La platja

 

Caminant cada matí d’estiu, a la mateixa hora, per la platja encara neta i callada, acabes coneixent totes les guarderies de peixos camuflades entre posidònies, l’ordre d’arribada dels vigilants de bicicletes aquàtiques, els atacs de gana de les gavines adolescents i, fins i tot, la forma de les petjades dels que, com tu, prefereixen la pseudo-soledat marina a la soledat estancada del dormitori. No acostumen ser gaire més interessants que tu mateix. Tampoc no acostumen confirmar-te’n o infirmar-te’n l’opinió. La curiositat superficial que fa que us mireu els peus o els barrets en creuar-vos només satisfà la necessitat que, des d’una certa distància, ningú pogués pensar que ets l’únic que passeja sol per la platja.

Però hi ha un personatge que sí que t’obliga a parar en sec, gairebé ensopegar, i, fins i tot, dubtar si contestar-li el bon dia, sorollós i efusiu, amb el qual es planta davant teu, o seguir amb el teu caminar ple d’una profunda buidor.

Aquest personatge –que fa un parell de setmanes de juny que me’l trobo, amb puntualitat premonitòria– em va agafar per sorpresa els primers quatre dies. El cinquè ja el tenia encabit en una categoria força definida, un problema psíquic i, per sort, inofensiu, família que el porta fins a la platja cada matí i l’hi deixa fins a l’hora de dinar, ulls clars i banyador estampat amb dibuixos hawaians. Aquesta explicació, reconec que una mica simplista, em va permetre tornar a la meva soledat no compartida sense penedir-me’n i ignorar-lo amb obstinació. Vaig començar a deixar passar el seu sorollós i efusiu bon dia igual que si fos el crec d’un tros de petxina ja esquerdat. Ell va continuar passejant el banyador hawaià i el bon humor no contagiós, sense fer cas dels malcarats que no li contestaven, pescant amb mirades llargues alguna frase d’un turista despistat i donant cops de peu a pilotes imaginàries que li xutaven amics invisibles. De tant en tant, amb un ritual complicadíssim, amagava la gran motxilla negra que duia sempre a l’esquena darrere un pilonet ridícul de sorra i, mirant a tots els costats, com un ànec a dalt d’un penya-segat, es tirava al mar. Hi tornava en menys d’un minut, tremolant i amb el blau del ulls encès d’un orgull que el sobrepassava. Victòria, semblava que cridava tot ell, mentre dels llavis només li sortien esquitxos d’aigua salada barrejats amb vocals potents: bOn dIAAA...

Vaig tornar-hi passat l’estiu, amb una setmana de vacances que em permetia recuperar la soledat estancada i desitjar amb tota la superfície del meu cor una altra soledat, idèntica però diferent, que acompanyi les meves passes sobre la mateixa platja, on res havia canviat i la brisa mandrejava igual que al principi d’estiu. El primer dia, entre els pocs caminants i esquivant muntanyes d’algues que ja no amagaven res, ni la pudor de la seva descomposició, m’hi vaig creuar quatre vegades amb la mateixa dona. Duia un bikini estampat en colors vius i tenia una manera curiosa de caminar, a gambades curtes i dubitatives. La tercera vegada no vaig girar el cap en direcció contrària, pretenent que el paisatge de la dreta s’acabava de transformar en una arribada massiva de naus extraterrestres. Vaig aguantar la mirada fixa endavant i, de cua d’ull, vaig comprovar que efectivament el bikini era estampat amb motius hawaians i que no lligava gens amb la seva cara, arrugada i pàl·lida sota un barret ridícul, amb llaç rosa. La quarta vegada, sense voler, vaig apressar el pas mentre buscava desesperadament una direcció natural cap a on mirar. Llavors vaig sentir, com una ombra vacil·lant, un minúscul bon dia. Em va sorprendre tant que gairebé em paro. Després de titubar un parell de segons, vaig poder redreçar-me i recuperar l’equilibri de la indiferència. Però el fet que aquella dona -que en el meu cap ja havia classificat, jubilada o a punt, divorciada o vídua, amb fills grans o sense, frustrada i decebuda per absolutament tot i tothom- m’hagués saludat amb aquell bon dia, perdut i sense substància, però un bon dia necessitat d’amor i companyia i resposta, al cap i a la fi, em va deixar tan tocat que vaig haver d’abandonar corrents la platja en direcció al xiringuito on podia meditar sobre l’extraordinari fet mentre em refrescava el cervell amb ajuda d’una cervesa neutralitzadora. El perill ja havia passat, vaig pensar. Res més lluny de la realitat. De camí cap al punt de salvació em topo amb l’home inofensiu i sorollós que el juny havia aconseguit ignorar i gairebé oblidar. Em saluda com a un vell conegut, amb el seu propi bon dia i se’m tira a sobre, en un intent -nascut frustrat- d’abraçar-me. No cal dir que vaig fugir cames ajudeu-me fins a l’última terrassa de la platja.

Les sorpreses encara no s’havien acabat. Al cap de mitja hora de mindfulness i cerveses rehabilitadores, vaig veure passant per la vora de l’aigua una estranya parella que gesticulava molt i parlava en veu massa alta. Ell reia amb una veu de campana i ella explicava no sé què d’una amiga que s’havia jubilat i se n’havia anat de casa seva. Tothom es girava per mirar-los, evidentment. Els dos duien banyadors amb estampat hawaià.

 

No cal dir que, cada dia de la setmana de setembre que vaig passar al poble de la platja, em vaig trobar amb la nova parella, parlant alt, rient i saludant tothom amb un bon dia sorollós, exagerat, feliç i doble. A més a més, als dos els havien sortit uns manyocs de plomes blanques a les espatlles, que s’estremien a cada pas i que les gavines miraven incrèdules i mortes d’enveja. La meva soledat va deixar de fer pudor d’estancat i, en tornar a la feina i a la vida de cada dia, em vaig sorprendre fregant-me les espatlles de tant en tant, com si esperés trobar-m’hi algun petit plomall. Fins i tot, en la meva via de redempció a la senzillesa, vaig començar a riure més.