Al mercat

Travesso el pont i quasi m’oblido d’on vaig: el riu és ample i lluminós, el cel l’amanyaga generosament, una parella d’ànecs obren noves rutes fluvials i els arbres nus descansen a la vora de les aigües on la seva imatge es torna transparent i càlida. El món és bonic i qualsevol feina pot esperar.

Un grunyit rovellat em desperta: No es pot passar per aquí... rondina un home, no tan vell com la seva veu, mirant cap a una parella vestida amb roba àrab, que passa alegrement per una drecera feta ja fa molt de temps enmig de la gespa pansida. Ella porta el cap tapat i ell, unes ulleres amb muntura blanca. Es donen la mà i, per sort, no han sentit el iaio que porta a passeig el seu mal humor de cada dia. Avui van junts al mercat i el sol es reflecteix en els seus ulls negres.

Dues dones, segurament mare i filla, remenen la roba interior de colors llampants sota la mirada perduda de l’home jove que sosté les bosses. Mira, mare, aquest biquini, fa molt per a tu, diu la jove, ensenyant unes peces de color marró i enviant un petó cap al noi que ni la veu. La mare fa un somriure petit, agafa el biquini marró i l’amaga discretament sota la pila de roba. Els ulls li brillen quan aconsegueix atrapar-ne un altre de taronja, amb els marges verds. Qui sap si se’l quedarà...

La família de gitanos, mudats amb roba de diumenge, camina pel mig del carrer: ell amb ulleres fines i traient pit, ella aguantant la respiració dins de la faldilla acabada de planxar, el nen amb galtes vermelles donant les mans als dos. Miren dissimuladament a una banda i a l’altra, buscant amics i familiars, més que roba i fruita. Aviat es trobaran amb els cosins, igual de mudats, i aniran a fer uns xurros amb xocolata a la paradeta del final del passeig, parlant en veu baixa i escollint paraules que sonin serioses i importants.

Davant meu, la dona de cabells platinats que porta dues bosses iguals, una a cada mà, amb dues cebes, dos plàtans, dos alls, dues tomates i una cosa petita embolicada amb paper d’alumini, camina decididament cap a la sortida. Els cabells no li dissimulen l’edat però el pas és àgil i les cames esveltes, i estic segura que fa aquest mateix camí cada diumenge, segurament sola.

El mercat s’emplena massa ràpid de persones i veus, la majoria sense pressa, algunes felices i d’altres buscant la felicitat d’un matí assolellat i fora dels espais tancats. Faig cap al riu un altre cop. I de nou, m’enganxo als reflexos de l’aigua mandrosa i perfecta. Entre el riu i el cel, em perdo com a persona i em trobo com a ocell.

Desolació

Encara sento en la meva pell l’ardor d’aquells matins llunyans, quan despertava amb els dits àvids d’agafar-te, de tocar-te amb delicadesa, de xafar-te amb passió, d’esprémer-te amb violència, de trenar-te en mil camins sobre el meu cos i d’explicar l’univers inexplicable a través teu. Eres dolça i lleugera, eres salvatge i dòcil, eres meva.

T’han apartat de mi amb la força i me n’han donat una altra, i cada dia m’esforço a trobar-li la dolçor i el misteri, cada dia intento esgarrapar-li un bocí més, intento cercar la llum entremig d‘abismes insondables i laberints indiferents, intento obrir-la i penetrar-la i sentir-la. Cada dia lluito per guanyar-la, per domesticar-la, per fer-la meva. Per tornar a sentir amb ella el mateix que ja no puc sentir ni amb tu, ara. Per poder-la besar i mossegar i acariciar i aviciar i maltractar i perdonar i entronitzar i digerir i vomitar i dominar. No puc fer-ho, estimada, i em fa tanta por que mai més no ho pugui fer, ni amb ella, ni amb tu, ni amb cap altra.

Fa temps que sóc com un ocell amb la llengua tallada. Fa temps que la meva llengua ja no és meva. Fa massa temps que cerco en va tornar-me a perdre dins de l’incomparable plaer d’escriure en una llengua pròpia. 

La llegenda de la primavera o... Some like lemons...

