Diaris sense edat

1 de gener de 1982

Avui fa sol i calor. M’he despertat aviat. Ahir vaig anar a dormir a dos quarts de quatre, com cada any pel Cap d’any. No em va agradar gens el que van fer per la tele. Com sempre, ens vam quedar a casa. Avui hem sortit a fer un volt pel barri. Pel·lícula “Paraules d’amor” amb Fred Astaire.

2 de gener de 1982

Encara més calor (a fora són quasi 6 graus).  Mirem la tele tot el dia. Quina diferència  amb la resta de l’any, quan només fan els dibuixos de les 7, les notícies i la pel·lícula...

3 de gener de 1982

Ja s’està acabant el bon temps. No era pas normal, aquí no fa mai sol al gener. De fet no fa sol des d’octubre fins a març, més o menys. Pel·lícula amb Gene Hackman i Candice Bergen.

4 de gener de 1982

Avui la mare torna a la feina, nosaltres , jo i la meva germana, encara tenim uns dies més de vacances. El pare també ha anat unes hores a l’institut, quan ha tornat ens ha portat  els regals de cada any.

Des de sempre havia sabut que algun dia escriuria un llibre. Des de sempre havia sabut que algun dia em despertaria amb una idea de les bones i que llavors deixaria de parlar, i potser també una mica de viure, i em posaria a escriure com una posseïda. El problema és que mai no he sabut, ni he sospitat, tampoc no es pot dir que m’hagi preocupat gaire de quan arribaria aquest dia. Algun dia. Algun dia.

Des de sempre ve a ser més o menys des de fa 37 anys i mig. Els meus pares llegien de mitjana un llibre cada dos dies i suposo que ja vaig agafar el gust de girar les pàgines des que vaig sentir el moviment rítmic del llibre que la meva mare aguantava sobre el seu ventre.

No sé encara si ha arribat el dia X, però tot de cop em vaig trobar amb dos problemes que m’han vingut a recordar la meva antiga, desitjada i oblidada vocació literària: el primer va ser quedar-me sense paraules davant del meu home mentre sopàvem tranquil·lament en un restaurant mexicà i ell em va etzibar   que no entenia perquè sempre parlava de la meva adolescència comunista amb cara de màrtir cristià. Tot de cop vaig entendre que la meva parella –amb la qual portava quasi quinze anys compartint-lo tot, en el més ampli sentit de la paraula- ignorava completament la meva vida d’abans de l’any 1988. Ignorava com era jo abans d’aquests últims quinze anys. Ignorava el perquè de com sóc jo ara.

El segon problema se’m va presentar, també per sorpresa, un dia que endreçava armaris i vaig trobar els meus dietaris dels anys 1982-1986, unes agendes minúscules, amb una lletra encara més minúscula. Els vaig fullejar una mica i vaig quedar parada: ni jo mateixa no me’n recordava de tantes coses que m’havien passat, que havia pensat o somiat als tretze o quinze anys. Era jo aquella noieta estranya que mirava cada dia la pel·li de la tele i coneixia tots els directors o actors que hi sortien? Era jo la que llegia Henry James y Sampedro sota la manta, a la llum furtiva d’una petita llanterna, sempre a l’aguait per si sentia les passes de la mare?

Era jo o una altra persona que feia temps que s’havia mort. Com totes les persones que queden enrere nostre amb cada segon que passa. Totes les persones que també són jo però que ja no existeixen.

Com que més o menys les dues anècdotes van coincidir en el temps i jo sóc dels que no creuen gaire en les casualitats, em vaig sentir força desconcertada i em vaig preguntar si no havia arribat el gran dia: el de l’explicació. Aquell fràgil moment d’equilibri inestable entre la necessitat d’explicar-me i la por d’oblidar-me. Potser ara sí.

5 de gener de 1982

M’he aixecat tard avui, a les 9, i m’he emportat ma germana cap a la biblioteca i a comprar patates. Escolto música i miro per la finestra els núvols, els arbres pelats i la gent caminant. Al vespre anem al teatre.

10 de gener de 1982

Avui no he sortit de casa. Fa fred. Demà comencem les classes. Uf! Pel·li “Ens trobem a St. Louis” amb Judy Garland. M’ha agradat moltíssim.

11 de gener de 1982

He anat a l’institut (el segon trimestre del meu primer any d’institut) i per sort comencem amb pràctiques al taller mecànic: només ens hem quedat una hora, ens han deixat marxar de seguida. Pel·li alemanya , més aviat dolenta.

13 de gener de 1982

M’he cansat molt al taller treballant durant quatre hores per fer una petita volandera. A la tarda he anat a caminar una mica amb la meva germana i ens hem congelat de fred. Estic acabant “L’arpa d’herba” de Truman Capote. Una comèdia francesa mediocre per la tele.

