El notari

      Fa més de mitja hora que m'espero. El primer quart ha passat sense adonar-me'n. La butaca, nova però generosa, la finestra immensa sobre el carrer amoixat per arbres i fanals de disseny, el quadre abstracte en colors innocents, la música pastel, tot complota per adormiscar l'ànima més estressada. Sobretot si no n'hi ha cap més. Sempre m'havia preguntat per què els notaris tenen més d'una sala d'espera i un sol signatari. Però avui ho tinc clar: en passar el llindar de l'entrada, els clients han de caure directament en un pou d'equilibri i justícia divina, i res no ha d'interrompre la seva immersió baptismal.

      En acabar el primer quart, clavo una ullada al mòbil, però me n'avergonyeixo i l'endreço de seguida, amb por que m'enxampin al mig d'una activitat tan febril i superficial. Després de deu minuts més, em sorprenc movent la cama dreta en un ritme irreverent, fins i tot nerviós. M'aixeco a mitges, m'arreglo els plecs de la jaqueta, obro i tanco la boca per assegurar-me que encara funciona, comprovo que tinc dos bolígrafs situats a trenta centímetres exactes (que mesuro amb dos pams menys dos dits) del cantó de la taula, gloriosa sobre les seves potes esculpides en una fusta el nom de la qual desconec i que em fa sentir encara més insignificant. Inevitablement, la recepcionista entra a la sala en el moment just quan em fico, amb la màxima elegància possible, el dit petit en les profunditats de la nariu esquerra, per gestionar el tema relacionat amb una estranya picor interna. Entaforo amb presses les mans a les butxaques i el cap dins del jersei de coll alt, i la segueixo. Invoco tots els déus que la humanitat, en el seu pervers afany d'auto-superació, va inventar, perquè no hi hagi cap mirall en el passadís que enllaça les sales d'espera amb el despatx de sa senyoria, i encara que n'hi hagués algun, decideixo fer ús del meu liberum arbitrium i ignorar-lo.

      La noia amb faldilla negra i brusa blanca planxada recentment m'obre la porta i s'aparta un parell de mil·límetres per deixar-m'hi passar, amb un somriure monalisenc que se li escapa per sota les triples pestanyes. Abans de girar-se cap a mi, el notari, amb corbata de seda vermella i vestit fet a mida, al mig d'un halo de parsimònia i inigualable majestuositat, fa córrer les cortines sobre el reflex de la noia del pis de davant, que acaba de cordar-se els sostenidors, igualment vermells i fets a mida.

El diluvi

-L'any 2017 el planeta passava per una de les crisis més greus de la seva història: ens havíem cruspit tots els recursos i ens havíem tornat solitaris, egoistes i inútils. El diluvi ens va agafar a tots per sorpresa. Vam haver d'unir braços i ments per sortir-nos-en. I ho vam aconseguir: vam construir un altre món i tot va començar de nou. 

En acabar, la vella formiga va aixecar el cap del llibre, es va eixugar una llàgrima menuda i va abraçar la sala plena de gom a gom amb un somriure hiperbòlic.

La carretera

Avui és el dia. Avui la seva vida canviarà per sempre més. Deixarà de llevar-se cada matí a la mateixa hora, d'esmorzar el cafè amb llet descremada de sempre, d'enfangar-se les sabates netes en les basses del camí sense asfaltar. Renega en veu baixa en sortir de casa i veure la quantitat de fulles que el vent enlaira, juganer i indiferent, obstruint-li la vista. A la nit ha fet tempesta i el sol sembla que se li'n riu, ara, mentre treu somriures metàl·lics de les últimes gotes de pluja, lentes sobre els arbres. Farà tard. Farà tard i Déu sap què pot passar si arriba tard. Justament avui. Maleïdes fulles.

Branques seques rondinen sota les seves passes i ombres menudes s'entrebanquen en corredisses invisibles. L'home s'empassa saliva. La por del futur li intenta ofegar els moviments i la voluntat, però no defallirà. Avui, no.

Hi arriba finalment, respirant amb dificultat. S'ajup i espera que el cor li torni al pit. Toca l'asfalt amb les mans i escolta. Mira intensament a la dreta. Després, a l'esquerra. De nou a la dreta. No es mou, no parpelleja, no respira. No sent res. No veu res. Torna a mirar. Torna a escoltar. Pega l'orella a terra i espera durant una llarga estona, fins que la cara se li posa vermella i als ulls se li nota la tremolor. Estreny els punys amb desesperada impotència i deixa anar un renec. Com saber si s'acosta algun cotxe? Com calcular el risc de creuar? Com arribar a l'altre costat? Com fer-ho, Déu meu?

Al cap d'un parell d'hores, esgotat i incapaç de decidir-se travessar la carretera que separa el passat del futur, torna a casa i es prepara un cafè amb llet descremada, com cada dia.

Viatjant amb el pare

 Ressegueixo amb l'índex la meva cara, fragmentada entre el vidre del tren i els camps interminables de gira-sols. L'altre costat de la finestra reflecteix el perfil del pare, amb el nas corbat i el barret que li enfosqueix els ulls. Em sembla endevinar un petit somriure cap al final de la boca. Sé que m'escolta i això em dóna una tranquil·litat que fa temps que no sento. Li explico que els nens ja caminen i algun, fins i tot, porta cotxe. Que la mare està com sempre, rondinaire i en plena forma. Que aquell presseguer del cantó del riu no ha florit pas aquest any i que a veure si fem un pensament i el donem de baixa... No cal que t'aixequis el barret amb aquest dit amenaçador, home, d'acord, ja ho veia venir mentre t'ho explicava, no el tallarem pas, no pateixis. M'esperaré un altre any, a veure si es decideix a fer alguna cosa de profit...

