Quan
vius en una casa en ruïnes, segurament abandonada,
a peu d'una carretera fosca, a on a ningú se li acudiria frenar,
envoltat de desenes de gossos i gats, també abandonats, i no
t'amoïnen les ganyotes que fa la gent a darrere teu, i encara pots
somriure, i encara vols caminar, la teva vida no deu ser res més que
un interminable sospir d'alleugeriment, al final de moltes pujades i
baixades.
En Driss té les seves rutines i tothom,
humans i animals, les coneix: la bicicleta atrotinada, les muntanyes
de ferro recollit amb paciència en els contenidors d'escombraries i
muntat en envejable equilibri sobre les dues rodes, el caminar
monòton acompanyat d'un seguici de bèsties felices, la mirada
escodrinyadora. Ningú no sap els seus secrets. Ningú no sap si té
família o si n'ha tingut mai. Ningú no sap res de la seva vida
d'abans de la casa abandonada, del ferro abandonat i dels animals
abandonats. Potser és un àngel en missió de rescat. Potser és un
extraterrestre d'incògnit, investigant les formes de vida que
semblen més racionals. Potser és l'ombra d'algú d'un altre
univers, que no para de trobar-se i acceptar-se a ell mateix. En
Driss és l'home de les coses i els éssers abandonats. Res més.
Aquest vespre, com sempre, ha sortit amb
els gossos. No fuma i tampoc per això s'avorreix. No parla i la gent
s'ha acostumat a no preguntar-li res. Els pocs sons que li surten de
la boca van destinats als gossos que, d'alguna manera incomprensible,
sembla que són els que han adoptat l'home. En Driss va al mig de la
colla i els cotxes els veuen des de lluny. Tenen temps per fer una
volta estreta i esquivar-los, per més accelerats que vagin. Si algun
gos vell o ferit s'aparta del grup, en Driss l'espera i els altres es
queden mirant-lo fixament. Ningú no es mou fins que no tornen a
ser-hi tots.
Sempre creuen pel pas de zebra. Potser en
algun lloc de la seva consciència, eixuta de somriures, encara
queden rastres de prudència. Potser és el costum. Potser és la
redempció del desig de la mort que acumula en llargues hores de
soledat. En Driss i els gossos caminen callats i serens. La nit els
sincronitza les passes.
El primer cotxe li passa per sobre i no
para. El següent li passa per sobre i para. Els gossos s'han
escampat com ocells atordits. Abans de les trucades, dels crits, de
les frenades, de les ambulàncies inútils, de les sirenes
eixordadores i de les culpes difuses, hi ha un moment interminable de
silenci. Una ombra es desprèn dels cos inert i s'allunya en direcció
al camp. Un udol tremolós l'orienta.