Encara que els últims dies no n’havien parlat, tots dos pensaven fer alguna cosa especial. Ella havia comprat l’ampolla de cava i un parell d’espelmes amb olor de bosc. Ell havia imaginat el ram de roses més vermell que pogués existir i ja sabia on compraria la capsa de bombons en forma de cor. Cap dels dos no volia reconèixer que eren així de normals, buscant excuses per ser feliços en qualsevol fotesa, fins i tot en una campanya comercial qualsevol. Però per sota una aparença seriosa i escèptica, de veritat eren així de normals. Potser perquè la gent, quan està enamorada, es torna molt més normal del que mai hauria cregut.

Els únics problemes, que tots dos havien ignorat, conscientment o no, eren dos: ell feia dies que estava ingressat a l’hospital i a ella l’acabaven d’acomiadar de la feina. Per tant, el dia dels enamorats va intentar esmunyir-se pel costat, sense pena ni glòria, entremig de frustracions primaverals i desitjos impossibles. I quasi quasi ho aconsegueix.

Però es veu que, d’alguna manera encara per estudiar, ell va posar tota la seva ànima a l’esquena d’un petit colom i el va enviar a la carretera per on ella passava sempre quan se n’anava de l’hospital, el va fer buscar un arbre sec i abandonat, i deixar-hi caure la preciosa càrrega a sobre: l’arbre va florir de cop en un esclat de bellesa i olor.

En veure’l, ella es va parar meravellada. Aquell arbre era un ram gegant que s’havia obert des del matí fins a la nit. Aquell arbre no podia ser real.

Es van adormir tard aquella nit: ell en el llit trist d’hospital, ella en el sofà fred de casa, somrient i somiant amb les mateixes branques curulles de flors blanques que els portaven volant un cap a l’altre.

Homes

Avui decideixo retardar una estona la tornada a casa i eludir la tramuntana en una cafeteria on les converses animades escalfen les finestres. La taula de darrere de tot està ocupada per cinc homes de fins a quaranta anys, tots ells vestits amb americanes bones, corbates fosques i sabates lluents. El cafè és molt calent i, mentre el toco amb les mans glaçades, sento fragments de veus i rialles: ...t’ho ben prometo, vaig fer la foto... i la tia encara la deu tenir penjada i emmarcada... quins collons, tio... la tenia així de grossa... sí, home, i què més...

Em bec el cafè i torno al carrer. En passar pel costat d’una de les finestres del lloc d’on acabo de sortir, em miro l’home sol, mig calb i amb ulleres petites que es menja a poc a poc l’entrepà de truita de patates. Ell també em mira. De fet està mirant els pardals que fa un segon ocupaven el meu lloc i saltaven feliços per sobre les engrunes de pa sec que l’avi de l’abric negre els anava donant i que jo, amb pressa i ignorància, havia fet volar. Té els ulls molt negres i desperts. Penso si l’hauria de saludar o no. Faig un mig somriure que ell no em torna i sé que està cansat de la gent que el reconeix i que es pregunta, amb grans exclamacions i aixecades de celles, què fa un conseller esmorzant en una cafeteria de poble.

L’amic que trobo uns minuts més tard no té més de quaranta-cinc anys però la seva cara arrugada, el petit gep i els cabells grisos difuminen la roba moderna i volgudament juvenil. No es queixa mai però la seva veu té un deix agressiu i desagradable. Em parla de feina i dels diners que farà amb un nou negoci que està portant, però els seus ulls són tristos i sé que troba injust que el seu cap sigui una dona, i que mai no li pugui dir el que pensa de tot plegat, i que sempre hagi de treballar per a ella sense tenir ni el dret d’enviar-la a la merda. Somriu i els llavis se li tanquen morats sobre les dents tremoloses. Fa fred avui, em diu, abans d’anar-se’n.

Pujo al bus i intento mantenir l’equilibri entremig d’una multitud de cares grises i veus cansades. Una noia d’uns vint i pocs, amb trets sud-americans i braços forts, s’aixeca ben àgil i somrient generosament quan veu l’home gran, de cara rodona i vermella, camisa blanca per sota el jersei gruixut i nas ben gros. Ell s’hi asseu sense ni una paraula, com si prengués el que se li deu. Ella abaixa els ulls, es gira amb dificultat i amaga les mans aspres en els plecs de l’abric descolorit.