Hi parlo i cada vegada els camps de gira-sols passen més de pressa i les cares es van difuminant. Potser m'he endormiscat perquè em dono un cop de cap amb la finestra i un ensurt d'aquells blau-cel, de migdiada d'estiu, em recorre l'esquena de dalt a baix. Em frego els ulls amb punys tancats i mandrosos. Davant meu, en un seient de tren de segona classe, un nen amb samarreta blanca i gorra de mariner em mira fixament. Dormies amb els ulls oberts. Somriu de cantó i es toca la gorra amb l'índex de la mà dreta. No sé què m'agafa, però de cop recordo aquell conte sobre el nen vestit de mariner que volia fer la volta al món, però es va confondre i va pujar en un tren en lloc d'un vaixell. Resulta que el tren era màgic i només hi deixaven entrar ànimes pures, despullades de noms, armes, malalties, artefactes per mesurar el temps o altres desgràcies. El pare m'ho explicava, amb la seva veu serena, cada vespre, abans d'anar a dormir.

Quan jo era petita i ell era viu.

Sota les escombraries (conte que m'ha regalat la final de la Lliga dels Microrelataires Catalans 2016)

Camina mecànicament, amb els ulls a terra, temptejant el sòl en cerca de sediments d'origen artificial. Davant seu, el desert enterra històries mai explicades. Abans hi havia ocells, balenes i arbres. No en pot imaginar la veu, ni el tacte. Fantasieja amb simfonies de fulles blaves mentre l'avís de tornada sona esmorteït, en un pla llunyà.

Creia que el concepte de dolor només existia en la realitat virtual, però la nova sensació d'esgotament que experimenta el sorprèn per la seva agudesa. Porta tot el dia amb aquest rosec per dins, provocat pel descobriment del matí, mentre treballava en les excavacions d'escombraries dels segles anteriors: un objecte de paper, material molt rar, cobert d'uns símbols difícils de desxifrar. Hi havia sentit una forta atracció, més enllà de qualsevol comandament. Sabia que, si l'hagués mogut, s'hauria desintegrat. Sense esperar permís, havia col·locat el visor a un centímetre del fòssil. Codi. Cerca. Llenguatge. Cerca. Entrada.

La decisió està presa: no tornarà a la base i es quedarà al desert per sempre més. Perquè l'Alex003100 ja no és el mateix. Ara, ell pot fer que els ocells volin i que les balenes cantin. El llibre de contes de sota les escombraries ha quedat obert.

El funcionari

 Hi arribava puntual, cada matí a tres quarts i cinc de vuit. En obrir la porta de l'entrada mastegava un hola rovellat, sense mirar si hi havia algú o no. Normalment no hi havia ningú.

Caminava amb el cap alt i l'esquena massa recta pels passadissos interminables, fins que arribava al seu lloc, darrere del taulell, separat dels altres cubicles per dues mampares semitransparents. Penjava la jaqueta al respatller de la cadira de plàstic blanc i tocava els bolígrafs del costat de la pantalla d'ordinador per assegurar-se que encara hi eren i la vista no l'enganyava. S'hi asseia i obria l'ordinador a la pàgina web del seu servei. No gosava canviar de pàgina fins ben passades les deu, quan tothom, menys ell, sortia a esmorzar. Hi havia uns vint minuts quan es quedava completament sol. Llavors deixava caure les espatlles, estirava les cames, respirava profundament i, sense aixecar-se de la cadira, obria una pàgina de notícies del cor i se les llegia amb delit, estremint-se a cada soroll que hi arribava i mirant de reüll al seu voltant. No esmorzava a la feina. Els companys no l'havien vist mai menjant o bevent, ni com a mínim els croissants de quan algú celebrava el sant. El màxim que acceptava era una aigua mineral i, això, després d'insistir que només ho feia per cortesia i que, de set, no en tenia gens.

Avui és un d'aquells matins que la Cora ha de lluitar amb la inèrcia de les seves cames, que s'enganxen al terra com unes pedres roents. Ha portat la nena a l'escola i ha d'anar a Tràfic per una gestió estúpida i urgent, que no deixen fer on-line. Té hora amb cita prèvia i està emprant tota la seva voluntat per poder arribar-hi, buscar lloc on deixar el cotxe, aparcar després d'esperar que surti algú, pujar les tres plantes fosques i mal ventilades, posar-se a la cua i entregar els papers a la mà de darrere el taulell. Com que la mà no sembla que s'aixequi, la Cora fa un acte de suprem coratge i mira una mica més amunt. Dos ulls riallers, grisos i voltats d'arrugues li encaixen la inquietud i la fa baixar la guàrdia. Potser és una bona persona, la que li ha tocat.

—Tinc una cita.

—Aaah, tenim una citaaa, —contesta una veu que es vol distesa, allargant les a-s, i ella riu forçat, sense saber per què, potser per empatia amb els intents del funcionari de semblar simpàtic.— A veure, digui'm el de-ene-i.

—50358650M.

La pausa s'allarga, el silenci pesa i les celles de l'home de darrere el taulell s'arrepleguen sobre els ulls, que ja no semblen tan riallers.

—Torni-me'l a dir.

