dijous, 17 de març de 2022

Guerres

 


En aquella casa les plantes i les persones es morien sense que ningú se n’adonés, en silenci. Les descobrien anys més tard, carbonitzades.

No s’hi sentia mai cap música, cap ball, cap riure. Les hores i les dècades passaven linealment, l’una darrere l’altra, com perles barates de les quals ningú en qüestionava l’autenticitat.

De vegades naixien criatures amb llavis molsuts i galtes innocents, sense sospitar que el seu naixement només marcava l’inici d’una llarga sèrie de dies i nits iguals. Les llavors es transformaven en fulles que més tard queien i cobrien el terra amb una capa prima de pau, que canviava de color a mesura que t’hi acostaves.

La Mara havia nascut en aquella casa.

Va ser la criatura més transparent de totes.

 

Amb un gest furiós, la Mara tira el llibre. Ella ho sap, ella és l’única que sap que allò és mentida. No n’hi havia hagut morts solitàries, ni arbres carbonitzats. Hi havia hagut amor i cançons i carícies i riures i dolços que es quedaven enganxats al paladar fins i tot després d’adormir-se. Hi havia hagut un món meravellós. El món que el pare volia fer desaparèixer. El món on ell no hi era i on la Mara vivia amb la seva mare en la casa més verda i més feliç que hi pogués haver.

No recorda el dia que el pare va tornar de la guerra. Potser va ser un d’aquells matins de febrer, quan el vent esborra les passes i les paraules. Tampoc recorda com va ser que van canviar tant, ells tres. Com van esdevenir les ombres que son ara. Les mirades apagades, les llàgrimes seques, els silencis que no es creuen mai. La por de despertar altres pors. La por dels cops. La por del baf d’alcohol i dels objectes que poden caure i fer soroll.

La Mara recull el llibre de terra i ressegueix amb l’índex el nom del seu pare, amb lletres daurades a la coberta, com l’havia vist a ell fent-ho tantes vegades, de petita. És el que hi queda, de la seva família, de la seva casa, de la seva història. La mare es va morir fa anys, encorbada i sorda a qualsevol futur. El pare s’ha mort avui. Abans que la Mara li pogués dir que no recorda res del llibre que va escriure en tornar de la guerra, ni de la seva vida junts. Abans que li pogués dir tota la ràbia i tot el dolor, dir-li que li va arrabassar la llum, i la dolçor, i tot el que hauria pogut tenir si ell no les hagués abandonat, si ell no hagués anat a defensar aquelles banderes tristes, aquelles fulles falses.

El pare s’ha mort avui i qui sap si abans s’havia adonat del mal que havia fet. Ningú no ho sap. Ningú no ho sabrà mai.

 

diumenge, 27 de febrer de 2022

Silenci groc

 


Hi ha moltes classes de silencis, tants com persones, tants com moments.

Hi ha el silenci del matí de diumenge, el que travessa persianes mig baixades i fa que la llum sembli diferent, com acabada de néixer.

Hi ha el silenci de darrere les parpelles tancades, a l’estirar-te al llit, un cop acabat de netejar la cuina, de portar a dormir el petit, de preparar els entrepans per a l’escola i d’apuntar al mòbil les tasques per a l’endemà.

Hi ha el silenci tímid, com una brisa que pateix per no enterbolir les superfícies, el que arriba després de les abraçades.

I també hi ha els silencis de dins del cotxe, en un trajecte interminable, aquella voràgine que separa i que uneix, el silenci d’un home que sap que s’està morint, el silenci d’una dona que sap que el seu home sap que s’està morint.

Aquest és el silenci que més costa de trencar. És fort com una corda llargament trenada. Per molt que t’hi esmercis, és inútil. Els dits no obeeixen, els ulls fan mal, les paraules s’estanquen al ventre i no es deixen parir. No hi ha cap eina per foradar el mur.

