Ressegueixo
amb l'índex la meva cara, fragmentada entre el vidre del tren i els
camps interminables de gira-sols. L'altre costat de la finestra
reflecteix el perfil del pare, amb el nas corbat i el barret que li
enfosqueix els ulls. Em sembla endevinar un petit somriure cap al
final de la boca. Sé que m'escolta i això em dóna una
tranquil·litat que fa temps que no sento. Li explico que els nens ja
caminen i algun, fins i tot, porta cotxe. Que la mare està com
sempre, rondinaire i en plena forma. Que aquell presseguer del cantó
del riu no ha florit pas aquest any i que a veure si fem un pensament
i el donem de baixa... No cal que t'aixequis el barret amb aquest dit
amenaçador, home, d'acord, ja ho veia venir mentre t'ho explicava,
no el tallarem pas, no pateixis. M'esperaré un altre any, a veure si
es decideix a fer alguna cosa de profit...
Hi
parlo i cada vegada els camps de gira-sols passen més de pressa i
les cares es van difuminant. Potser m'he endormiscat perquè em dono
un cop de cap amb la finestra i un ensurt d'aquells blau-cel, de
migdiada d'estiu, em recorre l'esquena de dalt a baix. Em frego els
ulls amb punys tancats i mandrosos. Davant meu, en un seient de tren
de segona classe, un nen amb samarreta blanca i gorra de mariner em
mira fixament. Dormies
amb els ulls oberts.
Somriu de cantó i es toca la gorra amb l'índex de la mà dreta. No
sé què m'agafa, però de cop recordo aquell conte sobre el nen
vestit de mariner que volia fer la volta al món, però es va
confondre i va pujar en un tren en lloc d'un vaixell. Resulta que el
tren era màgic i només hi deixaven entrar ànimes pures,
despullades de noms, armes, malalties, artefactes per mesurar el
temps o altres desgràcies. El pare m'ho explicava, amb la seva veu
serena, cada vespre, abans d'anar a dormir.
Quan
jo era petita i ell era viu.