—50...86... No, no, esperi's... perdoni, quin lapsus... un moment, si us plau... — s'engargamella mentre busca frenèticament el document dins de la bossa. Quan per fi el troba, li cau a terra. Mentre el recull maleeix l'artrosi que se li ha instal·lat al cos tan aviat. Quan encara li falten tantes coses per acabar, una merda de vida, una gran merda...— 50358650M, —anuncia triomfant, encara esperançada que li havia tocat una bona persona i que tot acabarà ràpid.

La cara que la fita durant una eternitat passa de la incredulitat amable a l'odi més profund. Els ulls grisos tallen l'aire i disparen àcid, no per invisible, menys corrosiu. A la Cora no li cal sentir les paraules escopides entre els llavis que s'han tornat grollers per comprovar que la gravetat l'estira encara més fort que abans i les cames ja no aguanten. Surt de l'oficina agafant-se a les parets. Quina vergonya d'aquesta gent que la deu mirar. Un dia perdut... Diuen que demani cita un altre cop i que hi torni. Quin fàstic de món... L'aire del carrer, carregat de fum i humitat, la colpeja sense miraments i la Cora deixa de lluitar. S'asseu a la vorera, recolza l'esquena i el cap a la paret i només desitja morir-se.

En acabar la jornada, agafa la jaqueta del respatller, li espolsa uns brins de pols imaginaris, se la posa, torna a tocar els bolígrafs i, amb el cap ben alt i l'esquena massa recta, desfà el camí del matí, mastegant un més que rovellat fins demà. A la porta del carrer fa una pausa, respira profundament l'aire que porta frescor i llibertat. En passar per davant de la dona asseguda al terra apressa el pas i gira la mirada cap a l'altre costat. El semàfor, vermell, l'obliga a parar-s'hi. Hi sent una cosa que li pica, a l'espatlla dreta, fica la mà per sota la jaqueta i es rasca amb impaciència i, si tingués imaginació, es preguntaria si és la mirada de la dona-escarbat que li forada la roba i la pell. Aquella dona tirada a terra com la closca buida d'un insecte que ha mutat. O s'ha mort. No té però imaginació, i tampoc temps. La gent del costat s'aparta corrents i xisclant, els frens xerriquen sobre l'asfalt i el seu cap desapareix entre les mandíbules lluents i precises de l'enorme mantis religiosa que acaba de sortir del no-res.

Si algú hagués mantingut despert l'esperit d'observació enmig d'aquell xivarri d'esquitxos i crecs metàl·lics, hauria pogut veure com, allà on abans hi havia la Cora, ara només quedaven uns parracs negres i translúcids, rebregats pel vent.

El trapezi

 Hipnòtic i lent, el trapezi pendolava entre les parets de la carpa, caçant al vol una mena d'éssers estranys i lluminosos, meitat humans i meitat ocells. Ens oblidàvem fins i tot de respirar. Desenes de mirades s'unien i formaven una xarxa indestructible, parpellejant d'emocions i desitjos. És el primer record que en tinc, del circ.

Hi vaig tornar sempre que podia, en sentir els nens que reien i corrien darrere l'espectacle. Necessitava la il·lusió. Creure que tot era possible. Vaig conèixer i vaig estimar un d'aquells éssers meravellosos, meitat humans i meitat ocells. Quan la tocava, sentia pessigolles a les mans: eren les plomes que em sortien, a mi també.

Fins que un dia, des del llit d'hospital, ella em va agafar el cap entre els seus dits d'aire, es va treure la disfressa i em va obligar a veure el que hi havia a sota. A les mans, les plomes se'm van transformar en cendres i vaig tenir por. Vaig tornar al circ, tot sol, buscant el passat. No hi havia llum. Cap riure. El silenci feia pudor de resclosit. Mig amagat en un racó, amb les cordes podrides i sense ales, el vell trapezi ja no es movia.

 

L'estranya dualitat dels somnis

El més curiós no era que es passés els dies fabricant avions de paper i llançant-los entre els barrots de la finestra de la presó, esperant veure on queien.

(La història és breu. Com a enginyer aeronàutic, havia estimat amb bogeria la seva feina. L'hi havia sacrificat tot. La dona, els fills, els amics, fins i tot els pares, dolguts, el van abandonar a poc a poc. Per fi lliure de llastos materials, es va quedar sol amb el seu objectiu: construir un vehicle capaç d'arribar a la velocitat de la llum. Traspassar l'impossible. Mentrestant els dits se li allargaven, els ulls se li engrandien i la seva ment s'emmotllava a la seva voluntat. Ningú es va estranyar quan va matar el general que li havia demanat l'últim prototip. Del que passava en aquest món, ell no en volia saber res. Només somiava fotons que es rebel·laven i el portaven a altres mons, millors.)

El més curiós no era que fabriqués avions de paper, sinó que un bon dia, en lloc de caure, un d'aquests avions va enfilar cap als núvols i, davant de les mirades atònites dels altres presos, es va il·luminar com un coet espacial i va desaparèixer.

   

Abans d'existir

Hi ha una gota de pluja que s'ha quedat enganxada al vidre. És grossa i s'allarga cada cop més, maldant com una larva per passar a nimfa. La segueixo amb el dit per la part de dins de la finestra, m'imagino tocar-la. Fa temps que ha parat la pluja, però aquesta gota encara no cau. Nia dins de la foscor i em torna una imatge borrosa de mi mateix.

La mare va morir fa tres mesos, tres dies i quaranta-tres minuts. No sé com ho sé. Tampoc sé si el factor temporal té algun significat. A vegades, penso que estem inventant el temps perquè ens avorrim. O potser només intentem protegir-nos del caos que presagien les altres dimensions, les desconegudes. El cas és que la mare va morir fa exactament tres mesos, tres dies i quaranta-quatre minuts i algú dins meu actualitza la informació cada segon, de manera automàtica i covard.