Fins que arriba un dia, sense saber com, que sents un altre silenci. Un silenci petit, que s’esmuny entre esquerdes que ni sabies que existien, un silenci que t’emplena els pulmons, i el segueixes com un gos, i en vols més, i et diu que les llàgrimes d’ara son diferents, que ja no cremen, ni criden, només netegen. Aquell silenci groc de les mimoses. Aquell silenci.

divendres, 21 de gener de 2022

Agost, setembre, octubre, novembre, desembre, gener i febrer

 


La Dúnia havia comprat el pis del carrer de davant de la platja pensant que allà trobaria els seus somnis. Però els últims temps hi feia molt de sol, massa. La calor li fonia els músculs i la voluntat. L’únic que la distreia del desig d’evaporar-se era el mar. Sentir el mar, tocar el mar. Quan ni això no l’ajudava, anava al pis i s’estirava a terra, amb l’orella enganxada al gres. El gres era un substitut de l’aigua. La feia oblidar la forma exacta del passat. Li descomprimia les temples del xivarri del dolor. Podia empetitir-se, enlairar-se i vagarejar per paisatges inexistents. Podia descansar.

Va veure les cycas un matí, aviat, quan l’aire encara es deixava respirar. Dins d’uns testos blancs, al costat de cap al mar, tres terrasses per sota de la seva. Eren petites però el seu verd esquitxava fresc la boirina matinera. No va ser fins al cap d’una setmana que li va passar pel cap, com una mosca molesta, el pensament que en aquell pis, el de les palmeres nanes, només hi anaven turistes, cada dia uns altres, famílies amb fills adolescents, parelles morenes, joves cridaners. No li molestaven pas, el soroll s’esmorteïa amb el moviment de les onades i la xafogor de la nit. Però alguna cosa l’havia posat en guàrdia. Encara no sabia què era, en donava la culpa al mal de cap pre-menstrual o als missatges tèrbols que l’ordinador degotava de tant en tant.

Cap a finals d’agost, quan a l’edifici es van començar a baixar persianes, lligar tendals i endreçar mobles de vímet, es va il·luminar, o enfosquir, segons com: si aquell pis, tres terrasses per sota el seu, només servia per lloguers turístics, què passaria a l’hivern? Ara encara veia algú abocant-hi el gel d’una copa o una ampolla d’aigua massa calenta. Què passaria però a l’hivern, amb les cycas, si no hi anava ningú. Bah, foteses. Segur que a l’agència ja ho tenen pensat. Potser llogaran el pis per tot l’any. O s’emportaran les palmeres cap a un lloc on les puguin cuidar. Hi havia tantes solucions, que era perdre el temps pensar qui les regaria. Al quedar-se sola, s’havia tornat molt susceptible, mal-fiada, deien les amigues, segurament amb raó.

Al setembre el sol va afluixar, com cada any. Els dies es van escurçar i, a poc a poc, ella va tornar a la feliç rutina de les caminades llargues, els dinars-sopars, les pel·lícules de la 2 i els llibres sense acabar. Les amigues ja no la pressionaven gaire i, fins i tot, gaudia d’aquest abandó, que setmanes abans hauria definit com trist. La platja s’havia relaxat també, mandrejant entre posidònies migratòries i gavines de cop callades. La vella figuera del passeig feia una olor divina. Els grills s’havien tornat bojos i ella patia quan els sentia cantant a ple pulmó. Tan a prop del mar, beneits. Afanyeu-vos a buscar un lloc on passar l’hivern.

