Feia
dos anys i dos mesos en aquella casa havia mort algú. No era cap
aniversari, ni cap motiu per recordar-ho. El silenci apaivagava el
temps, com cada dia.
Se
l'ha emportat avui al matí, es pensava que jo dormia.
Sé que ho fa per a mi, però a vegades es passa. Creu que em
protegeix, ja ho sé, però no entén que ja no sóc una nena. Potser
fa dos anys sí que ho era, però ara és diferent. Podria
protegir-me jo sola, si em deixés.
La
nena està estirada al llit amb els auriculars a les orelles. Sap que
tothom la deixarà en pau si la veuen així. El mòbil fa dies que
està espatllat però encara li serveix per dissimular la necessitat
d'estar sola. Ningú no se n'ha adonat encara. Mira el sostre de
l'habitació buscant esquerdes que formin un mapa. Un altre món.
Alguns dies té ganes de canviar-ho tot, els mobles, els quadres, els
colors. Li agradaria fer un mural amb fotos d'ella i les seves
millors amigues, prou gran per tapar tota una paret. Unes fotos
felices, amb molts somriures i dents blanques. Si hi insistís, la
mare li deixaria fer-ho. Però fa una mica de mandra insistir-hi.
Potser més cap a l'estiu. De moment, s'ha d'adaptar als verds
avorrits que els altres diuen que són alegres. Si cas podria demanar
que li canviés els coixins. Li agradarien uns de vermells. O blaus,
fosforescents si pot ser. Ja s'ho pensarà més endavant. La porta de
l'entrada es tanca amb un cop sec i la nena s'estranya que no n'hagi
sentit les claus abans.
Ara
no diguis res. Escolta. Res. Està sola. L'ha deixat al veterinari.
Potser ja és mort. O... No, no se sent res. Només és ella. Està
plorant. S'ha deixat caure a la cadira de l'habitació i plora. Cada
dia fa el mateix. No sé d'on treu tantes llàgrimes, de veritat no
ho entenc. Té la cadira amagada darrere la porta per anar-hi a seure
i plorar de tant en tant. Es pensa que ningú no la veu. Igual que
ara, que pensa que encara dormo. I no en té ni idea, de fet. Deu
estar mort, segur. No m'ho dirà pas. M'hi jugo el que vulguis que em
dirà una mentida. Tinc ganes d'anar a parlar-hi, a veure quina toca
avui.
La
mare s'eixuga les llàgrimes amb les mans, i les mans les frega als
pantalons. Està massa cansada per anar a buscar mocadors. Aixeca el
cap, espantada, perquè li ha semblat sentir sorolls a l'habitació
de la nena. Ara sí que es posa dreta i s'afanya cap al bany. Es
renta la cara enèrgicament, evitant el mirall de sobre la pica. El
llum del mòbil, esquitxant la boira, li recorda que fa hores que no
l'obre. Ha sortit molt aviat per portar el conill al veterinari,
malgrat no haver-hi vist cap remei. Els salts esbojarrats del petit
de la casa s'havien reduït a una tremolor silenciosa. Se sent
culpable perquè, després d'haver resistit tants anys a les
pressions de la nena per comprar-li un animal, al final hi havia
accedit. No es pot endevinar la buidor que deixa la mort d'algú a
qui no es pot ajudar. Sobretot quan s'és tan jove. Tota la
responsabilitat era d'ella sola. I no podia permetre de cap de les
maneres que la nena torni a tenir malsons. Quan compres un animal,
saps que es morirà abans que tu. Que patirà i emmalaltirà i no
sabrà com demanar ajuda, perquè no pot parlar. Quan compres un
animal, saps tot això. I saps que ho veuràs, i que no podràs fer
res per ajudar-lo, i et quedaràs paralitzada mirant-lo, sense saber
què fer, ni com dir-li a la nena, ni com oblidar-te'n i continuar
netejant i cuinant i anant a la feina i fent petons de bona nit,
sense pensar-hi i sense llàgrimes i sense punxades al clatell.
Es
frega els ulls amb el puny tancat i serra les dents fins que el dolor
aniquila la ràbia. Al mòbil hi ha quatre missatges. S'agafa a la
possibilitat d'un altre futur amb les mans obertes. Contestarà i el
convidarà a casa, potser farà un sopar per a ells dos i la nena.
No, millor sortir, anar tots tres a veure una pel·lícula o menjar
un entrepà en un macdonalds, a la nena li agradarà més això que
no pas que ell vingui a casa. És un bon home, i li cau bé la nena.
O potser només vol fer-se un lloc en el seu món... I què, no és
el mateix que vol ella? Que ell entri i li doni la mà per travessar
el passat, encara bullent? Que l'ajudi a viure de nou? Somriu, perquè
confia que hi ha una escletxa que s'està obrint, encara poden passar
coses a la seva vida, no està tot fosc i fred, com fa dos anys. Sent
la porta del bany i va cap a la cuina. Li prepararà una tassa de
cola-cao i li dirà que el conill se l'han hagut de quedar a la
clínica, a veure si el poden salvar.
Ja
ho sabia! A veure si el poden salvar, ja. I encara té la barra de
dir-me que anirem al cine avui. Però què es pensa? Que sóc una
nena estúpida? Que em deixi en pau, et dic, per què no em sent? Per
què no m'escolta mai?
Ha
anat a tancar-se a l'habitació. La mare posa la tassa amb cola-cao a
la nevera, per si més tard la ve a buscar. Les temples li fan mal
però sap que no s'ha equivocat amb la nena. En un parell d'hores li
passarà la ràbia i voldrà creure que el conill encara és viu. És
massa jove perquè es resisteixi a la temptació de l'esperança. I
ben pensat, hi ha algú que s'hi pugui resistir? Segurament plorarà
una estona, després aniran al cine a contracor i, a poc a poc, dins
del seu cap, la calma de la no-certesa anirà guanyant el dolor,
perquè els humans són així, volen tornar-hi, volen oblidar i volen
que els enganyin de nou, i aquest és el millor tracte que poden fer,
el que els ajuda a tirar endavant. El dolor, quan la calma fingida
desaparegui, serà prou inconsistent per no fer tant de mal com ara.
La mare s'asseu i deixa que els seus ulls, líquids i gastats,
descansin.
Ja
l'has sentit. Oi que ja ho sabíem? Sempre em diu mentides. És el
mateix que va fer amb tu. Em va dir que t'havien hagut de portar en
un altre hospital, fora del país. No es va parar a pensar que potser
m'hauria agradat dir-te adéu. En fi, també l'entenc una mica. Sé
que m'estima i tot això. No és pas culpa seva que el conill s'hagi
mort. Tampoc no és culpa seva que tu te n'hagis anat. Potser em vaig
descuidar de donar-li prou aigua els últims dies. O potser va agafar
la malaltia del gat dels veïns. Els conills són molt delicats, la
mare tenia raó. Saps què? Crec que no vull cap altre animal. Tot
són problemes, es posen malalts, es moren, i no tens ni idea què
fer-los. I, a més, tampoc pots parlar amb ells. Tu tenies animals
quan eres petit, pare?