Era molt bona persona, la mare. Tenia una veu bonica i un gos petaner. Li agradava nadar i anar al cine. Hi havia un noi que l'estimava. És el que n'expliquen.

 Com que ella va morir fa tres mesos, tres dies i quaranta-cinc minuts, jo no vaig néixer mai.

Habitació de matrimoni (versió original)

 La primera cosa que els va sorprendre, en entrar-hi, va ser la sensació de llibertat, com si tot fos possible i els límits haguessin desaparegut. S'acabaven de casar i cap d'ells havia estat mai en una habitació tan gran. Tot era nou i meravellós. La cuina es veia minúscula en un cantó lluny de l'entrada, el bany quasi no es distingia darrere d'una porta semi oberta, les finestres s'allargaven per sobre la ciutat en una terrassa agosarada i els mobles macisos semblaven de joguina. Les parets s'esvaïen en la llunyania i el sostre costava de veure. El llit, fet per acollir mitja dotzena de persones i flanquejat per cortines sumptuoses, semblava petit al costat d'un armari negre que ocupava la meitat d'una de les parets. Un sofà per a gegants, dues butaques a joc, una taula més o menys de mida normal amb quatre cadires de disseny i unes lleixes perdudes entre horitzons blancs completaven el paisatge interminable de l'estança. El primer dia, l'Ada i en Pol no van parar de moure's, d'admirar-se, d'exclamar-se, de canviar de lloc i de deixar-se emborratxar per la sort d'haver-la trobat. Van emplenar grans recipients amb flors d'aspecte imposant i olor forta, com lliris i gladiols, i els van col·locar als quatre racons. Es van sentir una mica decebuts en comprovar com tot es tornava petit i insignificant i les flors perdien tot protagonisme, però això no els va impedir de gaudir de les il·lusions fetes realitat.

Els dies passaven massa de pressa i ells encara no s'havien acostumat a la grandària de l'espai on passaven la lluna de mel. Fins que l'Ada va descobrir, en un cantó exterior de la terrassa, que només es veia si treies mig cos per sobre la barana i allargaves el coll entre els arbres exòtics que aïllaven l'habitatge de la resta del món, un gat. De seguida va saber que era mort, encara que no feia gens de pudor i els pèls se li movien amb l'aire. Fins i tot la postura era de dormir. Incrèdula, molesta davant de la intromissió de la degradació física en el seu particular paradís, l'Ada no va esmentar la troballa davant d'en Pol. Però res no va tornar a ser com abans. De tant en tant esclatava en plors sense saber explicar per què, va començar a dormir malament i a moure's com un peix fora de l'aigua, a despertar-se de mal humor, a no tenir ganes de sexe i a increpar en Pol per qualsevol bestiesa. Ell, per la seva banda, continuava de bon humor, ignorant les extravagàncies de la seva dona i passant estones cada vegada més llargues a la terrassa, des d'on podia veure la ciutat amb els seus cotxes llampants, les cames femenines sobre talons d'agulla, els crits alegres i tota aquella llunyana, miserable i entranyable vida. Tenia la sensació que l'habitació s'estava encongint. Quan li ho va dir a l'Ada, aquesta es va limitar a aixecar les espatlles i apartar la mirada. Trobava que el seu home es distanciava cada cop més i la habitació, més que petita, es tornava fosca i apagada, com la seva relació.

Cada vegada sortien menys. Ja coneixien tot el que hi havia allà fora i tampoc no eren dels que els agrada explorar i arriscar el benestar que tant havia costat d'aconseguir per un possible però improbable canvi positiu. Algú s'havia emportat el gat i l'Ada, amb el temps, va deixar de pensar en ell. Així i tot, passant pràcticament tot el dia a dins, va recordar el que en Pol li havia dit. Potser sí que tenia raó i l'habitació s'anava empetitint. El llit semblava molt més estret que al principi: abans sobrava lloc pels dos costats i ara els genolls els penjaven per cada banda. Les finestres, brutes de pluja i baves de cargols, retallaven l'horitzó just per sobre la barana de la terrassa. Les cadires també s'havien deteriorat, cruixien cada vegada que s'hi asseia i hauria jurat que els primers dies eren més toves. Abans trigava hores a travessar tota l'espai, ara en quatre passes ja arribava de la terrassa a la cuina. El vapor d'aigua calenta i la pudor inundaven l'aire cada vegada que el seu home feia servir el bany. Alguna cosa havia passat. L'Ada va decidir comptar els metres que feia l'habitació, però ho va deixar córrer de seguida: semblava que això era el que el seu home esperava amb candeletes, que ella es prengués seriosament un acudit seu, per dir-li que estava com una cabra. Era impossible que l'habitació canviés de mides, tot devia ser cosa de la seva ment, deprimida i paranoica.

En Pol va trigar més que ella a sentir l'angoixa de l'espai que es tancava. Abans ho havia vist com una anècdota. Fins que no van perdre les claus, els dos el mateix dia, i es van quedar sense telèfon, ni internet, no va donar cap senyal de por. I fins i tot quan va passar això, va provar de fer-se el valent i va aconsellar la seva dona de mantenir la calma i esperar fins que l'administrador de l'edifici vingués a cobrar la comunitat. Podien aprofitar per allargar les vacances, igualment estaven ben cansats de la vida de ciutat.