Els últims dos anys del que comunament anomenem “la meva vida”, com si la vida es deixés posseir o controlar, m’han fet tornar a oblidar el meu gran projecte literari. Com sempre, la vida real per davant de la somiada. Encara no sé com fer-m’ho per unir-les totes dues en una demostració brillant de les meves habilitats de mestressa de casa i escriptora. La vida viscuda i la recordada. Si no em sentís estranyament atreta per les explicacions científiques de la vida, encara em podia fer la il·lusió que ho recordo tot, tal com va ser de veritat. Per desgràcia, és una gran mentida i en sóc plenament conscient, de la gran bajanada de creure que el nostre jo podria tornar a tenir 15 o 20 o 30 anys. El temps pot ser circular o semblar-lo, però el nostre cos i el nostre cervell duren massa poc com per participar d’aquesta circularitat. Mai més no tornarem a ser els que érem fa un segon. No sé si això és gaire dolent, però és així.

Escriure mitja pàgina de la teva vida cada tres anys no deu ser un exercici gaire fàcil. Escriure mitja pàgina de la teva primera novel·la cada tres anys deu ser directament un desastre.

Però no passa res. Encara sóc aquí, en aquest meravellós planeta, i encara me’n recordo de com van les tecles de l’ordinador. Per tant, encara no hi ha res perdut.

El pitjor és que no sé per on començar. A qui dirigir-me. Perquè cada escriptor que es respecta deu tenir un pla, un objectiu, un públic potencial. O no. No tinc ni idea de com s’ho fan els escriptors. Però també tinc un avantatge comparant-me amb ells: jo no en sóc, d’escriptora. Si algú per casualitat es trobarà amb aquestes pàgines que potser em descuidaré de llançar a les escombraries algun dia quan em senti molt sola i molt incompresa, no seré pas tan hipòcrita com per negar que em faria una certa gràcia saber que algú xafardeja entre els meus records. Però vés a saber on i en quina forma seria jo quan tot això pogués passar. No val la pena pensar en el futur: prou feina que tinc d’intentar sobreviure’m a mi mateixa.

Començament

Per a en Matthew Tree

La taula que hi ha entre ells és de vidre. Una d'aquelles taules que feia uns quants anys s'havien posat de moda. Ella la va comprar quan va venir a viure en aquest pis amb el seu home i els seus dos fills. Feia com a mínim uns dinou anys. Llavors li havia semblat bonica, transparent i lleugera com els dies que esperava passar en el pis acabat de comprar. Ell està fent veure que estudia el contracte de lloguer que ella espera que signi. Pensa: M’agradaria saber de quin color se li tornen els ulls quan fa l'amor. Aquests ulls que contradiuen la seva cara seriosa. Què diria si li demanès d’anar a fer un cafè algun dia? Ella mira fixament el bolígraf que té a la mà i pensa: Què pesat! Quant de temps necessita per llegir un contracte de dos fulls? El silenci pesa. Ell mira per sota les ulleres de pasta negra la cama d'ella que es mou nerviosa sota la taula de vidre. Ella sent les galtes calentes i pensa que fa massa calor. Comencen a parlar tots dos de cop i ningú acaba la primera frase. Es miren i es conviden recíprocament a seguir parlant. Ho fan per dissimular que ja no se'n recorden del que volien dir.

La gata

No m'agraden els gats. Mai m'han agradat. Em semblaven animals egoistes i freds. Ahir estava netejant el jardí i, de cop, sota una mata de males herbes, surt el cap d'un gat negre. Jo li crido, intento espantar-lo. Ella (era una femella) em mira amb uns ulls de color groc clar intens. No es mou. Jo segueixo cridant i fent gestos per fer-la fóra. Ella no mou ni un pèl. No entenc res. No té por? Em segueix mirant amb aquells ulls increïblement oberts. Sento la seva força i un calfred em passa de cap a peus. De cop alguna cosa es mou sota d'ella. És un cap petit de gat. Encara no pot obrir els ulls. Es mou a poc a poc, com a càmera lenta, buscant la calor de la seva mare. Al cap d'un segon surt un altre cap petit. Aquest és blanc. Tampoc no ha obert els ulls. La gata em segueix mirant amb tota la seva força concentrada en aquells ulls increïbles que -ara entenc- expressen la por més gran que he vist mai. Em sento avergonyida. La torno a tapar amb les plantes. Me'n vaig a casa. Avui he après una cosa nova.

Una mica de pau...

1.

Coloms blancs,

Somnis perfumats de pau.

Sobren paraules.

2. 

Deserts adormits.

Gotes de pluja d’estiu.

Ulls de nen que riu.

3.

Dormen nenúfars

Somiant primaveres

Dins el llac glaçat.

4.

Camps secs. Tempesta.

Un colom blanc s’aixeca.

Cant d’alegria.

