El dia que en Jordi es va trobar amb el drac

 Just davant del gimnàs hi ha un semàfor que triga trenta segons a posar-se verd. Avui no cal indignar-me perquè, en el cotxe del costat, una veu rebel se m'avança.

― La mare que els va...

― Tranquil, no t'estressis.

― Au, no comencis tu ara...

―...

― No hi arribaré mai!

― No ve pas d'aquí, home. Total, per quatre peses que fas... Escolta, de veritat que vols anar-hi? Quines ganes de...

― Però, què dius? No entens res, tu. Res de res.

Ara la veu sembla massa estrident. De l'home a qui pertany, només en distingeixo uns cabells grisos despentinats. La dona es gira cap enfora i em deixa contemplar-la: les llàgrimes amaren dos iris inoblidables i sento ganes de matar el malparit que la fa plorar.

Semàfor verd. Uns metres més enllà, aparco. L'àngel dels iris inoblidables està baixant del cotxe. Al seient, una rosa vermella. Sant Jordi, és clar. Obre la porta del conductor i treu la cadira de rodes. Retarda el distanciament, deixant que ell li amanyagui la cara, amb mans solcades per venes gruixudes. Em quedo enrere, sense poder apartar la mirada dels monyons que substitueixen les cames de l'home amb la veu rebel.