—No.
La
resposta va sonar seca, com una branca amagada sota les fulles de l’any passat.
—No
necessito ajuda. Ho faig sola.— va afegir, mentre
aguantava la nena sota el braç esquerre i estirava el cotxet amb l’altre, en
direcció a les escales. No ho va dir amb mala llet. Ho va dir fluixet i ferm.
Com un bon dia, et responc, encara que de bo no en tingui res, perquè soc
una persona civilitzada, però no continuïs parlant-me i ni se t’acudeixi
barrar-me el pas.
I ell
ho va entendre tal qual. No li calien més paraules per copsar la buidor
d’aquella vida, concentrada tota en la mirada i en la força dels dits. Va apartar-li
el braç amb delicadesa, insistint amb la pressió justa perquè ella deixés una
escletxa oberta per a la curiositat, abans de tornar-se a pujar la cremallera
del rebuig. Sense buscar-li els ulls, sense esperar aprovació, va portar el
cotxet fins a la sala d’espera. El bebè que hi havia a dins va deixar de plorar
i va girar la boca cap a la seva mà, buscant-la.
—No el
toquis. No el toquis, em sents.
L’escletxa
s’havia tancat.
—No el
toquis.
—Tranquil.la.
No passa res.
—No el
toquis.
No es
van tornar a trobar i en Jan no sap per què ara. Per què aquella imatge. Aquella
mirada fosca. Aquella fredor als gestos. Els cabells llargs. No recorda el
color. Una metxa grisa o potser blanca a prop de la cara. Mans pàl·lides. Venes
marcades. Sota les parpelles li cou alguna cosa, un brunzit sord, com de por,
de campana esquerdada, el mateix que havia sentit llavors. Han passat anys. No
sap si molts o pocs. No l’ha tornat a veure. No recorda tampoc haver-hi pensat
abans d’avui. Avui. Avui és el dia que mataran la seva companya. La Lola. Lola,
la gossa. I ell haurà d’estar-se allà, mirant-ho. No vol fer-ho. Evidentment.
No vol ser-hi. No vol que la matin. Però ho haurà de fer. No hi ha excusa
possible. Haurà de mirar com ho fan. Haurà d’acariciar-li el cap i les orelles
i el morro i fer veure que no passa res. Fer veure que no entén la seva mirada.
Ho ha de fer i en Jan torna a pensar en la dona del cotxet i la troba a faltar
d’una manera estranya, molt fort, molt fort, necessita tocar-li les mans fredes
i necessita estrènyer-les i escalfar-les i no deixar-l’hi anar mai. Mai.
La
veterinària és jove i parla molt. No li permet enfonsar-se. El trucarà un
parell de dies més tard i, al cap de sis mesos de la mort de la Lola, decidiran
anar a viure junts. Ella portarà la seva joventut, els seus dos gossos i tres
gats i poca cosa més. Seran feliços i tindran un fill. Li posaran Jan, igual. Seran
encara més feliços i ocupats. Més tard, es relaxaran, s’oblidaran d’abraçar-se
i pensaran que rentar-se les dents cada dia és exagerar. Amb passes furtives,
la foscor tornarà. En Jan començarà a dormir al sofà del menjador i a odiar els
gats que el desperten a les quatre del matí. Es mirarà el fill i es preguntarà
des de quan té aquesta veu aguda, tan semblant a la de la mare. Intentarà jugar-hi
i acabarà amagant-se. Sentirà desdeny per ell mateix, per ser un mal pare, per
no estimar la seva dona. Sentirà fàstic. Sentirà ganes -incontrolables- de
beure, de córrer, de passar hores en pàgines de porno.
Un
dia, sense esperar-s’ho, descobrirà una cara desconeguda al mirall i es girarà
per veure si darrere seu hi ha algú. Tocarà el mirall i l’esgarraparà amb
l’ungla de l’índex fins que li surti sang. Xuclarà el dit i descobrirà que la
sang no té gust de res.
A la
sala d’espera no queden cadires. La gent es recolza a les parets. Hi ha alguns
que s’han assegut a terra. Una administrativa s’hi obre pas amb dificultat.
Porta una bata blanca i arrugada, ulleres entelades, dues mascaretes
sobreposades i una tauleta on apunta alguna cosa, de tant en tant. Fa preguntes
estúpides i la majoria de la gent la ignoren. En Jan no. En Jan li contesta amb
paciència a tot. No es sent les mans, ni els peus. Fa dos dies que no beu, però
li han donat pastilles i el cap ha parat d’explotar-li. Ara l’explosió s’ha
convertit en una imatge a càmera lenta, com als dibuixos animats. Trossets de
crani i esquitxos de cervell, separant-se els uns dels altres molt a poc a poc,
mantenint-se en l’aire, com uns flocs de neu de colors indefinits. Sent una pau
estranya, com si ell ja no fos allà, com si s’ho mirés tot des d’un metre
amunt, podria tocar-se si volgués, podria sentir si volgués. El món és
callat avui, és l’últim que pensa.
Hi ha
una cosa blanca que es mou. No pot identificar-la. Al voltant, la foscor es
comença a esvair, es torna líquida i s’organitza en cercles concèntrics. La
cosa blanca es torna a moure. Podria ser un núvol. O una serp. Podria ser un
pensament. En Jan es pregunta si és viu o mort. Si el que veu és real o és una
il·lusió. Intenta estendre la mà i tocar-la. Li costa moltíssim i el contacte succeeix
de cop, sense avís. Obre els ulls. No és mort. La cosa blanca està plena
d’electricitat. És suau. És una metxa de cabells blancs que s’ha escapat de
sota la mascareta. La cara de la dona queda lluny, desdibuixada, encara que la
boira s’hagi anat. En Jan la recorda. Sent la seva por, i la seva buidor, i les
mans amb venes molt marcades, sent el seu rebuig-clam, la debilitat tan extrema
que sembla força, i la vol abraçar, vol aixecar-la fins al sostre, vol
agafar-se a ella com a l’última baula on es pot agafar, i ballar i volar i
viure. La recorda. L’olora. La tasta. La sent.
Ella
no el recorda.
Ella
li tanca els ulls i pregunta qui se’n pot fer càrrec. Ella no te temps per
plorar. Ni per investigar si te família o si algú el trobarà a faltar. Ella
només pensa en tornar a casa, prendre les tres pastilles barrejades amb alcohol
i oblidar. Oblidar-ho tot.
