Fa
poc em van convidar a un congrés
dels Weirdthinkers que, per si no ho sabeu, es dediquen a demostrar que l'autèntic significat de la vida és l'avorriment productiu. La qüestió és que em van encarregar una ponència sobre una cosa a la qual havia dedicat molt poca
atenció fins llavors,
per no dir-ne cap: el trapezi. En rebre la invitació em vaig tancar a l'habitació durant vint-i-quatre hores, rebutjant menjar, tabac o
parlar, amb el motiu que m'havia de compenetrar amb el tema d'investigació. En sortir l'endemà,
marejat i una mica més calb, vaig
seure a esmorzar amb la família.
El cas és, però, que ells ja no eren els mateixos: els nens em miraven
amb uns ulls curiosament eixamplats en la base, la dona em servia uns ous
trapezoïdals mentre
balancejava davant meu dos pits paral·lels
i el gos movia amenaçadorament unes
orelles com dos trapezis blaus.
En
comprovar que el cotxe, ja de per si un quadrilàter esverat, em somreia, que de les cases només en quedaven els teulats, que els arbres tenien el tronc
més gruixut que la capçada i que els gats caminaven amb botes descordades a
dalt, vaig cancel·lar el compromís amb els Weirdthinkers amb l'excusa que la sala de
conferències era massa
rectangular per encaixar-hi.