5.

Llacs secs. Plou. Passes

De gent tapant les tombes.

Plors de nou nascut.

Dinosaures

Cada  matí es lleva a la mateixa hora, molt aviat. Els pares ja estan desperts. S’han pres la beguda de soja que feia anys que havia substituït el café, en silenci, i han preparat dues llesques de pa untades amb mantega per a les nenes. Ella és la germana gran. S’aixeca, es renta la cara, es pentina i es posa la cinta blanca i l’uniforme blau marí que la mare planxa cada dia. Menja el pa amb mantega mastegant a poc a poc, agafa la maleta amb els llibres i porta la germana petita a l’escola, abans d’anar a l’institut. Li encanta l’estiu, quan pot tocar amb els dits els troncs dels arbres vells i parar-se a escoltar les tórtores. És una nena alta per la seva edat, però va sempre encorvada, mirant a terra, esquivant els forats del carrer, i això la fa semblar tímida i espantadissa. Té uns ulls fondos i transparents.

Aquell dia de gener anava corrents, saltant sobre les basses de fang, amb les  botes blaves, l’abric que la mare li havia allargat, el gorro, la bufanda i els guants amb un sol dit que ella mateixa havia fet en les classes de manualitats. Tenia catorze anys i les galtes vermelles de fred. El front arrugat i els ulls emboirats de son. Tenia pressa. Avui començaven les classes aviat, a les set. Els carrers estaven foscos i la gent passava lliscant, com fantasmes afanyant-se cap a les tombes obertes. Cap paraula, cap cotxe, cap llum, cap abric que no fos negre o gris. Cames amb pressa que portaven cossos adormits. Ningú no tenia cap il·lusió per arribar a la fàbrica, a l’oficina o a l’escola, on l’únic que feien era  esperar el timbre de les tres. Les dones duien a les bosses de mà laca d’ungles, llibres i algun mitjó per sargir, amb què emplenaven les llargues hores de fer veure que treballaven. Ningú no feia res, perquè tothom sabia que no hi havia res a fer, que l’empresa era una farsa, que allà no es produïa res a part d’informes periòdics sobre els èxits extraordinaris d’aquella empresa (i de totes les empreses del país) comparats amb els fracassos  de l’economia capitalista. Els informes acostumaven a sortir cada diumenge al matí a l’únic diari nacional. Quatre planes amb articles que semblaven escrits per la mateixa persona. Amb les mateixes paraules i les mateixes xifres. La primera estava encapçalada pel lema del partit únic, “proletaris de tot el món, uniu-vos!”,  i per la foto del president.

La foto era grossa, ocupava quasi mitja pàgina. Sempre la mateixa. El president. Mig de costat, amb un posat d’actor americà de pel·lícules mudes, els llavis tancats mig somrient, els ulls dolços, amorosos, les orelles grosses, els cabells abundants emmarcant un front alt i serè. El pare. El que es cuidava de tots ells. El que no dormia, ni menjava, ni anava al bany, ni es posava mai malalt, ni canviava mai. L’home la foto del qual (de vegades en color, d’altres en blanc i negre) estava per tot arreu: en les aules de col·legis sobre la pissarra, en els despatxos de metges, advocats, policies i escriptors, en els menjadors de fàbriques,  en els vestidors dels clubs d’esport, en els restaurants de la policia secreta, en les botigues de l’exèrcit on encara es podia comprar carn o sucre o de vegades sabó, si tenies algun amic militar que t’acompanyava. Els únics llocs on no hi havia la seva foto eren els clubs amb noies i begudes alcohòliques “per a estrangers”, on només podies entrar amb un passaport capitalista o un carnet d’alt càrrec del partit.

Aquell dia era l'aniversari del president. 26 de gener. El país de fantasmes vestits de gris s’havia despertat tremolant de fred i es preparava per a una altra gran celebració. Els carrers bruts de neu mig fosa estaven plens de banderes vermelles. La foto penjava en cada cantonada i a la façana de cada edifici important. La nena s’afanyava a arribar a l’últim assaig d’abans de la gran manifestació. Balls que representaven grans figures al·legòriques, cançons patriòtiques i desfilades interminables. Tenia gana. Al final de mes quasi no en quedava, de mantega. La capa que la mare hi untava sobre la ració de pa sec que ella i el pare deixaven per a les nenes, era cada dia més transparent. De tant en tant la nena obria la nevera i intentava imaginar-se-la plena. Només era capaç d’imaginar-se una pastilla de mantega i un tros de formatge repetits  fins a l’infinit. Però avui era un dia de festa: a l’institut els donarien una taronja a cadascú.  Una taronja de veritat, rodona, pesada i lluminosa. Una taronja que faria una olor fantàstica a la seva habitació durant molts dies.

.....................................................................................................................

