Estic entrenant la meva ànima
per a la gran cursa.
Cada dia la faig caminar uns quants
kilòmetres
a pas lleuger.
El cap de setmana l’obligo a córrer
amb el cronòmetre engegat.
A vegades la faig suar
en pujades fortes.
Quan es fa mal
i es queixa,
penso que és normal,
que són les fibres les que
-tots ho sabem-,
per créixer,
primer s’han de trencar.
Fa poc he començat a fer-li fer dieta:
li dono sempre menys del que necessita.
No faig cas dels seus planys, ni dels
seus atacs d’ira,
ella sap que tot ho faig pel seu bé.
Fins i tot l’últim dia,
quan tot estigui a punt per a la gran
cursa,
em giraré d’esquenes i faré veure que no
la trobaré a faltar
mai.
