L'avi
s'havia fet pesat amb el seu “Quan
vinguin els americans...”.
Només li contestava el pare, mastegant paraules:
I què es pensa que faran? El mateix que els d'ara. Primer, la
revolució. Després ens mataran de gana.
Odiava
el pare quan parlava així. M'amagava sota les estovalles de la taula
del menjador i m'estava allà, quiet, llegint Asimov fins que la mare
m'obligava a anar a dormir. El pare havia nascut el mateix dia que el
President i havien fet junts la revolució. A poc a poc van envellir.
Tots dos. I van deixar de creure en somnis. Un va acabar fent de
funcionari escèptic. L'altre, de dictador.
Aquella
nit, en acabar-me la llesca de pa amb traces de margarina i molta
sal, el nostre sopar de cada dia, i en veure els ulls buits de la
mare, cansada de no saber què ens donaria l'endemà per menjar, vaig
anar a dormir aviat i vaig somiar que la calefacció funcionava i la
nevera estava plena. A punt de mossegar una cuixa de pollastre, unes
urpes metàl·liques em van esqueixar el somni. La mare sanglotava
mentre m'abraçava, la casa ens queia a sobre i algú repetia: Han
arribat. Visca la revolució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.