Cada tarda me’l trobo en el mateix lloc, quasi en la mateixa postura: assegut en el banc de la parada, els ulls tancats, els cabells llargs i greixosos, uns pantalons que han perdut el color i els dits grocs de nicotina vella. La cara li brilla sota els últims raigs de sol i sé que no està esperant res. Sembla que només existeix, com un llangardaix absent. Sembla que  no té mai fred, ni gana, ni desitjos. No té edat. Respira pausadament i la seva mà dreta acaricia el cap d’un labrador blanc estirat al seu costat, compartint el mateix banc. Algun dia, quan es mori, la gent entrarà a la casa mig enrunada, on ell hi haurà passat les nits quan torna del carrer, i no es creurà els diners que tenia i que mai no havia fet servir. Llavors, amb un somriure ben gros, ell se’ls mirarà des del cel i els tindrà llàstima perquè continuen sent vius i sense sentir la pau de no necessitar res. 

Sobre caçadors, brokers, llops i altres desgràcies

Al mig del caminoi que em fa companyía cada matí, arrecerat entre pins i esparregueres, hi ha sang fresca. Aixeco els ulls i segueixo el rastre de branques trencades i terra remoguda que es perd dins del bosc, allà on no arriba mai el sol. No hi puc passar per sobre i tampoc pel costat. No hi ha prou espai per passar sense trepitjar les petjades de la mort. Tinc l’estómac revolt i les cames em tremolen, confoses i porugues. Haig de tornar? Haig de continuar?

La nit passada vaig veure una pel·lícula que exposava a la mirada pública les gràcies i les desgràcies dels usuaris del Wall Street. Les desgràcies no semblaven gaire diferents de les de qualsevol de nosaltres: solitud, inseguretat, fracàs, ignorància. El que em va espantar però va ser la gràcia que aquesta gent intentaven fer, la compassió que provaven –i aconseguien– atreure, del públic que va al cine, dels lectors que llegeixen el llibre, dels amics i enemics, d’ells mateixos. En el seu món de drogues sintètiques i metafòriques (amor comprat, amistat obligada, fidelitat al mal) aquesta gent no em fa por. No canviaria pas el seu món fictici pel meu. El que sí que em fa por són el director de la pel·lícula, l’editor del llibre, el petit i ridícul empresari que ven samarretes amb eslògans del Llop de Wall Street, els homes que el detesten en públic però l’admiren en secret per les noies guapes i els cotxes luxosos, les dones que giren la mirada amb fàstic però envegen inconfessablement els diamants, els iots i els restaurants cars. El que em fa por són els nostres instints, comuns amb els del llop, les nostres debilitats sornegueres i camuflades darrere rialles simpatitzants i innocències fingides. El que em fa por són els caçadors primitius que encara viuen dins nostre. En tots nosaltres. Disfressats d’àvies o de robin hood-s o de caputxetes vermelles. Però sempre desperts. Sempre a l’aguait. Sempre ensumant les petjades de sang calenta.

Me’n torno cap al poble. De cop els ossos em pesen molt i em costa caminar dreta. El sol sembla avergonyit i trist darrere els pins immutables. Just abans d’agafar el cotxe, a la rotonda principal, sobre la gespa ben tallada, veig la parella d’ocells blancs amb llargues potes grogues que havien desaparegut abans del desembre. No sé com es diuen. Tampoc no sé si són els mateixos de l’any passat. Però són blancs, caminen amb passes exageradament rítmiques i sembla que em volen explicar alguna cosa divertida. Entremig de cotxes i núvols i persones amb presses. M’assec al cotxe, aixeco els ulls i torno a veure el món. Comença un nou dia.

Sentir com cauen les fulles

He sentit com queia. No he estat prou ràpida per veure-ho, però l'he sentida. He tancat els ulls i he imaginat la seva caiguda en espirals, primer molt lentes, després cada cop més ràpides, fins que ha tocat terra i s’ha quedat immòbil, sense respirar.

