Tothom es gira cap a ells i, durant un moment, només se
sent el brunzit dels motors. A vegades, les mirades empenyen tan fort que fan
mal. Lluitant contra el corrent, d’edats similars i pell fosca, els nois avancen
pel passadís de l’avió, entaforant les motxilles en els últims buits disponibles,
maldant per poder seure d’una vegada i eixugar-se la suor que intenten dissimular.
No fingeixen indiferència i tampoc busquen comprensió. Ara que són a dins, després
de gairebé una hora de retard, l’avió ja es pot enlairar. L’espès malestar
general s’esvaeix en sentir les olors del menjar que s’està escalfant en els
microones. Les mirades descansen.
En cada vol acostuma haver-hi com a mínim un personatge
especial. Algú que no s’adona del que passa i que es desperta a contratemps. La
Mar és una d’aquests personatges. Sense maquillar i sense complexos, amb els
cabells recollits amb una cinta descolorida, sense pírcings, ni arracades, ni
polseres, tan concentrada en el llibre que llegeix que ni ha vist entrar els joves.
Aixeca la mirada, sorpresa, i gira els genolls cap al costat, quan un d’ells,
amb camisa de quadres i jaqueta de pell negra, li demana passar cap a la
finestra. Hesita un moment abans d’enganxar-se als seients de davant, d’esquena
a ella i mirant de no tocar-la. Es deixa caure a la cadira i busca el telèfon
amb moviments febrils. L’hostessa acaba d’avisar que està prohibit l’ús dels aparells
electrònics fins a noves ordres, però sembla que ell no l’ha entès, o no l’ha
sentit o senzillament tant se li’n dóna, perquè pitja tecles i parla ràpid i agitat,
amb algú a qui no deixa temps de respondre. Bah, deu estar molt enfadat. La Mar
hi empatitza i desisteix de repetir-li l’advertència. De cua d’ull comprova que
el noi ha deixat de parlar i ara fa servir el mòbil per fotografiar coses a
través de la finestreta. No hi ha res a fotografiar, a fora, o al mínim ella no
hi veu res, i això la sorprèn. Quan el seu veí amplia el zoom, només distingeix
avions. Les ales, els motors de sota, la pista. Un altre friki de l’instagram,
segurament. Gira el cap, incòmoda per la seva pròpia xafarderia. Malgrat tot, s’estranya
en veure que tanca el mòbil just quan l’avió s’enlaira i el paisatge de sota es
comença a esplaiar en el seu angle. El deuen interessar els avions. O els aeroports.
L’home no s’ha tret la bandolera que porta creuada per
davant, tampoc la jaqueta de pell negra. Sense cap motiu específic, la Mar ja
no sent l’habitual solitud tranquil·litzadora dels espais públics. Aquesta ha cedit
el lloc a un deix de neguit. Mai havia pensat que algun dia es podria sentir
amenaçada per la presència d’algú al costat. Molesta, sí. Però amenaçada... I
segurament, si algú li arriba a dir que vagi amb compte amb un tipus determinat
de gent, l’engegaria de seguida. Així i tot, no entén per què filmava els
avions. Per què no es treu la jaqueta. Per què agarra tan fort la bandolera i
per què li tremolen les mans... Li agrada l’anell que porta a l’índex dret,
plata filigranada amb una pedra negra molt grossa. Un anell antic, diria.
Aixeca la mirada i es troba amb la d’ell: forta i glaçada, com un cop de puny.
Els dos reconeixen la por interrogant en els ulls de l’altre i es giren al
mateix temps.
La Mar sent dins del pit un pes que puja i que no pot
evitar: com un cop de calor, la sorpresa es transforma en pànic, irracional i confús.
Sent els músculs dèbils i un zumzeig de mosquit que li forada el cervell.
Podria ser un terrorista. Qui sap si és un terrorista. Deu ser un terrorista.
Dins la incertesa, una primera reacció, més instintiva i avergonyida que
raonada: ha de fer alguna cosa, no pot quedar-se paralitzada, aquest home pot
ser un perill, podria matar tothom, ella ho sap, ho ha d’impedir, ha de demanar
ajuda, com, a qui, la veuria, escriure una nota, fer alguna cosa, ha de fer
alguna cosa, ha de fer alguna cosa. Prou. Para. Prou de bogeries.
La sorprèn la normalitat de les seves pròpies paraules,
que surten soles.
–És la primera vegada que volo, estic una mica nerviosa,
no facis cas, i tu.
El noi assenteix amb un gest, sense somriure, i ella es
fixa en els auriculars que li pengen pels costats de la cara. No els hi havia
vist abans. Qui sap si l’ha sentit. Qui sap si l’entén. No diuen res més i, ara
que està concentrada, li sembla sentir la música que escolta, alta i monòtona.
Més que sentir l’endevina en el ritme nerviós dels seus genolls. Els porten el
menjar i, per un moment, la tensió s’esfuma. Ell ha rebutjat la safata amb un
gest gairebé imperceptible. Continua fitant la finestra i movent les cames. La
Mar mastega cent vegades un tros de carn fins que s’adona que no té res a la
boca i que tots els llibres que li emplenen la memòria no serveixen per res:
pot ser que al seu costat segui una persona perillosa i ella no té ni punyetera
idea què fer. Als llibres ningú no sap que algú matarà un altre abans de
fer-lo.
