dissabte, 5 d’octubre del 2013

Tell me a Story

  "Tell me a story, Mom."
 "Which one? Red Riding Hood? Cinderella? Snow White?"
 "What are you talking about? Rather, the one about the woman who in the morning opens a branch office in France, works in the garden in the afternoon and writes a new blog in the evening."
 She looks at me with her large eyes filled with a sweetness that pretends to be sarcasm. It looks to me just like yesterday that she wanted to sleep with me. She doesn't do it anymore. Now she has Facebook next to her homework, thinking that I can't see her, as if I hadn't done the same with my French novels when I was her age. She's almost as tall as I am now, and just as naive as I was. I look at her wondering what happened to that little girl who used to cry when I was sad and laugh when I was happy. Now she wears jeans and loose T-shirts, and when she plays volleyball, she is constantly pulling her shorts down, as if ashamed to show these young, strong legs that she'll never have again. I bite the tip of my tongue trying not to laugh when I remember how I used to walk, all bent, so no one would notice my breasts, which seemed to grow a little more each passing day. And I see her excited face, a little nervous, a little confused, taking uncertain steps, jumping higher and higher, her eyes eagerly looking, looking, looking at other eyes at other faces, looking for recognition and approval.
While I wait for her in front of the car, I see the man who lives between the acacia and the medlar tree. For days I have see him coming out from underneath the pieces of wood he has lodged between the two trees, probably to use as a roof, tidying up a bit around him (what's there to tidy up?) and then sitting on the bench near him, smoking and watching people pass by. Once upon a time, this man was also a child.

 She leaves the pavilion stepping lightly and with a huge smile. Deep inside of me, still mine, a very little girl dances joyfully and covers me with kisses.

Translated by Lina Strenio 

divendres, 4 d’octubre del 2013

Temps i durades

Quant dura la vida d’una persona? Potser uns cent anys a tot estirar. Quant dura la vida d’una casa? Potser uns dos cents anys. Quant dura la vida d’una heura que s’enfila per les ruïnes de la casa quan aquesta ja cau, buscant suport per créixer? Quant dura la vida dels arbres que han començat a créixer dins de les ruïnes de la casa, que ara encara sostenen les parets mig derruïdes però que aviat faran de suport per les heures que hauran d’abandonar la casa ja inútil? Quant dura la vida de la molsa que creix sobre l’escorça d’arbres vius i morts, sobre les teulades enfonsades i mig barrejades amb terra, sobre les pedres del riu i de les muntanyes? Quant dura la vida del bosc? Quant dura la vida de la muntanya? Quant dura la vida del petit riu que potser ja es va assecar fa molt de temps però que és el que va fer la vall i les muntanyes? Quant dura la vida de l’aigua? És sempre la mateixa o sempre una altra? Quant dura la vida d’un núvol format per les últimes gotes del riu abans d’assecar-se? Quant dura la pluja que donarà vida a un nou riu, que farà una nova vall i unes noves muntanyes, que deixaran que els visquin a sobre nous boscos i nous arbres, que faran de suport per a noves heures, que faran ombra per a noves persones entre parets acabades de fer aprofitant els fonaments de les anteriors ruïnes?

Quant dura el temps?

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Felicitat i papallones (reloaded)

1
Les miro sense voler. A les sales d’espera dels hospitals és el que passa: tothom mira tothom per no haver de recordar per què estan allà. Una és baixa i vella, molt vella. Té els ulls petits i els cabells tenyits d’un to vermellós. No para de xerrar. Sembla espantada. L’altra és molt més jove, amb els cabells llargs i mal pentinats i somriu sovint. Haig d’esperar la meva dona que es fa la revisió de cada any. A ella no li agrada anar-hi tota sola, a cal metge. A mi m’agrada escoltar la gent obligada a seure i esperar: se senten històries molt interessants. La dona més vella es queixa dels veïns, dels fills que se li van morir acabats de néixer,  de l’home que la va deixar fa vint anys ja,  de la noia que li fa de minyona, de la pensió i de la crisi. L’altra fa veure que l’escolta. Les han fet entrar tres cops a la consulta i cada vegada han sortit de manera diferent: la vella, més animada, i la jove, més ensopida. És el que fan els metges: segurament li han trobat una cosa greu i només li han dit a la jove, es pensen que això és més humà. Jo no estic gens segur que la dona jove pugui suportar el pes del coneixement i de la decisió millor que la vella. L’última vegada, la infermera les acompanya i la vella, que ha agafat encara més xerrameca, li explica, en veu prou alta perquè tothom la senti, quina sort que en té d’aquella noia, eh? Que no té cap obligació, no, ni una, eh? Que només és la dona del seu nebot, però què hi vols fer, si ella no té ningú més, eh? I s’eixuga un ull mentre la veu li tremola durant un segon. Però mira que és bona noia, que encara que l’home se li hagi mort, ja fa cinc anys d’això, oi, nena?, encara la ve a veure de tant en tant, eh? i això que té tres fills i molta feina, eh? I la infermera se les mira amb cara de no entendre res i diu passi-ho bé, Maria, fins d’aquí a sis mesos, si Déu vol! I quan la vella s’allunya, a poc a poc, repenjada del braç de la jove, es gira cap a mi i em diu, com qui ha vist tantes coses a la vida que ja no creu en res:
-        I encara s’ho deu creure, pobra dona! Ai, Senyor, que tontes que ens tornem i ens deixem entabanar per qualsevol gata moixa... Si aquella només vol els diners de la iaia, es veu d’una hora lluny!
No sé per què, però sembla que veig la infermera per primer cop: és lletja i arrugada. Sort que la meva dona ja surt. Agafo el bastó, m’aixeco i me’n vaig sense dir res. Ella s’agafa del meu braç i jo em sento feliç d’haver-la pogut acompanyar un altre any a cal metge. En sortir, ens quedem una estona a mirar el cel i les papallones.


