Van coincidir a la sala d’espera del metge que les havia operat. Totes dues anaven acompanyades dels
seus homes. No es van dir res més, després del bon dia. Però s’havien estat
estudiant l’una a l’altra amb mirades furtives i encuriosides. A les sales d’espera
dels metges la gent no fa amics: la gent fa veure que pateix molt, o fa veure
que no pateix gens, o fa veure que té una vida perfecta amb una parella perfecta.
La gent que, obligada a restar tancada en una habitació de l’hospital,
va amb la camisa mal cordada i ensenyant les cames massa blanques i les pors
més ridícules sense cap vergonya, i que, a casa seva o a la feina, crida i fa por, a les sales d’espera dels metges es torna tancada i lliscant. No pregunten
amb interès, sinó per fer passar l’estona. No es queixen per por, sinó per
semblar empàtics. No dissimulen les
seves desgràcies per respecte, sinó per vergonya. A les sales d’espera dels
metges no es fan amics.
En
sortir de la clínica, a poc a poc i repenjada en el braç del seu home, la més
jove va sentir la porta del cotxe que s’obria al costat i l’altra dona, amb una
cara diferent, com si s’hagués desmaquillat, li va fer un gest perquè se li
acostés. Van parlar potser tres minuts, llargs i plens de tendresa. Com si
s’haguessin conegut de tota la vida. Les dues necessitaven compartir la por i
les il·lusions i tornar a ser només dones, sense operacions, sense malalties,
sense necessitat de semblar el que no se sentien.
A
les sales d’espera dels metges la gent no fa amics. Però a vegades, a fora,
despullades pel vent fred de començament d’hivern, les ànimes es troben volant
una al costat de l’altra.