A l’edifici, ella era l’única que s’hi havia quedat després d’acabar la temporada de vacances. De tant en tant, per algun pont, s’obrien un parell de finestres més i uns pocs veïns, els que durant l’estiu havien tingut el pis llogat, es saludaven en veu alta, per espantar el silenci que començava a fer pudor de resclosit. A finals d’octubre, amb l’arribada de les pluges i la tramuntana, -oh, el mar, mirall de núvols màgics, oh, el mar de tardor- van deixar de venir. Ella sortia a la terrassa i es mirava les dues palmeres, tres pisos per sota el seu. Feia temps que no hi veia ningú. Les plantes començaven a tenir alguna branca groga, però això era normal, és el que fan a la tardor. Devien haver patit una mica per falta d’aigua, però ara, amb les pluges, es recuperarien de seguida. Li preocupava el fet que no se les haguessin emportat. Que les haguessin deixat allà soles, a la intempèrie. Fins quan. Per què. Les amigues amb les quals n’havia parlat, s’havien ofès, amb rialles petites i punxegudes, com els copets a l’esquena, ui, sí, va, dona, no siguis així, què t’importen dues plantes, com si això fos el teu problema, o com si fossin éssers vius, va, vinga. Éssers vius, deien. Com si fossin. Havia deixat de trucar-les, havia rebutjat els intents de contacte posteriors i havia donat de baixa l’internet, total per què, una despesa inútil, com si no tingués res millor a fer que estar pendent dels humans que es passen la vida parlant de coses que ignoren.

Al contrari del que havia pensat, que s’hi acabaria acostumant, al mar fosquejant, a les pèrdues i a la supervivència, cada dia es sentia més angoixada. No era pas la soledat, aquesta la tranquil·litzava, era la sensació de tornar al principi de tot: els somnis s’havien complert i se n’havien anat, el cercle estava tancat, no tenia res per oblidar, tampoc per desitjar, tot el que havia viscut estava acabat. Era tot i era res. Ara, que ja no tenia ningú que li digués que s’havia de distreure, sortir de casa, oblidar-se’n, començar de zero, és quan finalment es sentia lliure. Lliure de plorar, si així tenia ganes, o de riure i cantar, com una criatura, sense motiu. O de morir. Ara sí que podia admetre, sense por, l’alegria d’haver viscut. Amb dolor i amb somnis trencats, amb passió i cicatrius. Potser la vida ja era passat. Potser ara tocava descansar.

Va arribar desembre i va deixar de ploure. L’hivern es perfilava a l’horitzó, sec i confús. Les puntes de les palmeres es tornaven cada dia més grogues. La Dúnia sortia cada pocs minuts a comprovar com la mort els empaitava, tancades dins el seu espai inaccessible i anònim. Havia provat de fer passar una mànega fins a la terrassa de baix, sense aconseguir-ho. Havia trucat a totes les agències, a veure si trobava la que tenia el pis en custòdia o propietat. Només va acumular ràbia i arrugues: era impossible fer arribar l’aigua a les plantes abandonades.

Uns dies abans de Nadal, tot es va accelerar. El fred i la sequera torturaven les petites cycas sense descans. La Dúnia s’havia aprimat tant que no aconseguia treure’s la fred dels ossos ni a la nit, sota una muntanya de mantes. Passava els dies arraulida en una cadira a la terrassa, amb la mirada fixa en els dos testos blancs. No se’n podia oblidar ni un minut. Amagada darrere una capa de superstició instintiva, intentava no mirar directament les fulles seques, que encara protegien entremig una ombra de verd. Pensava que si no les veia mortes, no ho serien. Ja no tenia cap idea de com salvar-les. Només li quedava la seva mirada, cada cop més buida, enganxada a la possibilitat de la vida. Les amigues feia temps que no trucaven. Ningú no venia a cuidar les plantes. El mar dormia sota un vidre indiferent. Cada matí de gener, la Dúnia i les palmeres s’acomiadaven en silenci, sense saber qui se n’aniria primer.

 

I llavors, un bon dia, a principis de febrer, sense avís ni ovacions, van arribar els pelicans.

El cel es va emblanquir en un segon, tapat per una simfonia d’alades. Eren immensos i volaven sense fer cap soroll. Se li va posar la pell de gallina i es va fregar el ulls amb els punys, mai havia vist pelicans en aquest poble, mai havia vist enlloc tants pelicans. Segurament desapareixerien d’un moment a l’altre. Només devien ser un somni.

Però s’hi van quedar. Van aterrar de manera ordenada a les terrasses, com si aquí fos casa seva. Alguns van portar branquetes i palla i van abrigar els testos. D’altres van anar a buscar aigua als rius i la van deixar anar amb compte sobre les plantes gairebé mortes.