Però l'habitació no deixava d'encongir-se, ara cap dels dos no en tenia el més mínim dubte. Amb prou feines es podien moure entre el llit, la cuina i el bany. Si un d'ells estava caminant, l'altre s'havia d'enfilar sobre un moble per deixar-lo passar. Van haver d'apilar les cadires i la taula sobre la banyera i, al cap de pocs dies, quan les parets es van acostar tant que semblava que els faltés l'aire, ho van treure tot a la terrassa. Però això no parava. El sostre baixava uns quinze centímetres cada dia i ells ja no gosaven dormir alhora per por de no despertar-se mai més. La porta de la terrassa es va bloquejar i no hi va haver manera de tornar-la a obrir.

El final va arribar molt més aviat del que s'haurien imaginat. En Pol es va adormir per uns segons i, en desvetllar-se, es va trobar amb la cara de la seva dona, vella, arrugada, morada i amb mal alè, quasi a tocar de la seva. L'Ada no va ser a temps de dir-li que feia temps que sentia miolant a la part de fora de la finestra. Va morir abans de poder obrir la boca i, en qüestió de segons, entre les mans del seu home només va quedar una pelleringa gris i esqueixada.

La falta d'oxigen no es va resoldre amb la seva mort i en Pol va tenir la sort de perdre el coneixement un segon abans que les parets blanques i imparables l'aixafessin, com si aquell home calb, geperut, buit i sense dents no fos res més que un mosquit molest. Durant aquell segon va somiar que era alt, jove i feliç i que s'acabava de casar amb una noia rossa, amb cames llargues i ulls brillants i que l'entrava en braços en una habitació immensa, on et senties lliure com mai.

Habitació de matrimoni

 La va entrar en braços, tal com ho havien somiat, i va parpellejar per assegurar-se que estava despert: darrere els rínxols de la seva dona, l'habitació semblava no tenir límits. S'hi van instal·lar amb continguda eufòria, comprovant a cada gest la perfecció del nou món: els finestrals arribaven als núvols, els mobles acompanyaven converses, les catifes acariciaven passes... No es podien sentir més afortunats.

Al cap d'uns anys, mentre l'home estimat es dutxava, ella es va sorprendre arrufant el nas i pensant que haurien de fer una paret entre el bany i el dormitori. A ell se li va acudir que potser haurien de comprar un altre llit també: el que tenien es devia haver encongit, perquè abans sobrava lloc pels dos costats i en canvi ara els genolls els sortien fora del matalàs. Semblava que l'habitació s'anava empetitint i ells no hi podien fer res. Van deixar de discutir en comprovar que les parets s'acostaven de veritat, el sostre baixava mentre el miraven i l'aire escassejava. L'amor va esdevenir por, i després, resignació.

En apartar les runes per construir la nova habitació, a sota hi van trobar dues mòmies, esclafades l'una sobre l'altra, en una última i eterna abraçada.

Mentides

Des del mirall, uns ulls brillants li aguanten la mirada interrogant. Les celles pugen lleugerament cap a les temples, les galtes evoquen fruites estiuenques i els llavis perfilen dubtes infantils. La pell és tersa i tan suau que fa pensar en un futur massa pobre sense el seu tacte. És una dona jove, la que té davant. Ho comprova en fotos recents i hi veu el mateix. La vellesa, si és que hi ha arribat, corromp l'interior i no hi ha deixat cap senyal externa de la via d'entrada.

Les mans, tremoloses, no troben més raó de la tristesa que la bogeria d'escriure. L'irresistible i emboirat desig d'escriure.

Ja no tinc por de tu, sinó de les meves pors. D'aquestes estúpides i dèbils pors que s'escalfen els dits congelats al caliu de les teves mentides, sense qüestionar-les i sense veure que el procés és irreversible i que aviat es trencaran en mil bocins i es desintegraran per sempre. Fa temps que no intento destriar veritats de mentides, ni amors de soledats. Fa temps que accepto la teva realitat, sense buscar-ne d'altres, sense protestar gaire. Ho vas fer bé. Potser hi vas creure i tot. Potser vas començar per necessitat de mentir-te a tu mateix, de suavitzar la lletjor de la vida que t'havia tocat. Potser vas tenir bones intencions, tal com sempre t'has excusat quan et demanava el per què del dolor si només hi havia amor. Potser vas començar fa tant de temps que, al no recordar l'inici, vas pensar que hi havia existit des de sempre, el teu món perfecte, el meu món imposat.

Però ara trobo engrunes d'esperances seques, amagades sota els vestits de l'estiu passat. I trobo les baves laberíntiques que van deixar els cargols mentre els perseguíem sota la pluja d'abril. I també trobo la pols de records mai nascuts dels nostres cossos, borratxos de sexe i promeses, apilonada sota llits massa gastats. I fins i tot crec que hi ha alguna ala trencada i opaca d'aquella papallona que vas dibuixar per a mi a la sorra, davant del mar i del silenci.

No sé què em passa aquests últims dies, estimat. Aquests últims anys. Aquests últims. Crec que no només et menties a tu i a mi, sinó que em vas transformar, i ara sóc jo la que menteixo i sóc jo la que sóc falsa perquè la que jo era abans era mentida, era el que tu m'havies dit que era, i ara no sé què en queda. No sé ni si en queda alguna cosa. M'he penjat amb pinces el vestit i els cabells als fils que creuen el cel buit i ni així no em puc aguantar. M'estic dissolent i fins i tot el dolor em travessa la pell, sense quedar-s'hi. Malgrat que hauria d'estar contenta perquè ja res no em pesa, em sento confusa dins de la nova desintegració i no puc deixar de buscar claus on penjar un tros meu que triga a desaparèixer. Però ja no trobo cap clau. Ni cap creu.

