1 de gener de 1982
Avui fa sol i calor. M’he despertat aviat. Ahir vaig anar
a dormir a dos quarts de quatre, com cada any pel Cap d’any. No em va agradar
gens el que van fer per la tele. Com sempre, ens vam quedar a casa. Avui hem
sortit a fer un volt pel barri. Pel·lícula “Paraules d’amor” amb Fred Astaire.
2 de gener de 1982
Encara més calor (a fora són quasi 6 graus). Mirem la tele tot el dia. Quina
diferència amb la resta de l’any, quan només
fan els dibuixos de les 7, les notícies i la pel·lícula...
3 de gener de 1982
Ja s’està acabant el bon temps. No era pas normal, aquí
no fa mai sol al gener. De fet no fa sol des d’octubre fins a març, més o
menys. Pel·lícula amb Gene Hackman i Candice Bergen.
4 de gener de 1982
Avui la mare torna a la feina, nosaltres , jo i la meva
germana, encara tenim uns dies més de vacances. El pare també ha anat unes
hores a l’institut, quan ha tornat ens ha portat els regals de cada any.
Des de sempre havia
sabut que algun dia escriuria un llibre. Des de sempre havia sabut que algun
dia em despertaria amb una idea de les bones i que llavors deixaria de parlar,
i potser també una mica de viure, i em posaria a escriure com una posseïda. El
problema és que mai no he sabut, ni he sospitat, tampoc no es pot dir que
m’hagi preocupat gaire de quan arribaria aquest dia. Algun dia. Algun dia.
Des de sempre ve a
ser més o menys des de fa 37 anys i mig. Els meus pares llegien de mitjana un
llibre cada dos dies i suposo que ja vaig agafar el gust de girar les pàgines
des que vaig sentir el moviment rítmic del llibre que la meva mare aguantava
sobre el seu ventre.
No sé encara si ha
arribat el dia X, però tot de cop em vaig trobar amb dos problemes que m’han
vingut a recordar la meva antiga, desitjada i oblidada vocació literària: el
primer va ser quedar-me sense paraules davant del meu home mentre sopàvem
tranquil·lament en un restaurant mexicà i ell em va etzibar que no entenia perquè sempre parlava de la
meva adolescència comunista amb cara de màrtir cristià. Tot de cop vaig entendre
que la meva parella –amb la qual portava quasi quinze anys compartint-lo tot,
en el més ampli sentit de la paraula- ignorava completament la meva vida
d’abans de l’any 1988. Ignorava com era jo abans d’aquests últims quinze anys.
Ignorava el perquè de com sóc jo ara.
El segon problema
se’m va presentar, també per sorpresa, un dia que endreçava armaris i vaig
trobar els meus dietaris dels anys 1982-1986, unes agendes minúscules, amb una
lletra encara més minúscula. Els vaig fullejar una mica i vaig quedar parada:
ni jo mateixa no me’n recordava de tantes coses que m’havien passat, que havia
pensat o somiat als tretze o quinze anys. Era jo aquella noieta estranya que
mirava cada dia la pel·li de la tele i coneixia tots els directors o actors que
hi sortien? Era jo la que llegia Henry James y Sampedro sota la manta, a la
llum furtiva d’una petita llanterna, sempre a l’aguait per si sentia les passes
de la mare?
Era jo o una altra
persona que feia temps que s’havia mort. Com totes les persones que queden enrere
nostre amb cada segon que passa. Totes les persones que també són jo però que ja no existeixen.
Com que més o menys
les dues anècdotes van coincidir en el temps i jo sóc dels que no creuen gaire
en les casualitats, em vaig sentir força desconcertada i em vaig preguntar si
no havia arribat el gran dia: el de l’explicació. Aquell fràgil moment
d’equilibri inestable entre la necessitat d’explicar-me i la por d’oblidar-me.
Potser ara sí.
5 de gener de 1982
M’he aixecat tard
avui, a les 9, i m’he emportat ma germana cap a la biblioteca i a comprar patates.
Escolto música i miro per la finestra els núvols, els arbres pelats i la gent
caminant. Al vespre anem al teatre.
10 de gener de 1982
Avui no he sortit
de casa. Fa fred. Demà comencem les classes. Uf! Pel·li “Ens trobem a St.
Louis” amb Judy Garland. M’ha agradat moltíssim.
11 de gener de 1982
He anat a
l’institut (el segon trimestre del meu primer any d’institut) i per sort
comencem amb pràctiques al taller mecànic: només ens hem quedat una hora, ens han
deixat marxar de seguida. Pel·li alemanya , més aviat dolenta.
13 de gener de 1982
M’he cansat molt al
taller treballant durant quatre hores per fer una petita volandera. A la tarda
he anat a caminar una mica amb la meva germana i ens hem congelat de fred.
Estic acabant “L’arpa d’herba” de Truman Capote. Una comèdia francesa mediocre per
la tele.
Els últims dos anys
del que comunament anomenem “la meva vida”, com si la vida es deixés posseir o
controlar, m’han fet tornar a oblidar el meu gran projecte literari. Com
sempre, la vida real per davant de la somiada. Encara no sé com fer-m’ho per
unir-les totes dues en una demostració brillant de les meves habilitats de
mestressa de casa i escriptora. La vida viscuda i la recordada. Si no em sentís
estranyament atreta per les explicacions científiques de la vida, encara em
podia fer la il·lusió que ho recordo tot, tal com va ser de veritat. Per
desgràcia, és una gran mentida i en sóc plenament conscient, de la gran
bajanada de creure que el nostre jo podria
tornar a tenir 15 o 20 o 30 anys. El temps pot ser circular o semblar-lo, però
el nostre cos i el nostre cervell duren massa poc com per participar d’aquesta
circularitat. Mai més no tornarem a ser els que érem fa un segon. No sé si això
és gaire dolent, però és així.
Escriure mitja
pàgina de la teva vida cada tres anys no deu ser un exercici gaire fàcil.
Escriure mitja pàgina de la teva primera novel·la cada tres anys deu ser
directament un desastre.
Però no passa res.
Encara sóc aquí, en aquest meravellós planeta, i encara me’n recordo de com van
les tecles de l’ordinador. Per tant, encara no hi ha res perdut.
El pitjor és que no
sé per on començar. A qui dirigir-me. Perquè cada escriptor que es respecta deu
tenir un pla, un objectiu, un públic potencial. O no. No tinc ni idea de com
s’ho fan els escriptors. Però també tinc un avantatge comparant-me amb ells: jo
no en sóc, d’escriptora. Si algú per casualitat es trobarà amb aquestes pàgines
que potser em descuidaré de llançar a les escombraries algun dia quan em senti
molt sola i molt incompresa, no seré pas tan hipòcrita com per negar que em
faria una certa gràcia saber que algú xafardeja entre els meus records. Però
vés a saber on i en quina forma seria jo quan tot això pogués passar. No val la
pena pensar en el futur: prou feina que tinc d’intentar sobreviure’m a mi
mateixa.