dilluns, 26 de desembre de 2016

La carretera

Avui és el dia. Avui la seva vida canviarà per sempre més. Deixarà de llevar-se cada matí a la mateixa hora, d'esmorzar el cafè amb llet descremada de sempre, d'enfangar-se les sabates netes en les basses del camí sense asfaltar. Renega en veu baixa en sortir de casa i veure la quantitat de fulles que el vent enlaira, juganer i indiferent, obstruint-li la vista. A la nit ha fet tempesta i el sol sembla que se li'n riu, ara, mentre treu somriures metàl·lics de les últimes gotes de pluja, lentes sobre els arbres. Farà tard. Farà tard i Déu sap què pot passar si arriba tard. Justament avui. Maleïdes fulles.
Branques seques rondinen sota les seves passes i ombres menudes s'entrebanquen en corredisses invisibles. L'home s'empassa saliva. La por del futur li intenta ofegar els moviments i la voluntat, però no defallirà. Avui, no.
Hi arriba finalment, respirant amb dificultat. S'ajup i espera que el cor li torni al pit. Toca l'asfalt amb les mans i escolta. Mira intensament a la dreta. Després, a l'esquerra. De nou a la dreta. No es mou, no parpelleja, no respira. No sent res. No veu res. Torna a mirar. Torna a escoltar. Pega l'orella a terra i espera durant una llarga estona, fins que la cara se li posa vermella i als ulls se li nota la tremolor. Estreny els punys amb desesperada impotència i deixa anar un renec. Com saber si s'acosta algun cotxe? Com calcular el risc de creuar? Com arribar a l'altre costat? Com fer-ho, Déu meu?


Al cap d'un parell d'hores, esgotat i incapaç de decidir-se travessar la carretera que separa el passat del futur, torna a casa i es prepara un cafè amb llet descremada, com cada dia.

Cap comentari:

Publica un comentari

Multumesc. Gràcies. Gracias. Thank you.