Com a
tothom, la pandèmia i el conseqüent confinament el van agafar del tot
desprevingut.
El
primer dia, sense esmerçar-s’hi gaire, va aprofitar el temps lliure per no fer
res. Bé, un res interromput de viatges mínims fins a la nevera i al bany. La resta
del dia la va emplenar amb sèries i migdiades intercalades.
El
segon dia, content i descansat, va continuar amb el mateix programa. Cap al
vespre, va dedicar un parell d’hores a fullejar les pàgines socials. El tercer,
sorprès de tant bé que li quedaven els cabells bruts, va fer-se cent-tretze
selfies, va penjar-ne un parell i va passar el que quedava de la tarda vigilant
els likes i els comentaris. El quart dia va sentir una picor sota l’aixella.
Allò el va neguitejar prou com per no poder concentrar-se en més sèries. Va
substituir l’activitat dels dies anteriors amb menjar i estudi del sostre.
Malgrat tot, no es trobava bé, l’estómac li feia sorolls estranys i li costava
adormir-se. El cinquè dia va decidir que la seva vida era un fracàs. El sisè,
va investigar totes les possibilitats de suïcidi.
El
setè dia es va despertar il·lusionat i va tornar a crear el món.
