El funcionari

 Hi arribava puntual, cada matí a tres quarts i cinc de vuit. En obrir la porta de l'entrada mastegava un hola rovellat, sense mirar si hi havia algú o no. Normalment no hi havia ningú.

Caminava amb el cap alt i l'esquena massa recta pels passadissos interminables, fins que arribava al seu lloc, darrere del taulell, separat dels altres cubicles per dues mampares semitransparents. Penjava la jaqueta al respatller de la cadira de plàstic blanc i tocava els bolígrafs del costat de la pantalla d'ordinador per assegurar-se que encara hi eren i la vista no l'enganyava. S'hi asseia i obria l'ordinador a la pàgina web del seu servei. No gosava canviar de pàgina fins ben passades les deu, quan tothom, menys ell, sortia a esmorzar. Hi havia uns vint minuts quan es quedava completament sol. Llavors deixava caure les espatlles, estirava les cames, respirava profundament i, sense aixecar-se de la cadira, obria una pàgina de notícies del cor i se les llegia amb delit, estremint-se a cada soroll que hi arribava i mirant de reüll al seu voltant. No esmorzava a la feina. Els companys no l'havien vist mai menjant o bevent, ni com a mínim els croissants de quan algú celebrava el sant. El màxim que acceptava era una aigua mineral i, això, després d'insistir que només ho feia per cortesia i que, de set, no en tenia gens.

Avui és un d'aquells matins que la Cora ha de lluitar amb la inèrcia de les seves cames, que s'enganxen al terra com unes pedres roents. Ha portat la nena a l'escola i ha d'anar a Tràfic per una gestió estúpida i urgent, que no deixen fer on-line. Té hora amb cita prèvia i està emprant tota la seva voluntat per poder arribar-hi, buscar lloc on deixar el cotxe, aparcar després d'esperar que surti algú, pujar les tres plantes fosques i mal ventilades, posar-se a la cua i entregar els papers a la mà de darrere el taulell. Com que la mà no sembla que s'aixequi, la Cora fa un acte de suprem coratge i mira una mica més amunt. Dos ulls riallers, grisos i voltats d'arrugues li encaixen la inquietud i la fa baixar la guàrdia. Potser és una bona persona, la que li ha tocat.

—Tinc una cita.

—Aaah, tenim una citaaa, —contesta una veu que es vol distesa, allargant les a-s, i ella riu forçat, sense saber per què, potser per empatia amb els intents del funcionari de semblar simpàtic.— A veure, digui'm el de-ene-i.

—50358650M.

La pausa s'allarga, el silenci pesa i les celles de l'home de darrere el taulell s'arrepleguen sobre els ulls, que ja no semblen tan riallers.

—Torni-me'l a dir.

—50...86... No, no, esperi's... perdoni, quin lapsus... un moment, si us plau... — s'engargamella mentre busca frenèticament el document dins de la bossa. Quan per fi el troba, li cau a terra. Mentre el recull maleeix l'artrosi que se li ha instal·lat al cos tan aviat. Quan encara li falten tantes coses per acabar, una merda de vida, una gran merda...— 50358650M, —anuncia triomfant, encara esperançada que li havia tocat una bona persona i que tot acabarà ràpid.

La cara que la fita durant una eternitat passa de la incredulitat amable a l'odi més profund. Els ulls grisos tallen l'aire i disparen àcid, no per invisible, menys corrosiu. A la Cora no li cal sentir les paraules escopides entre els llavis que s'han tornat grollers per comprovar que la gravetat l'estira encara més fort que abans i les cames ja no aguanten. Surt de l'oficina agafant-se a les parets. Quina vergonya d'aquesta gent que la deu mirar. Un dia perdut... Diuen que demani cita un altre cop i que hi torni. Quin fàstic de món... L'aire del carrer, carregat de fum i humitat, la colpeja sense miraments i la Cora deixa de lluitar. S'asseu a la vorera, recolza l'esquena i el cap a la paret i només desitja morir-se.

En acabar la jornada, agafa la jaqueta del respatller, li espolsa uns brins de pols imaginaris, se la posa, torna a tocar els bolígrafs i, amb el cap ben alt i l'esquena massa recta, desfà el camí del matí, mastegant un més que rovellat fins demà. A la porta del carrer fa una pausa, respira profundament l'aire que porta frescor i llibertat. En passar per davant de la dona asseguda al terra apressa el pas i gira la mirada cap a l'altre costat. El semàfor, vermell, l'obliga a parar-s'hi. Hi sent una cosa que li pica, a l'espatlla dreta, fica la mà per sota la jaqueta i es rasca amb impaciència i, si tingués imaginació, es preguntaria si és la mirada de la dona-escarbat que li forada la roba i la pell. Aquella dona tirada a terra com la closca buida d'un insecte que ha mutat. O s'ha mort. No té però imaginació, i tampoc temps. La gent del costat s'aparta corrents i xisclant, els frens xerriquen sobre l'asfalt i el seu cap desapareix entre les mandíbules lluents i precises de l'enorme mantis religiosa que acaba de sortir del no-res.

Si algú hagués mantingut despert l'esperit d'observació enmig d'aquell xivarri d'esquitxos i crecs metàl·lics, hauria pogut veure com, allà on abans hi havia la Cora, ara només quedaven uns parracs negres i translúcids, rebregats pel vent.