divendres, 19 d’agost del 2016

La sireneta

El noi duia unes ulleres de sol llampants i la Mar hauria jurat que hi veia reflectides fileres de cames llarguíssimes i ombres de noies que passejaven per la platja biquinis minúsculs i formes voluptuosament desinhibides. Ella no podia passar de l'escull en forma de cor fragmentat que barrava el pas a les cadires de rodes. Feia tants anys de l'accident que quasi havia oblidat el tacte de la sorra sota els peus descalços, però aquest estiu, xafogós i traïdor, ho havia trasbalsat tot. Els records lluitaven per sortir de la gàbia polsosa de l'oblit i tornar a ser sentiments.
Abans d'acabar l'agost, la Mar, incansable, desesperada i enamorada, havia aconseguit unes cames ortopèdiques d'últim model que, fins i tot, duien incorporades unes sabates vermelles de taló. Els somnis, a vegades, agafen formes del tot incoherents amb el sentit comú. Suada i feliç, conquerint el dolor pam a pam i aferrant-se fermament a la imatge d'un altre futur, va arribar davant del noi amb les ulleres llampants. L'esforç havia ofegat les paraules i ella, tremolosa, s'esperà.

El noi no es va moure i les ulleres continuaven reflectint vides alienes. Al costat, el bastó blanc resumia eternes històries d'amors i cegueses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.