Intenta no girar-se cap a la finestra,
ni aixecar-se de la cadira incòmoda on s'ha auto-immobilitzat des de dos quarts
de set en punt. Cada dia està perfectament planificat perquè no tingui temps
per pensar-hi: esmorzar, rentar plats, diari, mercat, cafè al bar d'en Cinto,
dinar, trucar a la cunyada, el serial de mitja tarda, planxar la roba per
l'endemà, regar les plantes, enllustrar les sabates. Però a dos quarts de set
ja se li acaba tota la feina i encara no ha trobat res prou fort que el
distregui durant l'última mitja hora de tortura. Ha provat de llegir alguna
novel·la però no n'hi ha cap que li sedueixi en la mateixa mesura els ulls i la
ment i el mantingui concentrat durant més d'un minut. De jove, sí que es podia
passar hores i dies tancat en un món diferent, fent amistat amb personatges
savis, patint amb embolics de parelles enamorades o, fins i tot, explorant
espais i temps que algú havia creat expressament per a ell o, com a mínim, el
feia sentir que ho havia fet. Abans l'Alfred tenia molta imaginació. No li
costava gens identificar-se amb sentiments que no havia experimentat mai en la vida
real. Es delia per obrir un llibre nou i deixar-se fer, convertir-se en un
d'ells, dels altres, vivint destins
sorollosos i oblidant-se de la seva existència, plana i descolorida.
Tamborineja amb dits nerviosos sobre
els pantalons impecables, s'arregla el nus de la corbata unes quantes vegades i
ja no pot desprendre la mirada humida de les agulles del rellotge. En falten
dos minuts. Un i mig. Un i quart. Un. Cinquanta segons. Quaranta. Trenta. Vint.
Quinze. Deu. Set. Cinc. Quatre. Tres. Dos. Ja.
El salt que fa l'humà, aparentment petrificat,
espanta l'aranya amagada darrere el rellotge de torre i fa vibrar les cortines,
abans fins i tot de descórrer-les. Una mica només, un parell de centímetres.
Amb molt de compte i desig extrem. Esbufega i les mans li tremolen, com si fos
el primer cop que ho fa. A l'altre costat del carrer, darrere la finestra sense
cortines, ella acaba d'entrar. Se sap de memòria tots i cadascun dels seus
moviments. La bossa a terra i l'abric sobre la taula. Somriu, amb el mateix
somriure tendre i automàtic de cada tarda a les set i un minut. No l’hi pot
veure, perquè està d'esquenes, però no li'n fa cap falta: el sap, el dibuixa,
el fa existir, més enllà de qualsevol limitació visual. Ara s'ha girat cap a
ell i s'ha tret les agulles que aguanten la cascada de cabells misteriosos. Com
un gat acabat de despertar, s'estira i s'inclina cap enrere mentre es descorda
la brusa. Cinc botons. Quatre. Tres. Dos. Un. Maleïdes ulleres, sempre
s'entelen en aquest moment. Sempre. No hi ha manera d'evitar-lo. Tampoc de
trampejar la humitat inoportuna. Sempre es perd els cinc segons entre l'últim
botó i la supèrbia dels sostenidors foscos que contrasten amb la resplendor de
la pell cobejada. Un dia es tornarà boig, boig, boig. El cap li explota i les
mans, suades, no aconsegueixen subjectar els vidres que es reviscolen com
escurçons embogits. Li cauen a terra i, en la tensió del moment, les trepitja.
Merda.
Torna a fitar el pis de davant,
empetitint els ulls i provant de vèncer la boira, però la dona ja s'ha esvaït.
Deu haver anat cap al bany o el dormitori o la cuina, en qualsevol cas, en
algun lloc inaccessible a les seves mirades devotes. Tanca les cortines amb
ràbia i es deixa caure en la cadira, esgotat i pàl·lid. A poc a poc, la
respiració se li desaccelera i els objectes que l'envolten tornen a agafar
consistència. Demà anirà a fer-se unes altres ulleres. A més fa temps que ho
havia d'haver fet. Les d'ara es devien haver quedat curtes perquè, cada dia que
passava, s'hi veia menys. Des que havia descobert la veïna de davant, pe exemple,
mai no li havia pogut distingir la cara. La distància hi feia, també, però
estava segur que amb una graduació més precisa seria capaç de veure's molt
millor. Ara la seva realitat és borrosa i de contorns imprecisos. Tant que li
agradaria gaudir-la en tots els detalls...
