M’ha despertat amb un petò molt llarg. Aquesta
nit, com tot l’estiu, he dormit malament, una son xopa de suor i somnis absurds.
Però el seu petó m’ha refrescat de cap a peus, banyant-me en una brisa suau amb
aroma de felicitat. Mai celebrem els dies dels nostres sants, però ella sempre
se’n recorda del meu i, el matí de Sant Jaume, cada any, en acabar d’obrir els
ulls, mig rient, em felicita. Ahir vam treballar tot el dia, quasi no ens vam
trobar. Avui és festa i les meves mans la busquen amb l’alegria dels qui celebren
cada matí l’acte meravellós de despertar junts. Un dia més. Un dia guanyat.
Esmorzem
al costat de la porta oberta cap al jardí. Passa aire fresc i fa olor d’herba. Encara
no fa massa calor. Tinc la seva mà descansant sobre la meva i el cafè acabat de
fer es reflecteix en els seus ulls riallers. A vegades, la vida sembla estranyament perfecta, em diu, i les
paraules regalimen dels seus llavis com gotes de pluja i mel.
Ningú
vol agafar el telèfon quan el seu crit trenca el miratge. Als ulls de la meva
dona tremola una ombra gris. Sense saber com, la imatge dels nostres fills
atrapats entre la ferralla d’un tren fet de restes humanes m’obre les entranyes.