Els pelicans no se’n van anar fins que les cycas van treure fulles noves i la Dúnia va tornar a riure i a cantar, amb desacords infantils. Llavors sí, se’n van enlairar, van pintar el cel de rosa-esperança per un segon i van desaparèixer, a poc a poc, com el vapor del carrer de davant de la platja a l’estiu.

 

divendres, 7 de gener de 2022

Dia de Reis

 


És dia de Reis. Em desperto, com cada any, abans de les set.

No és la impaciència, ni l’emoció el que em desvetlla. Els trets se senten tan a prop que sembla que els caçadors han entrat a casa. Pam-pam-pam o pam-pam-pam-pam. Algun tret aïllat, pocs. Entremig, l’eco i, després de l’eco, el silenci. El silenci que vibra fort dins les oïdes i que et deixa el temps just per pensar que fa mal. Per entendre que, com cada any, els Reis són els humans que maten encara que no ho necessitin.

Fa un parell d’anys que comparteixo espai i moments amb éssers temorencs, alguns més vulnerables que d’altres, éssers que volen conèixer el meu món i adaptar-s’hi: eriçons, molts ocells, alguna guineu, una marta esquiva i preciosa. Les mallerengues coven a la caseta que els hi vam posar. Els tudons festegen per les alzines del voltant. Els gaigs s’instal·len cada estiu al seu niu bast, immens, davant de la porta del garatge. Mengen els nespres quan n’és temporada. Algun dels pollets, lleig com un dinosaure pelat, deixa l’arbre sense saber volar i no vol tornar-hi de cap de les maneres. Algun cau i ja no s’aixeca. És dur haver-los d’enterrar. És dur veure’ls quan no se’n surten.

I algun dia et trobes davant d’un d’ells que ja te plomes i que et vol ensenyar com ha aprés saltar fins a la branca de dalt. I un altre dia, a l’hivern, veus els eriçons tafanejant d’un costat a l’altre, buscant la poma o els cacauets, sense cap intenció d’hibernar. I algun altre dia, mentre prens el cafè a la terrassa, t’adones que una parella de caderneres estan construint el niu a un metre d’on ets, vigilant cada moviment que fas, parant a cada pas, mirant, xiulant, parant i continuant,  i quasi explotes d’emoció. I el pròxim dia veus el niuet, precari i suau, i després el primer ou, blanc amb taques vermelles, i el segon, i el sisè, i sents que l’alegria et puja a la gola, cada cop més, i no saps si podràs amb tantes emocions, si el teu cor serà prou fort per resistir-ho, i ets la persona més afortunada del món i qualsevol problema s’esvaeix i tornes a ser jove i eufòrica i immensament feliç.

Fa anys que els petits de la casa han aixecat el vol. Fa anys que els Reis ja no hi passen o hi passen tard o ja no es disfressen quan hi passen. Fa anys que no m’haig de menjar la taronja i les galetes que els nens deixaven la nit abans. Que tampoc no cal despertar-me de matinada per posar els regals sobre els plats on mirava de deixar alguna engruna perquè la ficció sigui encara més surrealista. Fa anys que no ric gaire. Ni m’hi faig gaire amb els humans. Ni trobo sempre propòsits pels anys que van passant. Així i tot, em sento la persona més afortunada del món. Oblido totes les soledats quan em trobo amb els petits éssers fantàstics que em permeten compartir el seu món.

I ara sé que també hi ha un preu a pagar, que mai més podré no posar cara a les morts que marquen els trets. Ja mai més podré ignorar el sofriment i la crueltat.

És dia de Reis. Fa anys, els fills em despertaven amb crits de sorpresa, amb rialles i salts d’alegria, emplenant tota la casa d’olor de primavera. Encara en tinc la boca i la memòria plenes, d’aquella fràgil i irrepetible felicitat. Avui només hi queden els trets. Avui hi ha altres fills, d’altres mares, dèbils i confiats, d’ulls vius i passes suaus, que ja no tornaran a casa.