En
Llàtzer podia haver estat un home feliç. Era llest, alt i posseïdor
d'un petit somriure, entre escèptic i confiat, que obria moltes
portes. Havia estudiat a la millor universitat, havia trobat feina de
seguida i s'havia comprat un loft cèntric i un descapotable discret.
Havia provat sensacions noves i s'havia enamorat un parell de
vegades. No mirava factures, no anava al metge i no sortia amb dones
que volien tenir fills. Podia haver estat molt feliç.
Un dia, en despertar-se tot sol en el seu llit immens, va entendre que no podia continuar mentint-se: mesurar el temps en objectius assolits en lloc de segons no l'havia fet feliç. Tot el contrari.
No va trigar gens a acomiadar-se de la feina, vendre el descapotable i el loft i buscar el pont més proper. Enfilat sobre la barana, sobre un fons de gratacels inútils, va fer l'últim esforç: es va arrencar el Rolex i el va llençar al riu. Darrere seu, la gent s'afanyava d'esma, sense girar el cap.
L'endemà, amb un somriure d'orella a orella, en Llàtzer entrava al país on el temps no existeix perquè ningú té prou diners per malgastar en rellotges.