Ni cap meu.

Ha acabat d'escriure i ja pot aixecar el cap. El mirall li torna ara la imatge d'unes galtes caigudes i uns llavis morats. Una dent sobresurt de la boca arrugada i els ulls no es veuen dins de les conques esgrogueïdes. La pell s'està desprenent a trossos i, a sota, els ossos transparenten foscor. És una dona vella, la que té davant. Molt vella.

Gallines i altres coses insignificants

 El marrec de ca la Nàsia, el dels ulls blaus, s'ha quedat sol a casa. La mare, capficada amb el divorci, ha agafat de bona l'excusa, que a l'escola hi ha una passa i la mestra no vol que hi vagin. Cansat de perseguir gallines tot el matí, el nen intenta recordar si el pare les matava quan eren massa velles per pondre ous o feia com la mare i les venia. Si vingués algun dia potser podria preguntar-li-ho. Qui sap on deu parar, pensa mentre dóna una coça al tancat. Les aus, emporuguides, s'amaguen darrere un gos brut, ajagut a l'ombra. Als ulls blaus s'encén una espurna i el nen, amb un gest ràpid, n'atrapa una. Se la mira com si la veiés per primer cop i li gira el cap per veure-li els ulls. Són negres i indiferents.

Seria molt fàcil matar-la. Podria fer-ho.

La decisió separa l'abans del després. La gallina se n'allunya, esvalotada, i el gos mira sense entendre per què el petit amo corre com esperitat carrer amunt. Ningú no li ha explicat que arriba un dia que els nens es fan grans i no hi ha marxa enrere.

La petita Alice

Quan l'Alice era molt petita, vivia amb la mare i dos germans més en l'última casa del poble, al costat del bosc. La poca gent que els anava a veure, quasi sempre venedors, carters o nois que buscaven feina, acostumava a estranyar-se que la mare no hagi tornat a la ciutat després de quedar-se vídua i ho feia accentuant el costat del bosc, com si aquell fos l'autèntic perill. No sé pas com no tens por aquí, al costat del bosc, tota sola amb les criatures. La mare es limitava a aixecar les espatlles i fer aquell somriure seu tan trist, que ella imaginava alegre. No passa res, estem contents aquí, amb tots aquests ocells, contestava a vegades.

I la veritat és que n'hi havia un munt, d'ocells, tants que l'Alice no podia recordar-ne els noms. En coneixia la majoria però sempre la sorprenia algun de nou. Li agradava pensar que els ocells eren amics de països llunyans que li explicaven contes en els seus respectius idiomes i ella s'esforçava a entendre'ls. A vegades fins i tot jurava que havia copsat algunes idees, per la manera com movien les ales o per les expressions de les seves cares. La mare la renyava quan la sentia i, si hi havia algú més, explicava que la nena tenia dificultats per expressar el que de veritat volia dir.

Aquell matí, amb una mica de febre, havia rebut el permís per quedar-se a casa. Al llit, li va dir la mare, abans d'anar-se'n. Al sofà, va decidir la nena. Mirant el cel i els ocells que el travessaven. No es va espantar quan va sentir el cop al vidre: la finestra, gran i neta, havia provocat altres accidents, però normalment els ocells despistats pel reflex del cel aconseguien reprendre el vol de seguida, només una mica estabornits. Aquest però va caure a terra i allà es va quedar. L'Alice va esperar un parell de minuts i després va sortir i se'l va quedar mirant una estona llarga. Era d'una espècie que no coneixia i això la feia sentir incòmoda: de mida mitjana, negre i amb les puntes de les ales grogues. El bec també el tenia negre, així que no podia ser una merla. Estava de costat, de cara a la nena. Sota les parpelles tenia unes membranes translúcides que es mig tancaven i s'obrien com empeses per un arc. L'Alice no havia vist mai ningú que lluités literalment per no tancar els ulls. Es va asseure al costat d'un banc que hi havia sota la finestra, després de pujar-hi l'ocell. En agafar-lo, la va sorprendre el poc que pesava i la calor que en desprenia. Durant un temps no va fer res, a part d'obrir i tancar aquella mena de parpelles estranyes. Després, tot de cop, va aixecar el coll i va batre les ales amb força. L'Alice es va alegrar d'haver estat al seu costat en els moments difícils de la recuperació i va pensar que explicaria a la mare que els ocells també es desmaien. Però, al cap d'uns segons, el cap li va caure de costat i les ales es van plegar a poc a poc. L'espera, els plors i els precs no van servir per a res. Amb els ulls mig oberts, l'ocell ja no la mirava, ni es va tornar a moure. Al final, l'Alice va recordar la mare molt enfadada i dient que els morts s'han d'enterrar el més aviat possible. Es va eixugar les llàgrimes i va portar el petit cadàver, encara lleuger i calent, al jardí, on va fer un forat tan fondo com va poder, el va col·locar amb molt de compte a dins i el va tapar de cop, amb molta terra, tancant els ulls amb força en el moment de fer-ho.

En tornar a dins de casa, va passar pel costat del banc i va veure una petita taca, allà on hi havia hagut el cap de l'ocell. La mare s'enfadarà quan vegi la taca, va pensar. Però li era igual. Estava massa cansada per netejar-ho. Es va quedar ajaguda al costat, tancant i obrint els ulls, fins que la mare la va arrossegar al llit, agafada pels dos braços i cridant-li fort.

Aquell dia va ploure molt. El banc de sota la finestra va quedar ben xop.

