CV literari català

Guanyadora del premi Núvol de contes, Barcelona, 2016

Guanyadora de la Lliga de Microrelataires Catalans, 2016

Finalista del premi Tinet, Tarragona, 2016

Finalista del concurs ARC, 2016

dijous, 27 d’octubre de 2016

Habitació de matrimoni (versió original)


 La primera cosa que els va sorprendre, en entrar-hi, va ser la sensació de llibertat, com si tot fos possible i els límits haguessin desaparegut. S'acabaven de casar i cap d'ells havia estat mai en una habitació tan gran. Tot era nou i meravellós. La cuina es veia minúscula en un cantó lluny de l'entrada, el bany quasi no es distingia darrere d'una porta semi oberta, les finestres s'allargaven per sobre la ciutat en una terrassa agosarada i els mobles macisos semblaven de joguina. Les parets s'esvaïen en la llunyania i el sostre costava de veure. El llit, fet per acollir mitja dotzena de persones i flanquejat per cortines sumptuoses, semblava petit al costat d'un armari negre que ocupava la meitat d'una de les parets. Un sofà per a gegants, dues butaques a joc, una taula més o menys de mida normal amb quatre cadires de disseny i unes lleixes perdudes entre horitzons blancs completaven el paisatge interminable de l'estança. El primer dia, l'Ada i en Pol no van parar de moure's, d'admirar-se, d'exclamar-se, de canviar de lloc i de deixar-se emborratxar per la sort d'haver-la trobat. Van emplenar grans recipients amb flors d'aspecte imposant i olor forta, com lliris i gladiols, i els van col·locar als quatre racons. Es van sentir una mica decebuts en comprovar com tot es tornava petit i insignificant i les flors perdien tot protagonisme, però això no els va impedir de gaudir de les il·lusions fetes realitat.
Els dies passaven massa de pressa i ells encara no s'havien acostumat a la grandària de l'espai on passaven la lluna de mel. Fins que l'Ada va descobrir, en un cantó exterior de la terrassa, que només es veia si treies mig cos per sobre la barana i allargaves el coll entre els arbres exòtics que aïllaven l'habitatge de la resta del món, un gat. De seguida va saber que era mort, encara que no feia gens de pudor i els pèls se li movien amb l'aire. Fins i tot la postura era de dormir. Incrèdula, molesta davant de la intromissió de la degradació física en el seu particular paradís, l'Ada no va esmentar la troballa davant d'en Pol. Però res no va tornar a ser com abans. De tant en tant esclatava en plors sense saber explicar per què, va començar a dormir malament i a moure's com un peix fora de l'aigua, a despertar-se de mal humor, a no tenir ganes de sexe i a increpar en Pol per qualsevol bestiesa. Ell, per la seva banda, continuava de bon humor, ignorant les extravagàncies de la seva dona i passant estones cada vegada més llargues a la terrassa, des d'on podia veure la ciutat amb els seus cotxes llampants, les cames femenines sobre talons d'agulla, els crits alegres i tota aquella llunyana, miserable i entranyable vida. Tenia la sensació que l'habitació s'estava encongint. Quan li ho va dir a l'Ada, aquesta es va limitar a aixecar les espatlles i apartar la mirada. Trobava que el seu home es distanciava cada cop més i la habitació, més que petita, es tornava fosca i apagada, com la seva relació.
Cada vegada sortien menys. Ja coneixien tot el que hi havia allà fora i tampoc no eren dels que els agrada explorar i arriscar el benestar que tant havia costat d'aconseguir per un possible però improbable canvi positiu. Algú s'havia emportat el gat i l'Ada, amb el temps, va deixar de pensar en ell. Així i tot, passant pràcticament tot el dia a dins, va recordar el que en Pol li havia dit. Potser sí que tenia raó i l'habitació s'anava empetitint. El llit semblava molt més estret que al principi: abans sobrava lloc pels dos costats i ara els genolls els penjaven per cada banda. Les finestres, brutes de pluja i baves de cargols, retallaven l'horitzó just per sobre la barana de la terrassa. Les cadires també s'havien deteriorat, cruixien cada vegada que s'hi asseia i hauria jurat que els primers dies eren més toves. Abans trigava hores a travessar tota l'espai, ara en quatre passes ja arribava de la terrassa a la cuina. El vapor d'aigua calenta i la pudor inundaven l'aire cada vegada que el seu home feia servir el bany. Alguna cosa havia passat. L'Ada va decidir comptar els metres que feia l'habitació, però ho va deixar córrer de seguida: semblava que això era el que el seu home esperava amb candeletes, que ella es prengués seriosament un acudit seu, per dir-li que estava com una cabra. Era impossible que l'habitació canviés de mides, tot devia ser cosa de la seva ment, deprimida i paranoica.
En Pol va trigar més que ella a sentir l'angoixa de l'espai que es tancava. Abans ho havia vist com una anècdota. Fins que no van perdre les claus, els dos el mateix dia, i es van quedar sense telèfon, ni internet, no va donar cap senyal de por. I fins i tot quan va passar això, va provar de fer-se el valent i va aconsellar la seva dona de mantenir la calma i esperar fins que l'administrador de l'edifici vingués a cobrar la comunitat. Podien aprofitar per allargar les vacances, igualment estaven ben cansats de la vida de ciutat.
Però l'habitació no deixava d'encongir-se, ara cap dels dos no en tenia el més mínim dubte. Amb prou feines es podien moure entre el llit, la cuina i el bany. Si un d'ells estava caminant, l'altre s'havia d'enfilar sobre un moble per deixar-lo passar. Van haver d'apilar les cadires i la taula sobre la banyera i, al cap de pocs dies, quan les parets es van acostar tant que semblava que els faltés l'aire, ho van treure tot a la terrassa. Però això no parava. El sostre baixava uns quinze centímetres cada dia i ells ja no gosaven dormir alhora per por de no despertar-se mai més. La porta de la terrassa es va bloquejar i no hi va haver manera de tornar-la a obrir.
El final va arribar molt més aviat del que s'haurien imaginat. En Pol es va adormir per uns segons i, en desvetllar-se, es va trobar amb la cara de la seva dona, vella, arrugada, morada i amb mal alè, quasi a tocar de la seva. L'Ada no va ser a temps de dir-li que feia temps que sentia miolant a la part de fora de la finestra. Va morir abans de poder obrir la boca i, en qüestió de segons, entre les mans del seu home només va quedar una pelleringa gris i esqueixada.

La falta d'oxigen no es va resoldre amb la seva mort i en Pol va tenir la sort de perdre el coneixement un segon abans que les parets blanques i imparables l'aixafessin, com si aquell home calb, geperut, buit i sense dents no fos res més que un mosquit molest. Durant aquell segon va somiar que era alt, jove i feliç i que s'acabava de casar amb una noia rossa, amb cames llargues i ulls brillants i que l'entrava en braços en una habitació immensa, on et senties lliure com mai.