El notari

      Fa més de mitja hora que m'espero. El primer quart ha passat sense adonar-me'n. La butaca, nova però generosa, la finestra immensa sobre el carrer amoixat per arbres i fanals de disseny, el quadre abstracte en colors innocents, la música pastel, tot complota per adormiscar l'ànima més estressada. Sobretot si no n'hi ha cap més. Sempre m'havia preguntat per què els notaris tenen més d'una sala d'espera i un sol signatari. Però avui ho tinc clar: en passar el llindar de l'entrada, els clients han de caure directament en un pou d'equilibri i justícia divina, i res no ha d'interrompre la seva immersió baptismal.

      En acabar el primer quart, clavo una ullada al mòbil, però me n'avergonyeixo i l'endreço de seguida, amb por que m'enxampin al mig d'una activitat tan febril i superficial. Després de deu minuts més, em sorprenc movent la cama dreta en un ritme irreverent, fins i tot nerviós. M'aixeco a mitges, m'arreglo els plecs de la jaqueta, obro i tanco la boca per assegurar-me que encara funciona, comprovo que tinc dos bolígrafs situats a trenta centímetres exactes (que mesuro amb dos pams menys dos dits) del cantó de la taula, gloriosa sobre les seves potes esculpides en una fusta el nom de la qual desconec i que em fa sentir encara més insignificant. Inevitablement, la recepcionista entra a la sala en el moment just quan em fico, amb la màxima elegància possible, el dit petit en les profunditats de la nariu esquerra, per gestionar el tema relacionat amb una estranya picor interna. Entaforo amb presses les mans a les butxaques i el cap dins del jersei de coll alt, i la segueixo. Invoco tots els déus que la humanitat, en el seu pervers afany d'auto-superació, va inventar, perquè no hi hagi cap mirall en el passadís que enllaça les sales d'espera amb el despatx de sa senyoria, i encara que n'hi hagués algun, decideixo fer ús del meu liberum arbitrium i ignorar-lo.

      La noia amb faldilla negra i brusa blanca planxada recentment m'obre la porta i s'aparta un parell de mil·límetres per deixar-m'hi passar, amb un somriure monalisenc que se li escapa per sota les triples pestanyes. Abans de girar-se cap a mi, el notari, amb corbata de seda vermella i vestit fet a mida, al mig d'un halo de parsimònia i inigualable majestuositat, fa córrer les cortines sobre el reflex de la noia del pis de davant, que acaba de cordar-se els sostenidors, igualment vermells i fets a mida.