Primera escena

Estic adormida. Desperto en un edifici que sembla un museu i ell em té agafada per les espatlles. Quasi em fa mal de fort que m’agafa. A pas de vals, cada vegada més accelerat, em porta d’una sala a l’altra. Em deixo portar, no tinc forces per fer-lo parar. Al meu voltant giren parets plenes de fotografies animades. Puc enfocar, per una fracció de segon, una que ocupa tota la paret. Representa una dona amb cabells llargs que corre per dins d’un bosc. Sembla perduda. Sembla espantada. No és una fotografia estàtica, la dona corre de veritat. Cap a mi. Però jo no puc parar, encara que ho vull fer. També hi ha taules que giren. Estan cobertes de fotos de roses que parpellegen. Com gotes de sang que respiren. Estic marejada i li demano que s’aturi, que vull mirar les fotos. No tenim temps, estimada, em diu, amb un somriure càlid i sense afluixar els braços. La gent passa pel costat mirant les parets i les taules, parlant entre ells amb unes veus que no puc sentir. Sembla que ells tampoc no ens veuen. Estem perduts en una altra dimensió, sobreposada a la seva.

Segona escena

No tenim temps, estimada, encara ens queden moltíssimes sales per veure. I d’alguna manera irracional sé que el museu és ell, que les fotos són ell, i que mai no em deixarà prou temps per conèixer-lo, per veure’l. Mai no podré parar-me en el passat perquè el futur m’arrossega despietadament i alegrement. Malgrat el ball, la música i l’abraçada de l’home estimat,  tinc por.

Tercera escena

Obro el ulls. Torno a estar al mig del bosc i el sol m’encega. Escolto. Estic sola. Aquesta vegada la veig: és daurada i cau en piruetes àmplies, a poc a poc, tal com l’havia somiada. I la sento. Sento la seva dansa a través de l’aire de tardor. Sento la seva tristesa. Sento la seva plenitud. La fulla cau i jo l’estic escoltant.

Llunes i estrelles

La Lluna era la noia més bonica del poble. Tots els nois li anaven a darrere i totes les noies somiaven assemblar-se a ella. Els vells li oferien monedes d’or i els joves, versos. Tothom se li volia acostar i veure la seva cara, plena de llum i màgia. Un dia però, hi va arribar un mercader, ple de pols, amb la roba esparracada, la pell cremada i el carro ple d’olors desconegudes. Va explicar a la gent les meravelles que havia vist en els seus viatges, més enllà de les terres més llunyanes: els arbres blaus, els mars de sorra, els ocells amb arrels, les roques cantaires i, sobretot, les noies amb dits de foc i cabells d’aigua, vestides en arcs de San Martí. Cadascuna era més formosa que l’altra, la seva perfecció no es podia plasmar en paraules, els va dir. N’hi havia moltíssimes, tantes com gotes d’aigua en el mar, i totes eren diferents, però ell les anomenava de la mateixa manera, “estrelles”, perquè no era capaç de recordar tots els seus noms i llinatges.

La gent del poble el van escoltar amb paciència, van riure una estona i després se’n van anar. Tenien pressa per passar per davant de la casa de la bonica Lluna, a veure si hi havia sort i la podien entreveure per un moment darrere les gruixudes cortines de cotó. Perquè, per més boniques que fossin, la llum de les estrelles, molt, molt lluny darrere la Lluna, no arribaria mai fins a ells.

La porta

Segur que heu anat alguna vegada a fer la migdiada després d’un àpat llarg i abundant, us heu quedat adormits i us heu despertat tard, mig espantats, amb la gola seca i les parpelles pesades, i quan les heu pogut aixecar una mica, amb molt d’esforç, heu vist per la finestra la lluna aixecant-se darrere la ciutat, enorme i vermella sobre el fons de núvols que esbossaven l’inici de la nit en formes fantasmagòriques sorgides d’una imaginació estranyament desperta dins del nostre cap emboirat. I potser heu sentit aquella mandra tossuda que no deixa que els ulls es tornin a obrir per segon cop, els ossos tous, de titella sense fils, i un únic pensament que no para de donar voltes, com un gos lligat: no vull aixecar-me, no vull aixecar-me, no vull aixecar-me. Segurament que us ha punxat llavors, com una petita esgarrapada d’ocell, la frustració d’haver perdut un altre dia de la vostra vida, potencialment intensa, i la temptació forta i, per sort, volàtil i efímera, de no tornar mai més al món real.