Només d'imaginar el seu somriure trapella, mentre es descorda l'últim
botó de la brusa blanca, l’Alfred té una erecció. La hipersensibilitat
adquirida recentment, gairebé felina, li permet fins i tot olorar els cabells
de la dona, un per un, calents i electritzants. Respirar les corbes suaus de
les espatlles i enrampar-se amb la visió de la petita piga que s'esmuny sota l’aixella
dreta. Si no estès assegut, segurament perdria l'equilibri. Les imatges
somiades el penetren amb tanta violència que de cop se li fa clar que no podrà
esperar-se fins l'endemà.
Es posa l'abric i les sabates, agafa
el moneder i el paraigua i surt. No plou, però mai se sap. A l'òptica ja han
baixat les persianes i no es veu ningú a dins. Està massa excitat per sentir el
fred del vespre. S'asseu sobre el banc de l'altre costat de la plaça i fixa la
mirada en la porta de la botiga. La nit passa de pressa, entre joves que li
tiren paraules gruixudes i taps d'ampolles, un home del carrer que li demana
caritat fins que es cansa i es queda adormit al seu costat i les parelles que
acceleren el pas en passar-hi per davant. Al matí, a primera hora, amb la
tebior dels llençols encara enganxada a la pell, la noia de la botiga no té el
cor de dir-li que necessita dos dies per fer-li les ulleres noves: el veu tan
desemparat, tan perdut, amb uns ulls tan vermells i unes mans tan suplicants,
que el convida a seure fins que les acaba de muntar.
El dia passa com sempre i aconsegueix
trampejar la son i la impaciència fins a dos quarts de set en punt, quan
s'instal·la a la seva cadira de tortura, entre el rellotge de paret i la
finestra tapada amb cortines gruixudes. Cinc. Quatre. Tres. Dos. Un. Ja està.
Les oïdes li peten i els ulls li fan mal. Ella obre la porta i entra. Oh, sí...
Deixa la bossa a terra. L'abric sobre la taula. L‘Alfred somriu amb la boca
oberta. Ella es gira cap a ell.
L'aranya de darrere el rellotge
s'amaga dins d'una esquerda tan estreta que gairebé no es veu. L'home ha tancat
les cortines amb un moviment tan fort que una ha caigut a terra. No s'adona
que, a l'altre costat del carrer, la dona s'ha quedat immòbil, amb un somriure
que travessa el vidre mig despullat. Ja no li importa. La imatge d'una cara
plena d'arrugues, amb el nas tort i sense llavis, celles de mentida i cabells
grisos, li crema encara la retina. La seva princesa, la seva enamorada, és
lletja i vella. Vella i lletja. Vella.
Plora fins que ja no li queden forces
i s'adorm a terra, cargolat com un fetus indesitjable, en sentir les dotze
campanades del rellotge de torre. La llum grisa que esquitxa el menjador, orfe
d'una cortina, el desperta. Per un moment, pensa que tot ha estat un somni. Els
rellotges no han tocat, per tant el que va passar no era real. Malgrat l'eufòria
traïdora, recorda de seguida que no els va donar corda, la nit passada. Se'n va
oblidar. Els va abandonar i ells l'han ignorat. S'ho mereix. S'eixuga el nas
amb la màniga de la camisa rebregada i surt de casa, caminant a les palpentes,
cec de dolor. Anirà a demanar les seves antigues ulleres. No en necessita de
noves. No li agrada aquesta realitat nova. Ben pensat, no deu ser així, la
realitat. Només deu ser una trampa que els venedors de ulleres han decidit
parar a la gent de bona fe, com ell. Només deu ser una trampa. No raona els
arguments, ara el més important és recuperar les seves ulleres, les bones, les
de sempre. Les noves han quedat a terra, fetes miques, però ni se'n recorda.
Trepitja decidit el carrer, mirant
fugaçment a cada costat, en el moment just en el qual el primer tramvia del
matí, lent i intransigent com un pèndol sense rellotge, li passa per sobre. En
silenci i sense que ningú se n’adoni.