La
primera cosa que els va sorprendre, en entrar-hi, va ser la sensació
de llibertat, com si tot fos possible i els límits haguessin
desaparegut. S'acabaven de casar i cap d'ells havia estat mai en una
habitació tan gran. Tot era nou i meravellós. La cuina es veia
minúscula en un cantó lluny de l'entrada, el bany quasi no es
distingia darrere d'una porta semi oberta, les finestres s'allargaven
per sobre la ciutat en una terrassa agosarada i els mobles macisos
semblaven de joguina. Les parets s'esvaïen en la llunyania i el
sostre costava de veure. El llit, fet per acollir mitja dotzena de
persones i flanquejat per cortines sumptuoses, semblava petit al
costat d'un armari negre que ocupava la meitat d'una de les parets.
Un sofà per a gegants, dues butaques a joc, una taula més o menys
de mida normal amb quatre cadires de disseny i unes lleixes perdudes
entre horitzons blancs completaven el paisatge interminable de
l'estança. El primer dia, l'Ada i en Pol no van parar de moure's,
d'admirar-se, d'exclamar-se, de canviar de lloc i de deixar-se
emborratxar per la sort d'haver-la trobat. Van emplenar grans
recipients amb flors d'aspecte imposant i olor forta, com lliris i
gladiols, i els van col·locar als quatre racons. Es van sentir una
mica decebuts en comprovar com tot es tornava petit i insignificant i
les flors perdien tot protagonisme, però això no els va impedir de
gaudir de les il·lusions fetes realitat.
Els
dies passaven massa de pressa i ells encara no s'havien acostumat a
la grandària de l'espai on passaven la lluna de mel. Fins que l'Ada
va descobrir, en un cantó exterior de la terrassa, que només es
veia si treies mig cos per sobre la barana i allargaves el coll entre
els arbres exòtics que aïllaven l'habitatge de la resta del món,
un gat. De seguida va saber que era mort, encara que no feia gens de
pudor i els pèls se li movien amb l'aire. Fins i tot la postura era
de dormir. Incrèdula, molesta davant de la intromissió de la
degradació física en el seu particular paradís, l'Ada no va
esmentar la troballa davant d'en Pol. Però res no va tornar a ser
com abans. De tant en tant esclatava en plors sense saber explicar
per què, va començar a dormir malament i a moure's com un peix fora
de l'aigua, a despertar-se de mal humor, a no tenir ganes de sexe i a
increpar en Pol per qualsevol bestiesa. Ell, per la seva banda,
continuava de bon humor, ignorant les extravagàncies de la seva dona
i passant estones cada vegada més llargues a la terrassa, des d'on
podia veure la ciutat amb els seus cotxes llampants, les cames
femenines sobre talons d'agulla, els crits alegres i tota aquella
llunyana, miserable i entranyable vida. Tenia la sensació que
l'habitació s'estava encongint. Quan li ho va dir a l'Ada, aquesta
es va limitar a aixecar les espatlles i apartar la mirada. Trobava
que el seu home es distanciava cada cop més i la habitació, més
que petita, es tornava fosca i apagada, com la seva relació.
Cada
vegada sortien menys. Ja coneixien tot el que hi havia allà fora i
tampoc no eren dels que els agrada explorar i arriscar el benestar
que tant havia costat d'aconseguir per un possible però improbable
canvi positiu. Algú s'havia emportat el gat i l'Ada, amb el temps,
va deixar de pensar en ell. Així i tot, passant pràcticament tot el
dia a dins, va recordar el que en Pol li havia dit. Potser sí que
tenia raó i l'habitació s'anava empetitint. El llit semblava molt
més estret que al principi: abans sobrava lloc pels dos costats i
ara els genolls els penjaven per cada banda. Les finestres, brutes de
pluja i baves de cargols, retallaven l'horitzó just per sobre la
barana de la terrassa. Les cadires també s'havien deteriorat,
cruixien cada vegada que s'hi asseia i hauria jurat que els primers
dies eren més toves. Abans trigava hores a travessar tota l'espai,
ara en quatre passes ja arribava de la terrassa a la cuina. El vapor
d'aigua calenta i la pudor inundaven l'aire cada vegada que el seu
home feia servir el bany. Alguna cosa havia passat. L'Ada va decidir
comptar els metres que feia l'habitació, però ho va deixar córrer
de seguida: semblava que això era el que el seu home esperava amb
candeletes, que ella es prengués seriosament un acudit seu, per
dir-li que estava com una cabra. Era impossible que l'habitació
canviés de mides, tot devia ser cosa de la seva ment, deprimida i
paranoica.
En
Pol va trigar més que ella a sentir l'angoixa de l'espai que es
tancava. Abans ho havia vist com una anècdota. Fins que no van
perdre les claus, els dos el mateix dia, i es van quedar sense
telèfon, ni internet, no va donar cap senyal de por. I fins i tot
quan va passar això, va provar de fer-se el valent i va aconsellar
la seva dona de mantenir la calma i esperar fins que l'administrador
de l'edifici vingués a cobrar la comunitat. Podien aprofitar per
allargar les vacances, igualment estaven ben cansats de la vida de
ciutat.
Però
l'habitació no deixava d'encongir-se, ara cap dels dos no en tenia
el més mínim dubte. Amb prou feines es podien moure entre el llit,
la cuina i el bany. Si un d'ells estava caminant, l'altre s'havia
d'enfilar sobre un moble per deixar-lo passar. Van haver d'apilar les
cadires i la taula sobre la banyera i, al cap de pocs dies, quan les
parets es van acostar tant que semblava que els faltés l'aire, ho
van treure tot a la terrassa. Però això no parava. El sostre
baixava uns quinze centímetres cada dia i ells ja no gosaven dormir
alhora per por de no despertar-se mai més. La porta de la terrassa
es va bloquejar i no hi va haver manera de tornar-la a obrir.
El
final va arribar molt més aviat del que s'haurien imaginat. En Pol
es va adormir per uns segons i, en desvetllar-se, es va trobar amb la
cara de la seva dona, vella, arrugada, morada i amb mal alè, quasi a
tocar de la seva. L'Ada no va ser a temps de dir-li que feia temps
que sentia miolant a la part de fora de la finestra. Va morir abans
de poder obrir la boca i, en qüestió de segons, entre les mans del
seu home només va quedar una pelleringa gris i esqueixada.
La
falta d'oxigen no es va resoldre amb la seva mort i en Pol va tenir
la sort de perdre el coneixement un segon abans que les parets
blanques i imparables l'aixafessin, com si aquell home calb, geperut,
buit i sense dents no fos res més que un mosquit molest. Durant
aquell segon va somiar que era alt, jove i feliç i que s'acabava de
casar amb una noia rossa, amb cames llargues i ulls brillants i que
l'entrava en braços en una habitació immensa, on et senties lliure
com mai.