La dona para el despertador. Una altra nit sense dormir. La feina va malament i porta dies preocupada per si l’empresa haurà de tancar. Té 3 fills i una hipoteca. La nevera està plena però ningú no troba mai el  que voldria menjar. La lleixa de dalt està sempre atapeïda amb caixes de suc de taronja fresc. Obre els ulls a poc a poc. No li agraden les nits. És a la nit quan sent la solitud furgant en el seu ventre i menjant-se tota la calor. Ell fa estona que s’ha aixecat. Ha marxat a treballar i s’ha descuidat de fer-li un petó. Però ara ja no importa tant. Durant molts anys han passat junts obstacles i han construït ponts. Moltes vegades els ponts s’han enfonsat i les muralles de defensa han crescut al seu lloc. Ells les han tornat a derruir i han tornat a construir ponts. No ha estat fàcil. Les muralles eren molt altes i els ponts molt fràgils. En el país on vivien ara, el clima era bo però els vents del nord s’ho emportaven tot quan passaven.

Ella torna a tancar els ulls. No té ganes d’aixecar-se. No té ganes d’un altre dia. Sap que ho ha de fer però el seu cos es resisteix. És una dona amb moltes pors. Ahir al vespre una amiga li va trucar per dir-li que havia vist el seu home amb una altra dona. Ella va riure molt. No deixarà que les muralles tornin a créixer.

Però el seu cos hi està massa acostumat als perills. Quan es descuida, el seu cap torna a inclinar-se, per vigilar les basses i les esquerdes on podria caure. No vol pensar-hi. És una ximpleria. No vol perdre ni un segon pensant en possibilitats absurdes o històries inventades.

Respira fondo. Obre els ulls. El dinosaure torna a estar allà, al seu costat. Ara té cos de dona, cabells llargs entrelligats amb llengües de serps, urpes tacades de sang seca,  i no té cara, ni llavis, ni somriure. Només té uns ulls vermells que la miren amb amor sarcàstic i paternal.

The Book of Love

Per a la Bel Olid

   -Mare, sóc jo. Obre els ulls, si et plau. T’haig d’explicar moltes coses. Te’n recordes d’aquell matí que vam anar plegats a la platja de Sant Pol? El dia que hi havia una tempesta de sorra tan forta com no havíem vist mai. Els 3 o 4 caminants, perduts com nosaltres, que intentaven esquivar les onades…la sorra que ens omplia els ulls, el nas, la boca…i el nen que semblava a punt de volar, te’n recordes? Avui he anat a veure aquella platja, mare. M’he emportat el teu últim llibre i m’he assegut en una cafeteria de cara al mar. Feia bon dia. Poca gent i sol. He obert el teu llibre pel mig, tal com tu m’havies ensenyat: llegir un fragment qualsevol, allà on s’obre el llibre, per veure si em diu alguna cosa. Hi sortia el nom de la Lola. Després he obert el llibre per la primera plana. “Si un fragment del mig et diu alguna cosa, llegeix la primera pàgina. I si aquesta també et diu alguna cosa i et fa sentir curiositat, doncs compra el llibre”, em deies. Encara ho recordo. I encara recordo la Lola: menuda i sempre despentinada. Mai me l’havia imaginat de jove, molt jove. I ara mira-la: surt a la primera pàgina. La noia pèl-roja que sempre porta un llibre a sobre. Tancada i insignificant pels altres. Amb els seus texans descolorits i les seves samarretes negres. La mirada intensa amagada sota el serrell sempre massa llarg. M’he estat tot el matí llegint el teu llibre a la platja de Sant Pol, mare. M’he estremit  amb les carícies que us vau fer la primera nit que vau passar juntes, amb la vostra passió que encara crema el paper. M’he entendrit amb la sorpresa de la callada Lola quan tu –tan decidida, tan forta, tan...tan...tan tu!- li vas dir que havies decidit tenir un fill, que “saps què, Lola-Lolita, estimada, princesa meva, esclava meva, amiga meva, saps què, el tindré amb tu, sí, amb tu, perquè tu seràs la mare del meu fill, tu i jo, Lolita, tindrem un fill i serem felices i viurem juntes per sempre més, fins a la fi del món!”... M’he enfadat amb l’àvia, mare, quan no et va voler parlar més. I he rigut amb tu quan em vas veure, tan petit, tan fosc de pell, acabat de sortir del teu ventre meravellós. He viscut la teva joventut aquest matí, mare....

I ja ho veus, he arribat tard.

Encara tens coses per explicar-me, mare. Encara tinc coses per escoltar. Obre els ulls, mare. Explica’m més coses de tu. Obre els ulls, si et plau.

Ja moriràs demà, mare.

Inici

A veure què podem fer. Jo m'ho passaré molt bé escrivint, això segur. Gràcies pel vostre temps, paciència, ajuda i crítiques.