Encara emboirat del viatge, li
va costar copsar la realitat. Sobre la bassa, entre nenúfars, el cadàver descolorit
flotava de costat. Els altres peixos nedaven al seu voltant sense tocar-lo. Era
la carpa grossa, la de color negre-daurat. La coneixia des de sempre i, en veure-la,
alguna cosa es va trencar dins seu.
S’hi va acostar de puntetes, com
si tingués por de molestar la mort. Ulls tancats, brànquies seques. No sabia
què fer-ne.
Llavors va notar una aparença
de moviment, com si intentés obrir la boca. Potser era només mecànic, l’aire que
hi passava d’esma. Però la boira s’havia trencat i, ja despert, va agafar el
peix i el va aguantar amb tendresa sota el doll de la font. Entre bombolles
d’aigua veié la mare, amb un somriure pàl·lid, i el pare, amb el front arrugat,
i l’avi malalt, i els llavis de la Marina, i els estius amb la Marina... i el vaixell
que portà la Marina tan lluny que no podia ni imaginar on. I el retorn del llarg
viatge. Tot sol.
Aliena a tantes frustracions,
la carpa li relliscà de les mans i, amb un cop de cua, tornà al mig de la
bassa. Encara viva.
