CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

divendres, 22 de gener de 2016

Driss




 Quan vius en una casa en ruïnes, segurament abandonada, a peu d'una carretera fosca, a on a ningú se li acudiria frenar, envoltat de desenes de gossos i gats, també abandonats, i no t'amoïnen les ganyotes que fa la gent a darrere teu, i encara pots somriure, i encara vols caminar, la teva vida no deu ser res més que un interminable sospir d'alleugeriment, al final de moltes pujades i baixades.
En Driss té les seves rutines i tothom, humans i animals, les coneix: la bicicleta atrotinada, les muntanyes de ferro recollit amb paciència en els contenidors d'escombraries i muntat en envejable equilibri sobre les dues rodes, el caminar monòton acompanyat d'un seguici de bèsties felices, la mirada escodrinyadora. Ningú no sap els seus secrets. Ningú no sap si té família o si n'ha tingut mai. Ningú no sap res de la seva vida d'abans de la casa abandonada, del ferro abandonat i dels animals abandonats. Potser és un àngel en missió de rescat. Potser és un extraterrestre d'incògnit, investigant les formes de vida que semblen més racionals. Potser és l'ombra d'algú d'un altre univers, que no para de trobar-se i acceptar-se a ell mateix. En Driss és l'home de les coses i els éssers abandonats. Res més.
Aquest vespre, com sempre, ha sortit amb els gossos. No fuma i tampoc per això s'avorreix. No parla i la gent s'ha acostumat a no preguntar-li res. Els pocs sons que li surten de la boca van destinats als gossos que, d'alguna manera incomprensible, sembla que són els que han adoptat l'home. En Driss va al mig de la colla i els cotxes els veuen des de lluny. Tenen temps per fer una volta estreta i esquivar-los, per més accelerats que vagin. Si algun gos vell o ferit s'aparta del grup, en Driss l'espera i els altres es queden mirant-lo fixament. Ningú no es mou fins que no tornen a ser-hi tots.
Sempre creuen pel pas de zebra. Potser en algun lloc de la seva consciència, eixuta de somriures, encara queden rastres de prudència. Potser és el costum. Potser és la redempció del desig de la mort que acumula en llargues hores de soledat. En Driss i els gossos caminen callats i serens. La nit els sincronitza les passes.
El primer cotxe li passa per sobre i no para. El següent li passa per sobre i para. Els gossos s'han escampat com ocells atordits. Abans de les trucades, dels crits, de les frenades, de les ambulàncies inútils, de les sirenes eixordadores i de les culpes difuses, hi ha un moment interminable de silenci. Una ombra es desprèn dels cos inert i s'allunya en direcció al camp. Un udol tremolós l'orienta.