Ningú no li toca els cabells. Ningú no li acaricia les galtes. Ningú no li escalfa les mans. Ningú no ensuma les històries de la seva pell. Ningú no emplena els silencis del seu cap. Ningú no escolta les seves passes, a la nit. Ningú sap quin és el seu ocell favorit, ni quins plecs li surten al voltant dels ulls quan riu.
D’ençà que viuen
junts, dubta cada cop més de la seva existència. Se n’han anat els colors fa
temps i l’aire pesa com un sostre massa baix. Les parets s’inclinen cap endins
i les ombres s’escurcen. Potser en algun moment s’ha adormit i ha somiat una
vida que no era la seva. Potser tot ha estat només un somni.
Quan dormen els
fantasmes, es pregunta.
Al mirall, la
seva imatge s’ha anat esvaint, a poc a poc. Només hi queda una taca imprecisa d’humitat.
