Sidro

El dia que no hi vam trobar en Sidro, els carrers rondinaven, intrigats i rúfols. El vent escombrava el cel a cops forts i ens tirava a sobre ràfegues de xafogor, com si se’n rigués de les ganes de tardor i fresca. Al poble, tothom el coneixia, a en Sidro, els nens, els pares, els avis i, fins i tot, els que no eren ni nens, ni pares, ni avis. L’ase vivia en un tancat oximoronicament espaiós, ple d’herba i sol, amb un cobert esfilagarsat en una cantonada. Es veia confortable, per més que no deixava de ser un tancat. Una reixa de filferro de més de dos metres d’alçada el separava a ell dels visitants i als visitants del seu efusiu, exagerat i pudent afecte. Durant un temps va tenir-hi un company, un conill gras i lent, amb orelles bledes. Quan aquest va desaparèixer, d’un dia per l’altre, ningú en va parlar, com si mai hagués existit. Nosaltres devíem ser els únics que encara recordàvem el conill, descolorit i anodí al costat d’en Sidro, que tenia l’aparença d’una estrella de cine: el serrell rebel li donava un inconfusible aire de trapella; la impressionant dentadura, completa i vetada de marró, aquell marró vigorós de ceràmica antiga, feia por i goig al mateix temps; i una veu alegra i inconfusible ressonava cada matí en un radi de tres kilòmetres a la rodona. La família que l’havia adoptat ja no se’n recordava dels anys que tenia, o dels seus pares biològics, o de donar-li menjar. Per ser sincers, els amos eren tan vells que, a vegades, no se’n recordaven ni que ell encara hi fos, al costat de casa seva. Tampoc no hi havia motiu de preocupar-se’n. Més desmemoriats que es tornaven els amos, més creixia la fama d’en Sidro: no hi havia dia que no tingués una bona colla de visites, per veure’l i per porta-li menjar. Iaies que tornaven del mercat amb una poma Golden ben madura, tal com a ell li agradaven. Nens que sortien del col·legi corrents per compartir el berenar amb ell. Parelles que anaven a comprar-li pastanagues a la parada de la plaça i li explicaven els seus plans de futur. Ciclistes que li passaven per sota la reixa una galeta engrunada i humida, guardada a la ronyonera durant la cursa dels dissabtes. Els veïns que li portaven pa sec o fulles d’enciam. Hi havia famílies de pas, en pantalons curts i samarretes de colors, que li tiraven patates chips de lluny i li feien fotos, embadalides pel seu posat pacífic i fanfarró a la vegada. Al bell mig d’aquell poble petit, tossut i xerraire, en Sidro era la seva essència.

Lluny, a l’altre costat de la vall, el dictador passava les hores llargues i grises de la tarda assegut davant de la finestra i escombrant la comarca amb els prismàtics que havia confiscat al net més jove, el que vivia darrere les muntanyes i el venia a veure cada any, un dia abans de Nadal. Els matins passaven ràpid, entre parades de militars falsos i noies amb somriures pintats en colors massa cridaners, piles de papers per signar, el perruquer que lluitava per mantenir amb vida els seus últims quatre cabells, alguna execució que presenciava des del balcó presidencial, protegit del sol impertinent amb roba blanca i ulleres fosques, i el dinar amb els membres de govern més callats i que millor sabien dissimular la tremolor de les mans. Després es retirava a fer la migdiada a l’ala del nord, on el sol no hi entrava mai. Es despertava amb la boca seca i els ulls emboirats de malenconia. On s’havien anat tots aquells anys? I la gent? I els desitjos? I el plaer del poder? I les ganes de més poder? Per què de cop res no li semblava prou important com per aixecar-se del llit? Llavors, cap cot i cruixint a cada moviment, s’asseia davant de la finestra que donava a un camp immens, on no es veia cap senyal de vida, i aclucava els ulls, provant de trobar alguna raó per continuar viure. No sentia remordiments de cap tipus, tampoc pensava que s’havia equivocat en res. Senzillament, s’avorria. Tarda rere tarda, estiu rere estiu, amagat entre les cortines pesades del seu palau, el dictador s’avorria. Els súbdits de més confiança provaven cada dia una cosa diferent per distreure’l: un nou sistema d’escoltar les converses de la gent a casa seva, un satèl·lit que espiava els satèl·lits veïns, una màquina que anul·lava els canvis hormonals responsables d’abominables sentiments d’amor i odi... Un dia van aconseguir despertar-li l’interès durant gairebé sis minuts, amb un detingut a qui havien extirpat el sentit de la por i que recitava sense parar acudits sobre ell i la seva dictadura. Els va fer fora, més cansat que enfadat, en descobrir que el pobre diable era un actor amb la cara pintada i no pas un antic adversari polític, tal com l’hi havien presentat.

Descobrir l’embadaliment del nen de quatre anys darrere els prismàtics que ell mateix li havia regalat, pensant que ja era temps per acostumar-lo a vigilar i desconfiar, va significar l’inici de la nova etapa. Es va quedar els prismàtics i, des de llavors, les seves tardes van esdevenir una mica menys avorrides. Entre els plecs del camp desert que s’estenia darrere el palau, va observar per primera vegada milers de personatges, muts i imperceptibles a vista lliure, però intrigants i perillosos sota la potència de les miraculoses lents. És de suposar que en algun moment donat els seus ulls àvids de vida es van trobar amb els ulls mig tancats i tapats per serrell blanc d’en Sidro. Ningú no ho sap del cert.

Aquell dia que no vam trobar en Sidro, els meteoròlegs havien anunciat tempesta amb possibilitat d’inundacions locals. No hi va haver tempesta, i encara menys inundacions. Només núvols escabellats i descàrregues elèctriques en la llunyania, a sobre la colina on des de feia mig segle s’erigia el palau del dictador. Ningú no va obrir boca però tots percebíem que alguna cosa molt més greu que la tempesta s’estava empolsant sobre nostre. Les mares van cridar els nens que jugaven a pilota al parc, els avis van abandonar els bancs de sota els castanyers i es van afanyar cap a casa a pas de cargol, les peixateres van recollir la parada i els arbres es van girar cap a dins. El poble va ser envaït per soldats, tancs i mal humor. Les finestres van desaparèixer sota el gruix de la propaganda i la plaça es va quedar buida de tots els pardals, fulles i paraules que hi havien habitat des de sempre. Tots nosaltres ens vam enterrar els ulls i les orelles sota terra i vam esperar, quiets i desorientats, que tornin els sorolls.

I hi van tornar.

Un ihà-ihà fort i allargat va fer ressonar de bon matí totes les parets com si fossin unes campanes gegants. En Sidro es veia encara més relaxat i cofoi. El pelatge li lluïa amb una aura nova i les orelles se li aguantaven més estarrufades que mai. La plaça es va omplir de gent i de pardals, els arbres van tornar a la vida, els cartells polítics es van engrunar i se’ls va emportar el vent, i els pelegrinatges al tancat de l’ase més famós del poble foren represos. Evidentment, ningú no va perdre ni un segon en intentar esbrinar el lloc on havia estat o el perquè. Ell havia tornat al seu tancat i el món podia respirar tranquil. Tal com havia de ser, el present havia esborrat fins i tot el record del passat.

Entre la multitud, si algú s’hagués fixat, hauria vist, a primera hora de la tarda, un home vell i calb, amb uns prismàtics de joguina que li colpejaven rítmicament el pit, mentre ell contemplava el majestuós pas de desfilada de l’ase-pallasso. Com a en Sidro, al dictador també se’l veia feliç.