2
Diuen que porta mala sort mirar-se les mans però jo no ho crec pas. Per tant me les miro amb l’habitual alegria de saltar-me les normes i em passo els dits per totes i cadascuna de les taques i les venes que dibuixen el paisatge de la meva vida. Aquesta la porto des del dia que ell va entrar a la perruqueria, plena de dones de mitjana edat i cabells ensabonats, i, sense cap vergonya, em va fer un petó a la boca i em va donar una bossa amb croissants petits, els meus favorits, tot dient-me: Avui no has esmorzat, estimada, i va marxar com si res, cofoi i àgil, com si no sentís el silenci carregat de mirades d’enveja i desig. I aquesta vena se’m va inflar molt aquell matí a la platja, quan plorava i plorava, desconsolada i decidida a oblidar-lo, estrenyent-me furiosament els genolls amb els punys tancats, i ell va aparèixer sense cap paraula, amb cinc, no un, ni dos, sinó cinc plats de calamars  que havia anat a buscar al restaurant que més m’agradava, i on havia hagut de repetir tantes vegades la comanda perquè els cambrers no entenien qui es volia endur un plat de peix fresc a la platja, i no un, sinó cinc, i la sorra que s’entossudia a entrar en les nostres boques mentre menjàvem i ploràvem i rèiem i parlàvem i discutíem i ens besàvem. Ah, mira aquesta taqueta de color clar que em vaig fer en relliscar sobre una pedra, aquell vespre quan vam passar furtivament per davant del vigilant de la cala més bonica del món i vam banyar-nos amb els últims raigs de sol que ens vestien d’or i felicitat. També recordo l’ós bru que passava, sense fer-nos gaire cas, per sort, per darrere nostre, a pocs metres d’on havíem decidit parar per fer fotos d’animals salvatges i on vam acabar fent-nos el petó més apassionat i perillós que hom es pot imaginar. I recordo la nit que no vam dormir ni un sol segon, arrencant dels nostres cossos adolorits tot el passat i tota la tristesa i totes les esperances que se’ns havien mort, i al matí em vas donar l’únic objecte del qual no t’havies separat mai, en tota la teva vida, i em vas dir: Només tinc això per donar-te, i jo vaig saber que més enllà de tot el mal que ens havíem fet i encara ens faríem, el teu anell quedaria soldat a la meva mà, pels segles dels segles.
Són maques les teves mans, em dius encara, i jo em fonc com una noieta de setze anys a la primera cita. Estàs endormiscat a l’altre cantó del banc i la teva mà esquerra reposa sobre els meus peus, tranquils i feliços a la teva falda, sota l’aleteig de papallones que ens refresquen els records, com cada tarda d’agost dels últims cinquanta anys.

3
Cada dia la veig com agafa el bastó –que em va dir que havia estat del seu home– i el mateix llibre de sempre, amb tapes descolorides i suaus, i se’n va cap al banc més llunyà de tot el parc. Va a poc a poc, parant-se a cada pas per mirar algun insecte o alguna fulla, tocant amb la punta dels dits els arbres del costat. Quan hi arriba, s’hi asseu amb compte, posant-se bé el vestit de color blau cel, i –amb molt d’esforç– puja les cames sobre el banc. Deixa el llibre a la falda i s’hi queda hores senceres immòbil, amb un somriure petit, mentre es mira les mans. Sempre quan vaig a buscar-la per sopar, em quedo uns segons a mirar-la i em sorprenc en descobrir la llum calenta i fresca que emana el seu cos, estirat sobre aquell banc vell on, cada vegada que la veig, sento ganes de seure-hi i quedar-m’hi.


diumenge, 29 de setembre del 2013

Amor incondicional

Vostè no ho pot entendre. Tota la culpa és meva. Jo estimo la meva filla amb bogeria. La vam adoptar de ben petita, després de molts anys de soledat, i mai no he pensat que no era filla meva. Però per sobre de tot, he estimat i estimaré la meva dona. Amb ella he compartit la meitat de la vida, el millor i el pitjor. Quan va començar a trobar-se malament i tenir al·lucinacions vaig intentar apartar la nena d’ella, vaig intentar protegir-les. No me’n vaig sortir. Cada dia la Charo es torturava amb una nova sospita, amb un nou càstig. I em torturava a mi. I la torturava a ella, tan innocent, tan fràgil. Em feia llàstima la Charo. Em deia que es mataria si no feia fora la nena. Em deia que prendria foc a la casa per acabar amb tots nosaltres. Per acabar amb el seu malson.

Jo sabia que algun dia ho faria. Però no vaig poder fer-hi res. Vostè no ho entén. Només vaig intentar ajudar-la a desfer-se del cadàver de la nena. Ja sé que no ho vaig fer bé, ja sé que li vaig fallar. A ella i a la nena. Però jo l’estimo. L’estimo moltíssim. A ella i a la nena.

http://www.20minutos.es/noticia/1961607/0/asunta-crimen/padres-prision-carcel/teixeiro/