Feia
dos anys que s'enfrontava al corrent imparable de la malaltia. Com
els salmons, més o menys. Hi havia dies que aconseguia ancorar-se a
una roca, dies que les aigües se l'emportaven i dies inexistents.
Mai
hi havia hagut un sol dia en què se'n pogués oblidar.
Al principi, havent-se aprimat tan sobtadament, la gent s'hi fixava:
Estàs bé, noi? Caram, què
dius ara? Tu pots, ja te'n sortiràs, deien,
orgullosos del seu convenciment, emparat per una salut estable. Quan
la quimioteràpia li va canviar l'aspecte encara més, els veïns i
els coneguts van començar a evitar-lo. La
vida és massa curta per deprimir-nos,
es justificaven, a esquena d'ell, amb cares compungides. A les
sobretaules dels diumenges hi havia tema nou: No
sé, pobret, ja se li veia alguna cosa. I ara, què dius, si menjava
molt sa i anava a córrer tres cops per setmana. Doncs ja ho veus,
tan sa tampoc... En trobar-se'l
per casualitat, els joves dissimulaven i els vells s'esplaiaven en
consells indiferents.
A
poc a poc, la malaltia anava guanyant, la dona esquivava la mirada si
havia de seure davant d'ell, els metges li donaven copets a l'esquena
en lloc de parlar de tractaments, els fills passaven més temps fora
de casa, la sogra estava desbordada per afers inajornables i els
amics no l'anaven a veure per no cansar-lo. Quan parlaven entre ells,
es consolaven l'un a l'altre, cada cop més tranquils i distanciats:
Què saps d'en Manel? Res de
nou, senyal que tot deu anar bé. I tant, amb aquests tractaments
nous, ja deu estar curat. Fa gaire que no el veus? Un parell de
setmanes, o tres, potser. No vull pas empipar, ja ho saps... Si
necessités alguna cosa, ens ho diria...
Però
en Manel no deia res: cada matí hi pensava, però mai no ho feia.
Què guanyaria de retreure'ls el
silenci? Més desolació ? Més pietat? Espatllar el fràgil present
dels que encara tenien un futur?
A
la sortida del tanatori, el seu millor amic va esbroncar la seva
dona: Però, per l'amor de Déu,
com ha passat, així, de cop?