A mi m’ha passat això algunes vegades. Força vegades, de fet. Un d’aquests vespres d’estiu mental, quan encara flotava entre les restes de la son feixuga i la impossibilitat de viure en el present, va sonar el telèfon i, en contestar, em vaig desvetllar de seguida. Era una cosina a qui estimava molt i que m’anunciava la mort d’una tieta llunyana, cosina de la nostra àvia materna, feia pocs mesos. A part que era una dona misteriosa -nom que es donava en la nostra família als que preferien passar el Nadal a soles i de viatge enlloc d’afartar-se de menges greixoses i xafarderies assaborides de bracet amb els cosins i cosines, cunyats i cunyades, nebots i nebodes- no sabíem gairebé res més d’ella. Només ens havíem vist un parell de cops, em penso, i d’això devia haver passat molt i molt de temps; a més la tieta tenia noranta-nou anys, tots dos arguments lògics per no sentir-me gaire afectada, però que no em van impedir sentir una certa inquietud poruga, absolutament il·lògica, com sempre que la mort deixa de ser una temptació poètica i es converteix en alguna cosa incomprensiblement real i propera. Es veu que la dona no tenia fills i que jo i la meva cosina n’érem hereves universals. El notari que havia trucat a la meva cosina per parlar-li del testament, li havia explicat que no quedava gaire cosa a heretar, a part de la casa on aquesta havia viscut els últims quaranta-nou anys i que, segons les indagacions fetes amb l’ajuda dels fulls cadastrals i del google maps, es trobava en una vall perduda en els Pirineus francesos, baixant pel curs del riu Tech. La meva cosina, molt espavilada des que s’havia vist obligada a viure sola en un món hostil i complicadíssim on els homes intenten estafar les dones a part de tirar-los els trastos, ja havia parlat amb qui calia i havia aconseguit una clau de la casa i l’autorització per anar-la a veure. No em va explicar si per a això va haver de fer creure a l’honorable notari que s’estava tornant boja per a ell o si va falsificar la meva signatura en els papers oficials amb un discret i elegant gest de confiança recíproca. Jo també em vaig guardar ben prou de fer-li preguntes incòmodes. Total, que el que em demanava a canvi de tota la feinada que m’havia estalviat, era acompanyar-la el dissabte vinent per veure de què es tractava i si valia la pena pagar els impostos de successió o desdir-nos de qualsevol lligam amb la tieta. Cap de les dues no anàvem gaire bé de diners els últims temps i, a més a més, ella estava en procés de separació del marit amb qui havia compartit exactament vint-i-nou llarguíssims anys. Feia mesos que em trucava cada dissabte al vespre, cap a l’hora que abans acostumava a anar a classes de country, plorant, sense fallar mai, senzillament per explicar-me una vegada i una altra com n’estava de destrossada, psíquicament i físicament, per culpa d’aquell impresentable. I la veritat és que ja en podia estar: el seu home, tot un senyor xapat a l’antiga, de descendència social mitjana-alta, amb ínfules d’intel·lectual i escriptor en estones lliures, que sempre passava els caps de setmana retirat en un apartament a la platja per oblidar-se dels neguits quotidians i dels fills cridaners i concentrar-se en el que havia de ser una completíssima obra mestra sobre la història de la Guerra Civil al Ripollès, no va pensar que el fill petit, encara que molt jovenet, ja no era tan baix com quan tenia dos anys, potser l’última vegada que el seu pare el va mirar amb atenció, i a més a més començava a tenir curiositats de tot tipus, com ara descobrir els secrets dels calaixos de la part alta de l’escriptori que el pare mantenia tancats amb clau, i que la mare, entre tanta feina a l’oficina i a casa, tantes classes de country i ioga i tants cafès amb amigues que la necessitaven amb urgència cada tarda a les sis en punt al bar de davant de la fleca, no havia intentat obrir mai, convençuda que només hi podia haver papers empolsegats i larves de corcs. Allà mateix es veu que el nen, que ja no era tan baix senzillament perquè ara tenia més de setze anys, va trobar centenars de cartes escrites en anglès, francès i fins i tot en rus, acompanyades de suggestives fotos de joves senyoretes en roba interior de diferents mides, formes i colors. El noi, ben content per la troballa, va portar les cartes –i les fotos– a la seva mare. Aquesta, un cop passat l’ensurt, la trencadissa de calaixos i papers i el desig de matar algú, encara que fos un futur corc, va fer un recull ben enquadernat amb les cartes més suculents i les va portar sense dubtar gens a la directora de l’organisme públic on feia de funcionari el seu home en les estones lliures de pensaments creatius. Després de cancel·lar els comptes bancaris comuns (i descobrir amb encara més ensurt que aquests s’havien reduït a menys de la meitat del que ella recordava que estaven un any enrere) va anar a fer una visita al pis de la platja que havien comprat entre tots dos feia una pila d’anys, amb la idea d’escapar-se de tant en tant sense fills i sense avis, només ells dos i la lluna sobre el mar, i on el presumpte assassí de famílies normals i corrents estava dedicat en cos i ànima, o potser més en cos que en ànima, a les seves activitats literàries. En fi, per no allargar-me massa, la trobada va ser d’allò més satisfactòria per les dues parts i es va resoldre amb ell al mig del carrer amb una maleta a la mà i una galta ben vermella, i ella tirant per la finestra (de la planta tretzena) els cinc-cents seixanta-nou llibres que decoraven les parets de l’apartament i que, com per art de màgia cinematogràfica o d’informàtica moderna, feien de fons en moltes de les fotografies de les senyoretes lleugeres de roba abans esmentades.

