El trapezi

 Hipnòtic i lent, el trapezi pendolava entre les parets de la carpa, caçant al vol una mena d'éssers estranys i lluminosos, meitat humans i meitat ocells. Ens oblidàvem fins i tot de respirar. Desenes de mirades s'unien i formaven una xarxa indestructible, parpellejant d'emocions i desitjos. És el primer record que en tinc, del circ.

Hi vaig tornar sempre que podia, en sentir els nens que reien i corrien darrere l'espectacle. Necessitava la il·lusió. Creure que tot era possible. Vaig conèixer i vaig estimar un d'aquells éssers meravellosos, meitat humans i meitat ocells. Quan la tocava, sentia pessigolles a les mans: eren les plomes que em sortien, a mi també.

Fins que un dia, des del llit d'hospital, ella em va agafar el cap entre els seus dits d'aire, es va treure la disfressa i em va obligar a veure el que hi havia a sota. A les mans, les plomes se'm van transformar en cendres i vaig tenir por. Vaig tornar al circ, tot sol, buscant el passat. No hi havia llum. Cap riure. El silenci feia pudor de resclosit. Mig amagat en un racó, amb les cordes podrides i sense ales, el vell trapezi ja no es movia.