S’havien
conegut de petits. Ella era la nena de les galtes pigallades, el nas vermell i dues
trenetes esquifides. Ell era un marrec callat i miop, que feia veure que no li
importava no tenir amics.
S’havien
tornat a trobar a la universitat, ella amb els cabells estarrufats i tenyits de
blau, i ell amb una càmera penjada sempre al coll. S’havien enamorat i havien
compartit milions d’instants. Milions de petons. Milions de vides.
I ara.
Ara
ella té les parpelles morades, li costa respirar i els cabells li blanquegen
els solcs de la cara. No el reconeix. Ni recorda res. S’està morint.
Però
ell sap per a què ha vingut. Amb gestos solemnes i tendres, obre la maleta i
comença a treure fotografies, una per una. Mira, la dels mitjons, sempre et
queien. I aquesta, del colom que et volia robar l’entrepà. I el ninot de neu,
recordes? El banc on ens vam fer el primer petó. El primer fill. El primer
pastís de cireres amargants. Els guants de llana vermells. Les petjades a la sorra.
El vent que se t’enduia el barret.
Al
llit, la vella moribunda ha desaparegut. Només hi queda una noia de cabells
blaus. Somriu.