Vet aquí doncs que la meva cosina tenia ganes de sortir de la ciutat i respirar una mica d’aire sense contaminar, i la veritat és que jo no tenia res millor a fer.

***

Vam anar a poc a poc, gaudint del paisatge de muntanya i de la dolça llibertat de dones decebudes i decidides a no deixar-se decebre més (com a mínim durant aquell cap de setmana). Vam parar per dinar en un hostal a peu de carretera on es veien molts camions parats: sabíem que menjaríem bé i abundosament, i les nostres certeses es van comprovar amb escreix. Els homes acostumen a decebre com a parella, però poques vegades ho fan com a cuiners o consumidors, deia la meva cosina, que és una entesa en tot això. Entre una cosa i l’altra, ens vam cruspir un plat d’escudella i un altre de rostit cadascuna, que vam fer digerir amb un cigaló acompanyat d’un sorbet de llimona, en un últim acte de sofisticada protesta femenina davant dels homes primitius que ens miraven les cames per sota els diaris oberts i que segurament es pensaven que érem o lesbianes o d’aquelles feministes ignorants que només necessiten imitar els homes per sentir-se iguals a ells. En fi, la idea és que ens ho vam agafar amb força calma i bon humor i vam arribar a la vall del Tech a l’hora del crepuscle, just quan els núvols rosats es barregen amb els blancs i el resultat és un color grisenc i mandrós que fa una mica de son i moltes ganes de fer-te una tassa de te, escarxofar-te al sofà i encendre la televisió.

Sort que la meva cosina tenia un cotxe automàtic que gairebé ens portava tot sol per entre els bedolls d’escorça blanca i fulles en forma de petits cors daurats que marcaven el nostre camí. Les ombres vespertines pintaven la carretera amb ratlles fosques en contrast amb els últims raigs de llum que, de tant en tant, ens feien l’ullet.

--Vigila! –vaig cridar, de cop desperta, en pressentir, més que veure, una ombra molt grossa quasi fregant el vidre de davant.

Ella va frenar amb un cop de peu sec i sorollós.

--Què passa? Què fas de cridar així?

--No has vist res?

--Què havia de veure? Quasi em mates de l’ensurt! Mira que n’ets, de boja...