La sireneta

El noi duia unes ulleres de sol llampants i la Mar hauria jurat que hi veia reflectides fileres de cames llarguíssimes i ombres de noies que passejaven per la platja biquinis minúsculs i formes voluptuosament desinhibides. Ella no podia passar de l'escull en forma de cor fragmentat que barrava el pas a les cadires de rodes. Feia tants anys de l'accident que quasi havia oblidat el tacte de la sorra sota els peus descalços, però aquest estiu, xafogós i traïdor, ho havia trasbalsat tot. Els records lluitaven per sortir de la gàbia polsosa de l'oblit i tornar a ser sentiments.

Abans d'acabar l'agost, la Mar, incansable, desesperada i enamorada, havia aconseguit unes cames ortopèdiques d'últim model que, fins i tot, duien incorporades unes sabates vermelles de taló. Els somnis, a vegades, agafen formes del tot incoherents amb el sentit comú. Suada i feliç, conquerint el dolor pam a pam i aferrant-se fermament a la imatge d'un altre futur, va arribar davant del noi amb les ulleres llampants. L'esforç havia ofegat les paraules i ella, tremolosa, s'esperà.

El noi no es va moure i les ulleres continuaven reflectint vides alienes. Al costat, el bastó blanc resumia eternes històries d'amors i cegueses.

L'ull de l'huracà

 Entre el cotxe fúnebre, parat davant de l'església, i el fèretre, dissimulat sota l'arrogant corona de roses, queda menys d'un metre. Ara que els portadors han superat la prova dels tres esglaons, polits per tantes passes i penes que durant segles van transitar els camins de Déu, les parelles que el segueixen, amb cares llargues i agnòstiques, respiren alleugerides. Ja en queda poc. Aviat hauran complert i se'n podran tornar a les rutines de cada dia.

Ningú veu venir la foscor gairebé instantània, que els cau a sobre com una llosa antediluviana. Ningú endevina tampoc el cop de vent, tan fort que fa volar barrets, esvera faldilles de senyores rondinaires i s'emporta amunt -tan amunt que no hi ha temps per atrapar-la- la corona. En un moment, el silenci i la canícula exploten, l'horitzó desapareix i tot es confon. El cel s'obre i allibera un aiguat que esborra de la faç de la terra pobles, esglésies, cotxes, taüts i records.

Al bell mig de l'huracà, allà on totes les remors callen, confortablement assegut sobre la seva pròpia corona, en Marcel, el difunt, somriu, mentre encén un havà i deixa caure unes cendres perfumades i expiatòries sobre l'efígie del món.

La dona invisible

   Al principi l'Eva era una dona com qualsevol altra. Cada matí es dutxava, es pentinava, es maquillava, vigilant de dissimular taques i arrugues, es vestia amb roba adequada a cada ocasió i sortia de casa caminant recta i enèrgica. Un dia però, es va adonar que ningú no li parlava, ni donava cap senyal d'interès per a res que tingui a veure amb ella. No estava segura que la veien. L'Eva era una dona valenta i honesta: va haver d'admetre que necessitava una confirmació. S'ho va rumiar i l'endemà es va dutxar i pentinar com sempre, es va maquillar de manera discreta i es va vestir amb pijama. Va sortir de casa, caminant recta i enèrgica, esperant que algú la pari i li pregunti què li passa. Però no va passar res. La gent li passava pel costat sense cap mirada.

L'endemà no es va dutxar, ni es va pentinar, ni es va maquillar i va decidir que el xandall vell d'estar per casa faria joc amb les bosses de sota els ulls. Va sortir de casa, ja no tan recta, ni tan enèrgica, sinó més aviat encongida i suada, però tampoc ningú s'hi va fixar. Si algú mirava en la seva direcció ho feia com a través d'un vidre.

Al final, desesperada, es va rapar el cap, es va posar un pantalons vells d'home i va sortir al carrer amb el tors nu. Aquell dia l'Eva es va tornar de cop visible: el seu home li va dir “hola, guapa”, els fills li van engegar un sonor“que t'has tornat boja”, els veïns la van saludar des de darrere les cortines i els transeünts es van apartar per deixar-la passar. Fins i tot hi va sentir algun xiulet.

Contenta d'haver aconseguit la confirmació de la seva existència, l'Eva va tornar a casa, es va treure els pits, els va embolicar amb paper de bombolles, va fer venir un missatger i els hi va donar perquè els portés al notari juntament amb un sobre on havia ficat el seu testament: com a únic llegat, els pits quedarien en custodia del museu municipal fins a la majoria d'edat dels seus fills.

Després, ja reconfortada, es va tancar a l'habitació i no en va sortir mai més.

Escales

 Avui té moltíssima pressa. L'Anna no ha dit res però ell sap del cert que fa estona que esquiva mobles dins del seu pis minúscul, en una carrera nerviosa que pretén endreçar coses ja endreçades. Malgrat les corredisses, no perd de vista el telèfon. És el primer Sant Jordi des de l'accident i no té clar què hauria de fer, si trucar-li o esperar que ho faci ell. Qui sap si encara té ganes de sortir, pensa.

Però en Pau sí que en té, de ganes. I de continuar com abans, la seva relació, la seva vida, tot. Bé, com abans, serà difícil, és evident. I es mira enfurismat els dos petits esglaons de l'entrada de l'edifici, que no deuen fer més de quinze centímetres cadascun, i en els quals no s'havia fixat mai fins ara, però que prou que li fan la punyeta. L'hauria d'haver avisat, ja ho sap, però llavors, quina sorpresa seria? Fa massa poc que depèn de la maleïda cadira de rodes per saber com superar obstacles, per haver-hi sorgit aquell instint nou que li farà oblidar que abans tenia cames, si és tal com diuen. Encara no s'hi ha adaptat, encara odia la cadira i tot el que li va passar.

