divendres, 18 de desembre del 2020

Coses inesperades

 




—No.

La resposta va sonar seca, com una branca amagada sota les fulles de l’any passat.

—No necessito ajuda. Ho faig sola. va afegir, mentre aguantava la nena sota el braç esquerre i estirava el cotxet amb l’altre, en direcció a les escales. No ho va dir amb mala llet. Ho va dir fluixet i ferm. Com un bon dia, et responc, encara que de bo no en tingui res, perquè soc una persona civilitzada, però no continuïs parlant-me i ni se t’acudeixi barrar-me el pas.

I ell ho va entendre tal qual. No li calien més paraules per copsar la buidor d’aquella vida, concentrada tota en la mirada i en la força dels dits. Va apartar-li el braç amb delicadesa, insistint amb la pressió justa perquè ella deixés una escletxa oberta per a la curiositat, abans de tornar-se a pujar la cremallera del rebuig. Sense buscar-li els ulls, sense esperar aprovació, va portar el cotxet fins a la sala d’espera. El bebè que hi havia a dins va deixar de plorar i va girar la boca cap a la seva mà, buscant-la.

—No el toquis. No el toquis, em sents.

L’escletxa s’havia tancat.

—No el toquis.

—Tranquil.la. No passa res.

—No el toquis.

 

No es van tornar a trobar i en Jan no sap per què ara. Per què aquella imatge. Aquella mirada fosca. Aquella fredor als gestos. Els cabells llargs. No recorda el color. Una metxa grisa o potser blanca a prop de la cara. Mans pàl·lides. Venes marcades. Sota les parpelles li cou alguna cosa, un brunzit sord, com de por, de campana esquerdada, el mateix que havia sentit llavors. Han passat anys. No sap si molts o pocs. No l’ha tornat a veure. No recorda tampoc haver-hi pensat abans d’avui. Avui. Avui és el dia que mataran la seva companya. La Lola. Lola, la gossa. I ell haurà d’estar-se allà, mirant-ho. No vol fer-ho. Evidentment. No vol ser-hi. No vol que la matin. Però ho haurà de fer. No hi ha excusa possible. Haurà de mirar com ho fan. Haurà d’acariciar-li el cap i les orelles i el morro i fer veure que no passa res. Fer veure que no entén la seva mirada. Ho ha de fer i en Jan torna a pensar en la dona del cotxet i la troba a faltar d’una manera estranya, molt fort, molt fort, necessita tocar-li les mans fredes i necessita estrènyer-les i escalfar-les i no deixar-l’hi anar mai. Mai.

 

La veterinària és jove i parla molt. No li permet enfonsar-se. El trucarà un parell de dies més tard i, al cap de sis mesos de la mort de la Lola, decidiran anar a viure junts. Ella portarà la seva joventut, els seus dos gossos i tres gats i poca cosa més. Seran feliços i tindran un fill. Li posaran Jan, igual. Seran encara més feliços i ocupats. Més tard, es relaxaran, s’oblidaran d’abraçar-se i pensaran que rentar-se les dents cada dia és exagerar. Amb passes furtives, la foscor tornarà. En Jan començarà a dormir al sofà del menjador i a odiar els gats que el desperten a les quatre del matí. Es mirarà el fill i es preguntarà des de quan té aquesta veu aguda, tan semblant a la de la mare. Intentarà jugar-hi i acabarà amagant-se. Sentirà desdeny per ell mateix, per ser un mal pare, per no estimar la seva dona. Sentirà fàstic. Sentirà ganes -incontrolables- de beure, de córrer, de passar hores en pàgines de porno.

 

Un dia, sense esperar-s’ho, descobrirà una cara desconeguda al mirall i es girarà per veure si darrere seu hi ha algú. Tocarà el mirall i l’esgarraparà amb l’ungla de l’índex fins que li surti sang. Xuclarà el dit i descobrirà que la sang no té gust de res.

 

A la sala d’espera no queden cadires. La gent es recolza a les parets. Hi ha alguns que s’han assegut a terra. Una administrativa s’hi obre pas amb dificultat. Porta una bata blanca i arrugada, ulleres entelades, dues mascaretes sobreposades i una tauleta on apunta alguna cosa, de tant en tant. Fa preguntes estúpides i la majoria de la gent la ignoren. En Jan no. En Jan li contesta amb paciència a tot. No es sent les mans, ni els peus. Fa dos dies que no beu, però li han donat pastilles i el cap ha parat d’explotar-li. Ara l’explosió s’ha convertit en una imatge a càmera lenta, com als dibuixos animats. Trossets de crani i esquitxos de cervell, separant-se els uns dels altres molt a poc a poc, mantenint-se en l’aire, com uns flocs de neu de colors indefinits. Sent una pau estranya, com si ell ja no fos allà, com si s’ho mirés tot des d’un metre amunt, podria tocar-se si volgués, podria sentir si volgués. El món és callat avui, és l’últim que pensa.

 

Hi ha una cosa blanca que es mou. No pot identificar-la. Al voltant, la foscor es comença a esvair, es torna líquida i s’organitza en cercles concèntrics. La cosa blanca es torna a moure. Podria ser un núvol. O una serp. Podria ser un pensament. En Jan es pregunta si és viu o mort. Si el que veu és real o és una il·lusió. Intenta estendre la mà i tocar-la. Li costa moltíssim i el contacte succeeix de cop, sense avís. Obre els ulls. No és mort. La cosa blanca està plena d’electricitat. És suau. És una metxa de cabells blancs que s’ha escapat de sota la mascareta. La cara de la dona queda lluny, desdibuixada, encara que la boira s’hagi anat. En Jan la recorda. Sent la seva por, i la seva buidor, i les mans amb venes molt marcades, sent el seu rebuig-clam, la debilitat tan extrema que sembla força, i la vol abraçar, vol aixecar-la fins al sostre, vol agafar-se a ella com a l’última baula on es pot agafar, i ballar i volar i viure. La recorda. L’olora. La tasta. La sent.

 

Ella no el recorda.

Ella li tanca els ulls i pregunta qui se’n pot fer càrrec. Ella no te temps per plorar. Ni per investigar si te família o si algú el trobarà a faltar. Ella només pensa en tornar a casa, prendre les tres pastilles barrejades amb alcohol i oblidar. Oblidar-ho tot.