Ja no sabia del cert què era el que havia vist. Potser només m’havia adormit i havia tingut una visió passatgera. No n’estava gens segura i vaig aixecar les espatlles en senyal d’ignorància. Però el més important era que ara ja estàvem ben despertes.

La meva cosina va encendre un cigarret sense demanar permís (havia tornat a fumar després de separar-se, més per rebel·lió que no pas per vici) i jo m’ho vaig agafar com un càstig ben merescut, així que em vaig limitar a obrir ostentosament el vidre del meu costat i a fer una ganyota de falsa autocompassió. Però al cap de pocs minuts i unes quantes glopades de fum, va ser ella qui va fer una exclamació ofegada i va prémer el fre de peu.

--La mare que el va... Que has vist això? Com que no, si semblava un ocell gegant! Ha sortit de no sé on i quasi em toca el retrovisor! Quina por, nena!

En frenar, el cigarret li havia caigut de la mà i les dues vam sentir la pudor de cremat al mateix temps. Vam sortir del cotxe esvalotades i espolsant-nos la roba i els cabells. Quan per fi vam localitzar el culpable -que havia caigut justament sobre el feix de cartes que ella amagava sota el seient del conductor, i que anava fent, a poc a poc, un forat cada cop més gros al mig d’aquells papers on vaig poder entreveure alguna cuixa despullada menjada a mitges pel minúscul foc venjatiu- vam respirar ben alleugerides. Per sort només eren papers. Les cartes de l’impresentable. L’objecte que havia de mantenir la ràbia de la meva cosina ben viva durant la resta de la seva vida. En fi, coses del tot prescindibles, tal com vam decidir entre totes dues, aplaudint i rient com boges al mig de la carretera, mentre ella encenia les restes que quedaven i les tirava enlaire. El vent va acabar la feina i molt aviat les petites i insignificants cendres dels últims vint-i-nou anys de la vida de la meva cosina van desaparèixer per sempre més. Ja era lliure.

En tornar al cotxe ens sentíem diferents. L’aire de fora ens havia desvetllat del tot i teníem moltes ganes de xerrar i riure.

--Te’n recordes dels estius a cals avis? Quan anàvem a buscar peixos sota les pedres del riu? Hores i hores caminant per dins de l’aigua, intentant agafar els peixets que se’ns escapolien entre els dits. Érem massa lentes...

--I tant que me’n recordo! I dels nens que ens empaitaven cridant com indis de les pel·lícules de vaquers per recuperar les cartes de joc que els havíem robat... i nosaltres corrent a amagar-nos a l’hort de l’àvia, entre les mongeteres... o, a vegades, enfilant-nos en algun arbre on esperàvem i esperàvem fins que ells es cansaven de buscar-nos...

Del riu i els estius innocents vam passar a recordar la nostra àvia, la que ens va fer gaudir de tantes històries i dels millors pastissos que haguéssim provat mai i que mai més no tornaríem a provar. Havia estat una d’aquestes dones que no pots oblidar, passi el temps que passi. Com a mínim per a nosaltres. Quan la vam conèixer ja no era rossa, ni prima, ni gaire guapa, però els ulls, blaus com el cel dels contes que ella ens explicava, brillaven més que qualsevol altres. S’havia casat de gran amb l’avi, a qui només recordàvem, molt vagament, fumant i renegant tot el sant dia, i li havia sobreviscut molts anys. L’àvia era la única de la família que s’escrivia cartes llarguíssimes amb la tieta, la seva cosina. Moltes tardes d’estiu ens feia asseure a terra, sense importar-li si era prou net o no, i ens donava un plat ple de pastissos: Mengeu tot el que pugueu, noietes, mengeu ara que encara teniu gana, acostumava a dir-nos. I sabíem que, si estàvem ben quietes i menjàvem com dues bones minyones, segur que ens tocaria alguna història de “gent gran”, com acostumàvem a dir llavors.

--Recordes quan ens va ensenyar una foto seva de jove, amb unes trenes rosses i pesades, i després no podia parar de riure en veure com ens havíem quedat? Devíem fer unes cares...