Mentrestant, l'Anna s'impacienta i decideix actuar. Per començar, agafa el mòbil i s'alegra de comprovar que la tremolor de les mans s'apaivaga. Si espera massa, en Pau es pensarà que no vol celebrar Sant Jordi. I segurament ara mateix ell es deu trencar el cap pensant com celebrar-lo. Mai més serà com abans. Sense planificar res, a la mateixa hora, es trobaven a mig camí de les rambles i ell li estirava el braç quan es quedava penjada en una parada de llibres, i l'abraçava, i li feia un petó de veritat, i tots dos reien com bojos, amb la gent passant pel costat, sense veure'ls.

No demanarà pas ajuda, no pot trucar-li i dir-li vine a salvar-me perquè t'he volgut portar la rosa a casa però no sóc capaç d'arribar al portal. No ho farà pas, això. I tanca els ulls i estreny els punys i la seva ànima es transforma en una rampa que busca un lloc estable en aquest univers injust, i de cop sí, troba on agafar-se, és el record de la mà de l'Anna, que batega dins de la seva, i en Pau respira, i tot es torna fàcil i tot és possible. Els dos esglaons han canviat de pendent, ara són quasi plans. En Pau hi passa sense problemes. Però el viatge no acaba aquí: darrere els primers esglaons visibles n'hi ha uns quants més, que fan por al principi, però que després llisquen i encaixen, com escates d'un animal fantàstic que es va despertant. En segueixen uns altres, que sembla que pugen però, quan s'hi acosta, veu que, de fet, baixen, i de més a prop encara, són perfectament plans. Esglaons que pugen, baixen, ballen, onegen, a càmera lenta, sense soroll, i que s'aplanen instantàniament en tocar-los. Desitjos fragmentats que modelen una realitat harmoniosa.

Obre els ulls i ja hi ha arribat. La boca de l'Anna és fresca i dolça, igual que la rosa que en Pau amaga sota la camisa.

L'Ovella Negra

L'última filla del rei va néixer amb una mutació que, des de bon començament, va causar estupor: tenia la pell negra. Tan negra que gairebé feia mal a la vista. Li van posar Negreta, en un desesperat intent d'originalitat, van enviar-la a escoles llunyanes i van obligar-la a vestir-se de blanc. Malgrat o, potser, gràcies a tot això, la Negreta va esdevenir una ànima sensible, educada i rebel. De tornada a casa, es va encarar a les imposicions tradicionals i va compartir els nous coneixements amb la gent pobra i ignorant. El pare no va tenir més remei. El poder trontollava i calia actuar amb mà ferma.

Ningú no sospitava que, al cap de tres dies d'haver-la sacrificat, la Negreta ressuscitaria. Passat l'ensurt i amb el beneplàcit dels pastors, guardians de la llei, el rei va trobar que encara podia aprofitar-se'n. Va substituir la Negreta per una de les filles blanques i va fer saber a tothom la bona nova: l'Albeta ha ressuscitat i el ramat blanc és l'escollit.

Per sort, la Negreta va viure eternament, perquè van haver de passar molts anys abans que el secret de l'autèntica resurrecció es revelés i les ovelles la reconeguessin com la Salvadora.

Televisions i altres petites dificultats

 Tot va començar un dissabte al vespre, al No paris. En Joan odiava el nom del bar però el malestar no s'havia manifestat mai abans d'aquell dia, el de la gran final. No va ser a temps d'esquivar les cadires de plàstic que grinyolaven sota homes amb diferents models de panxa, afonia i bigotis d'escuma de cervesa. L'espai havia perdut la tercera dimensió, esclafat per una guillotina en forma de pantalla gegant penjada sobre els seus caps, i la fugida resultava difícil. Va vomitar al mig de la sala, ronyosa per naturalesa, fet que va provocar que tothom es replegués una mica cap a la paret i que deixés de parlar-hi per sempre més.

Al cap d'uns dies els va tocar als fills, mentre es bombardejaven tranquil·lament amb crispetes i miraven Modern family. Davant de l'empastifada del mig del menjador i del papa palplantat com un estaquirot, els nens van començar a cridar i no van callar fins que la mare els va prometre que l'endemà se'ls emportaria a cals avis i que s'hi podrien quedar fins que el papa deixés de fer-se el màrtir i de maltractar-los (coses, no per incompatibles, menys possibles).

L'últim cop va ser a la nit en què la seva dona –aprofitant que ell ja no sortia amb amics i que els nens no volien tornar a casa– va posar el lluç al forn, el rosé a la nevera, espelmes perfumades a la taula i Pretty woman al DVD. En Joan no oblidarà mai el cop de porta seguit d'una forta dringadissa de cristall venecià procedent del pis de sota, després que la dona el veiés vomitar sobre les espelmes.

En només una setmana d'al·lèrgia als programes televisius normals i corrents, havia aconseguit quedar-se sense amics, sense fills i sense dona. Sol al mig del pis erm i callat, en Joan es va empassar la saliva, va agafar aire i va llençar el televisor de cinquanta polzades per la finestra. Ignorant els crits de dolor que pujaven des del carrer, va anar a buscar una llibreta i un bolígraf i, amb un inefable sentiment de llibertat, va escriure: Tot va començar un dissabte al vespre.