dissabte, 26 d’octubre del 2013

How long?

How long does a human life last? Perhaps a little over a hundred years, maximum. How long is the life of a house? A few hundred years? How long is the life of the ivy that climbs over the ruins when the house falls, looking for support to grow? How long is the life of the trees that have started to grow within the ruins of the house, which still holds half-fallen walls, but soon will only support the ivy that will leave the ruins useless? How long is the life of the moss that grows on the bark of living and dead trees, on rooftops sunk and scattered on soft earth, on river stones and mountain tops? How long does a forest live? How long a mountain? How long is the life of the small river that may already have dried up long ago, but created ​​the valley and sustained the mountains? How long is the life of water, which is always the same and always different? How long is the life of a cloud fashioned by the last water drops of the river before it dried out? How long is the life of the rain that will bring the river back to life, that will carve a new valley and sustain new mountains, that will allow new forests to grow new trees that will support new ivy that will provide shade to new people living inside the new walls made from the foundation of the old ruins?

How long does time last? 

Translated by Lina Strenio

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Reflexions d'un assassí en sèrie (de moment només potencial)


El principal error d’una dona és creure tossudament, en contra de totes les evidències, dia rere dia, generació rere generació, que el seu home serà el seu amic, mentre que ell només vol que ella sigui la seva amant.

El principal error d’un home és creure tossudament, en contra de totes les evidències, una vegada i una altra, que la seva dona en té prou amb saber-se estimada, mentre que ella en vol proves.


I per acabar, l’amor és el principal error, alhora que totalment imprescindible, de qualsevol persona. L’amor s'assembla a l’amistat en el seu nivell més alt o més baix: les decepcions costen molt més d’assimilar, les frustracions costen molt més de dissimular, les paraules fan cicatrius molt més profundes i la solució és deliciosament impossible.