Mentides

Des del mirall, uns ulls brillants li aguanten la mirada interrogant. Les celles pugen lleugerament cap a les temples, les galtes evoquen fruites estiuenques i els llavis perfilen dubtes infantils. La pell és tersa i tan suau que fa pensar en un futur massa pobre sense el seu tacte. És una dona jove, la que té davant. Ho comprova en fotos recents i hi veu el mateix. La vellesa, si és que hi ha arribat, corromp l'interior i no hi ha deixat cap senyal externa de la via d'entrada.

Les mans, tremoloses, no troben més raó de la tristesa que la bogeria d'escriure. L'irresistible i emboirat desig d'escriure.

Ja no tinc por de tu, sinó de les meves pors. D'aquestes estúpides i dèbils pors que s'escalfen els dits congelats al caliu de les teves mentides, sense qüestionar-les i sense veure que el procés és irreversible i que aviat es trencaran en mil bocins i es desintegraran per sempre. Fa temps que no intento destriar veritats de mentides, ni amors de soledats. Fa temps que accepto la teva realitat, sense buscar-ne d'altres, sense protestar gaire. Ho vas fer bé. Potser hi vas creure i tot. Potser vas començar per necessitat de mentir-te a tu mateix, de suavitzar la lletjor de la vida que t'havia tocat. Potser vas tenir bones intencions, tal com sempre t'has excusat quan et demanava el per què del dolor si només hi havia amor. Potser vas començar fa tant de temps que, al no recordar l'inici, vas pensar que hi havia existit des de sempre, el teu món perfecte, el meu món imposat.

Però ara trobo engrunes d'esperances seques, amagades sota els vestits de l'estiu passat. I trobo les baves laberíntiques que van deixar els cargols mentre els perseguíem sota la pluja d'abril. I també trobo la pols de records mai nascuts dels nostres cossos, borratxos de sexe i promeses, apilonada sota llits massa gastats. I fins i tot crec que hi ha alguna ala trencada i opaca d'aquella papallona que vas dibuixar per a mi a la sorra, davant del mar i del silenci.

No sé què em passa aquests últims dies, estimat. Aquests últims anys. Aquests últims. Crec que no només et menties a tu i a mi, sinó que em vas transformar, i ara sóc jo la que menteixo i sóc jo la que sóc falsa perquè la que jo era abans era mentida, era el que tu m'havies dit que era, i ara no sé què en queda. No sé ni si en queda alguna cosa. M'he penjat amb pinces el vestit i els cabells als fils que creuen el cel buit i ni així no em puc aguantar. M'estic dissolent i fins i tot el dolor em travessa la pell, sense quedar-s'hi. Malgrat que hauria d'estar contenta perquè ja res no em pesa, em sento confusa dins de la nova desintegració i no puc deixar de buscar claus on penjar un tros meu que triga a desaparèixer. Però ja no trobo cap clau. Ni cap creu.

Ni cap meu.

Ha acabat d'escriure i ja pot aixecar el cap. El mirall li torna ara la imatge d'unes galtes caigudes i uns llavis morats. Una dent sobresurt de la boca arrugada i els ulls no es veuen dins de les conques esgrogueïdes. La pell s'està desprenent a trossos i, a sota, els ossos transparenten foscor. És una dona vella, la que té davant. Molt vella.