dilluns, cases que des de fa cinc cents anys s’avorreixen dolçament i sol d’abril que s’aixeca de puntetes. El poble encara dorm i em sembla que sento com s’estira, mandrós, badallant amb tots els teulats i finestrons. No hi ha ningú a la plaça de les botxes. Les poques botigues tenen les persianes un pam pujades. Fins i tot la calor sembla lenta i mig sorpresa. Sec a la terrassa de sempre i em prenc el cafè a poc a poc, deixant que la calma inesperada d’un dilluns-diumenge m’empleni fins a dalt de tot. És una delícia estar despert en un món fet per gaudir-lo amb els ulls oberts i on tu ets el primer que ho fa.

Una porta s’obre amb un xerric tímid. Comencen a moure’s les fulles tendres, mimades per un vent suau i perfumat. A la fleca del costat han aixecat la persiana fins a dalt. Passa un cotxe, a pas de cargol, diria que és el carter. Una dona amb pantalons negres, de mudar, i sabatilles esportives es deixa portar per dos gossos grossos cap al parc. Fins i tot els ocells es manifesten amb més ímpetu.

M’acabo el cafè. Respiro fondo. Comença una altra setmana i aquí, al petit poble del costat del riu, entenc molt millor la teoria de la relativitat: un final es pot convertir en un començament, un començament pot ser tan ple com un final i la vida no deixa de sorprendre’m contínuament, com en el primer moment.