–A mi m’agrada el menjar de l’avió.
Sembla que parla
sola però, a poc a poc, s’anima i gesticula de manera exagerada, fins que ell
es gira un parell de centímetres cap a ella. Aquesta vegada es treu un dels
auriculars i fins i tot assaja una ganyota més amable. La noia ho té cada
vegada més clar: parlar-hi, intentar distreure’l, alguna cosa el delatarà i
llavors ella buscarà una excusa per aixecar-se i...
–Està bé. –Parla sense accent.–
Si em permets...
El noi se’n va cap a la cua de l’avió, sense donar-li
temps de reaccionar. Els minuts passen ràpid, mentre intenta decidir si hauria
de parlar amb algú del personal, o potser amb aquell senyor de l’altre costat,
que està llepant la cullereta de postres, però fa una cara tan d’estúpid, o
millor amb la dona que seu davant d’ella, merda, diria que dorm... Ningú no
sembla adonar-se de res i la incertesa li escalfa el front: i si s’equivoca, i si
s’ha tornat paranoica, com d’altres que veu cada dia al carrer, els que
s’aparten per deixar passar algú d’una raça diferent, i si... Ara el temps
passa més a poc a poc i es pregunta què hi deu fer, per què no torna, i qui sap
si està ja preparant la bomba, i si tot està fet, i si...
–Perdona.
S’aixeca d’un bot i el deixa passar. Fa bona olor, com si
s’hagués posat colònia. Deu ser per tapar alguna olor especial, alguna cosa
diferent. I si... S’empassa saliva i se’l mira de front. Ara ell li respon amb
un somriure de debò. La noia capta la mirada cap al seu pit, ràpida i dissimulada,
però mirada, al cap i a la fi, alguna cosa concreta, algun tret que el fa
semblar humà... Això li dóna una idea. No sap gaire com va tot això, no està
acostumada a flirtejar, però recorda una pila de llibres on els instints passen
per sobre de tot, feina, deure, honor, seny. Ho provarà. El que sigui abans
d’acceptar que no hi ha res a fer. Comença a moure’s al seient i, matusserament,
apropa la seva cama a la del noi. Quan ell es gira, la Mar li ensenya la
finestra, li parla del mar, dels núvols, del temps, important és no callar. El
noi somriu de nou, però retira la cama. No contesta. Ella s’hi acosta una mica
més. Gairebé pot sentir els moviments inquiets dels seus dits. El pregunta on
viatja, i riu forçat quan ell aixeca les espatlles i es posa mig d’esquenes,
tapant-se les orelles amb els auriculars.
Ja no sap què fer. Si és un terrorista, i cada cop està
més segura que ho és, tot això acabarà malament. Encara que faci veure que dorm,
la Mar li veu els punys tancats i el pit agitat. Dues gotes de suor li regalimen
per sota la cella gruixuda. I llavors és quan sent por de veritat, com aquell
dia que la mare va sortit sense dir res i ella es va quedar sola i només tenia
cinc anys i tenia fred i no sabia si la mare o algú tornaria amb ella mai més.
Por. Mira al seu voltant: la gent badalla, algun llegeix la revista de la
companyia d’avions, d’altres miren els mòbils o les tablets, uns quants ronquen.
Potser tots moriran. Potser l’home de la jaqueta de pell els matarà a tots. Aviat.
S’imagina les mateixes persones amb els ulls esbatanats i les boques obertes,
flames que surten per tot arreu, cossos que es fragmenten a càmera lenta,
membres que floten per l’aire, crits, crits, crits... S’abraça els genolls i
amaga el cap a la falda, com quan era petita. No era pas dolenta la mare, només
estava cansada. Sempre arribava tard. Recorda de sobte la seva mà fresca sobre
el front, gairebé ho havia oblidat. Els arbres amb fulles vermelles de camí cap
a l’escola. La biblioteca de la universitat, la foscor protectora. Sent els genolls
tremolant, i li sembla que s’ha acabat la por, només queda el fred i les ganes
d’anar-se’n, de deixar-ho córrer, que tot s’acabi...
El noi es gira, incòmode. Fa estona que la sent i no sap
què fer. Ha estat aguantant les ganes de vomitar per no molestar-la i fer-la
aixecar, perquè veu la seva esquena sacsejada d’emocions que semblen terribles
i veu la seva cua de cabells indefensa i sent l’olor de llàgrimes i moltes,
moltíssimes ganes d’abraçar aquella esquena, de bressolar-la i de sentir la
seva veu dolça i estranya. Té tantes ganes de tocar aquell cos i aquell dolor
que gairebé s’oblida de la seva pròpia angoixa i de la necessitat que el maleït
vol s’acabi i torni a tocar de peus a terra i torni a ser una persona normal.
Té moltes ganes d’estimar aquella noia desconeguda a qui li sembla conèixer de
tota la vida. De molt abans d’agafar el seu primer vol.
