Al principi parlava una llengua tan correcta que feia
sentir incòmodes les venedores del mercat: nooo,
no és pas això que dius, noia, es diuen pistatxos, li contestaven, amb un
somriure benèvol i blanc, en demanar un grapat de festucs.
Com que no era pas curta, va entendre aviat que per
integrar-se, tal com li havien aconsellat des de darrere de tots els taulells,
havia de semblar-ho. Curta, vull dir. I dir pistatxos
en lloc de festucs. I fer servir
l’infinitiu, per més absurd que semblés tot plegat. Dir: yo esperar abajo, en lloc de t’esperaré
a baix, tros d’inútil.
Però, com que no era gens curta, un cop passat el xoc de
descobrir que mai l’acceptarien si no demostrava ser el que havia de ser, o
sigui una immigrant normal, callada, imbècil, suada i negra, va decidir que ho
podia fer. Que viure tranquil·la s’ho valia. I va començar a callar, a suar, a
parlar com a les pel·lícules de blancs en papers de negres i a fer de negra.
Això per fora. Perquè, per dins, vivia en un món singular on les veus agafaven
forma de cançons. Cançons de cinema. Al mig d’una cua al súper o empenyent la
cadira de la senyora per davant dels aparadors intoxicats d’objectes, l’Elena ballava
en la seva pròpia banda sonora. I hi feia tots els papers: princesa, cérvola,
elfa, núvol o monòlit.
El dia que es va trobar l’Eric, amb la gorra de llana
tapant-li mitja cara i els auriculars i l’altra mitja cara a punt d’explotar,
l’Elena estava interpretant l’escena del vol del Titànic. La seva mirada volava
per sobre la gentada que entrava i sortia del tren, enlaire, per sobre del
túnel, per sobre de tot. La frenada va ser tan forta que va fer que la bossa de
festucs que l’Elena duia a la mà dreta saltés al mig de les vies, esquivant uns
quants caps i simulant el salt d’una granota mutant. La seva mirada, incrèdula,
va xocar amb la de l’Enric, que també havia seguit l’estrafolària trajectòria.
I durant uns segons llarguíssims no va saber en quin dels dos mons li estava
passant el que li estava passant. La seva cara ampla, amb ulls petits i celles
incolores, va passar per una simfonia de marrons, des del més pàl·lid al més
encès. Coneixia l’Eric. Havia escoltat milers de vegades les seves cançons.
Coneixia tot de l’Eric: les seves addicions, les seves depressions, els seus
fracassos, els seus escàndols, les seves manies. Tot el que el món visible
havia etiquetat com Eric. I més enllà de les etiquetes, coneixia la seva música
i el coneixia a ell, el príncep, el cérvol, l’elf, el núvol i el monòlit, tots
aquells personatges que també eren l’Eric.
En canvi, l’Eric no sabia res de l’Elena.
Es va girar amb un moviment brusc i se’n va allunyar.
Puta negra estúpida.
Al carrer la pluja queia sense clemència i la gent
s’afanyava com ombres rancoroses perseguides per zombis invisibles. Els cotxes,
enganxats l’un darrere l’altre, tocaven el clàxon en una cacofonia infernal i
no deixaven passar ningú per entremig. L’Eric va buscar inútilment un cigarret
en totes les butxaques de la jaqueta i dels pantalons. No tenia cap esperança
de poder parar un taxi o que alguna nau extraterrestre el vingués a rescatar. La
mínima voluntat que l’havia fet sortir de l’hotel es diluïa en una bassa de
fang incontenible. Tenia moltes ganes de plorar. O potser tota aquesta cosa
llefiscosa i freda no era pas la pluja sinó les seves llàgrimes. Els seus
intestins, els seus tumors, la seva soledat extrema. La puta soledat de sempre.
Llavors va sentir l’estirada, o només va endevinar que algú
li estirava la samarreta. Darrere seu, a un metre distància, inclinada perillosament
cap a ell, sense cap paraula i amb la cara espantada i molla, l’Elena li
allargava un paraigua obert. De color rosa. Un estúpid paraigua obert d’un
estúpid color rosa. I sota aquella pluja grisa, llefiscosa i sorda, dues
mirades, una de ràbia i l’altra de por,
es van trobar per segon cop, i van cridar i van mossegar i es van rendir
i es van llepar i van treure urpes per agafar-se l’una a l’altra i no deixar-se
anar mai més.
O això és el que ells van sentir. Els dos.
Aquella nit es va fer dia mentre aguantaven amb les mans
unides l’estúpid paraigua rosa i s’explicaven coses que mai havien parlat amb
ningú. Històries de nens, de fugues i de soledats, de plors amagats i de talls
als canells. De no esperes i de no tornades. De suors reiterants. De gerros
trencats. Ja no quedava cap gota d’aigua sobre el paraigua quan el van plegar.
Estaven cansats, malgrat tota la llum que els inundava les cares, i tremolaven
com les últimes fulles que encara penjaven dels arbres.
L’Elena es va avançar per buscar dues cadires lliures en
el cafè on els policies i els escombriaires es preparaven per començar la
jornada. L’Eric va entrar al quiosc de tabac, portava moltes hores sense fumar,
ni es podia creure quantes hores portava. Encara duien el mateix somriure als
llavis.
Llavors es va il·luminar tot el cel i va tremolar el
terra i, tard, una eternitat després va arribar el tro, i tothom va sortir
corrents i empenyent-se, i els crits van arribar abans que la gent, i el fum va
formar una columna gegant en l’aire humit, i els cotxes anaven xerricant i
frenant, i ambulàncies, i cotxes de policia, i gent amb cara de son al mig del
carrer, i tot es va emboirar i va desaparèixer.
L’Elena i l’Eric no es van tornar a trobar mai més. No
perquè aquella nit no havien pensat quedar-se els telèfons o les adreces o els
noms. No perquè haguessin passat dies als hospitals o perquè ella s’hagués
quedat amb cicatrius que, estranyament, embellien amb una aura heroica la seva
cara aixafada i negra, o perquè ell s’hagués quedat sord i mai més va tornar a
cantar o escoltar res. Tampoc perquè s’haguessin oblidat l’un de l’altre.
Cada dia, abans de l’alba, l’Eric s’aixecava del llit
suat i fred, s’asseia al costat de la finestra que no obria mai, encenia el
cigarret i mirava el cel, esperant la pluja. Cada dia l’Eric pensava que
l’Elena no s’enamoraria mai d’un drogoaddicte sord i estúpid. Que no valia la
pena sortir a buscar-la. Que ja l’havia perdut. Per sempre. I que, segurament,
tot havia estat un somni.
Cada dia, abans de l’alba, l’Elena s’aixecava del llit
estret i brut, s’asseia al costat de la finestra que no obria mai, es mossegava
les ungles, plorava una mica i mirava el cel, esperant la pluja. Cada dia
l’Elena pensava que l’Eric no s’enamoraria mai d’una negra grassa i ignorant.
Que no valia la pena sortir a buscar-lo. Que ja l’havia perdut. Per sempre. I
que, segurament, tot havia estat un somni.