--Sí, semblava impossible que fos ella la de la foto, tan jove, amb aquells cabells tan llargs... Aquell dia ens va explicar com va començar el negoci de les gallines, te’n recordes?

Les havia passat molt magres l’àvia, filla d’emigrants eslaus perduda en un món estrany i tancat. Quan per fi va creure haver trobat el seu camí, de la mà d’un príncep no gaire blau, ni gaire ric però, a fi de comptes, un príncep que volia tenir a casa seva una noia ximple i pobra com ella, ja no va dubtar en cap moment que ell se’n faria càrrec de tot el que havia d’esdevenir. Ni quan pegava la filla gran amb la corretja de pell de bou, ni quan li tirava el plat de sopa per sobre perquè el trobava massa fred, ni quan finalment la va fer fora de casa amb les dues filles que li havia fet sense donar-li la opció de decidir si les volia tenir o no, de si volia marxar o no, de si volia continuar viva o no, ella no es va pensar mai de la vida que el seu príncep era de fet un gripau lleig i fastigós. Però així i tot, va agafar les nenes a coll, va pujar al carro atrotinat, va agafar les brides i va portar el cavall vell i les nenes cridant de gana muntanya amunt, dies i nits seguides, fins que va trobar un poble on li van donar feina, i així ella va poder descansar una temporada i alimentar els seus fills amb ous de gallina ben frescos. Però l’àvia no podia passar massa temps trista, era una dona forta i alegre. Al cap de pocs mesos va començar el negoci de les gallines: comprava gallines grosses i blanques a la muntanya i baixava amb el carro a pla, on les venia i, amb els diners que feia, comprava blat que tornava a portar cap amunt. Es va passar un parell d’anys carregant gallines, blat, nenes i històries d’un poble a l’altre, d’un matí a l’altre. Era valenta la nostra àvia. Era una dona de veritat, tal com nosaltres ja no sabíem ser.

***

No era ben bé un poble, amb prou feines es veien mitja dotzena de cases mig amagades entre els arbres i les roques d’alta muntanya. Sense saber com, havíem pujat força i l’aire s’havia tornat fred i esmolat. La casa de la tieta era una senyora casa, massa gran per a una persona sola, segons vam acordar les dues, ben sorpreses. Voltada d’alzines centenàries i quasi invisible entre les capes d’heura vermella, brillava sota la lluna ja alta amb un aire glamurós que no acabava d’encaixar amb el lloc. Semblava treta d’una pel·lícula històrica americana filmada a Europa. A dins encara era menys previsible: mobles moderns però massissos, colors sobris contrastats amb taques ben estudiades de vermell, taronja, groc. Plantes ben cuidades per tot arreu, fent una mena de transició entre el bosc pirinenc de fora i la vida que se sentia a dins. Perquè el més curiós d’aquella casa era la sensació d’estar viva, habitada, plena encara del ressò de paraules acabades de pronunciar i de l’olor dels cafès acabats de prendre. No vam necessitar obrir finestres o portes: tot era fresc i semblava preparat per a una vetllada entre amics. No teníem notícia de ningú més que s’hagués interessat per la casa i, segons el notari que ens havia avisat, la tieta s’havia mort feia cosa de tres o quatre mesos. Tampoc no ens havien dit que ella hagués viscut amb ningú més, cosa que vam témer en entrar i sentir l’aire acollidor d’espai cuidat. Tanmateix no es veia ningú enlloc. Vam decidir relaxar-nos, preparar-nos uns cafès i encendre el foc amb la llenya ben disposada just a sota la llar. Quan vam aconseguir tenir un foc de veritat, assegudes en els sofàs i assaborint els cafès i el Calvados que havíem trobat sobre la taula, ens vam fixar en el quadre de la paret oposada: era la tieta, sense cap dubte, però com mai no l’hauríem recordat, perquè mai no l’hauríem pogut imaginar d’aquesta manera. Amb un vestit llarguíssim de tul blanc, deixant veure unes espatlles i un escot refinats, amb un barret d’ales amples i ple de roses, en el més típic estil romàntic dels impressionistes francesos. A les mans hi duia un llibre. Ens vam acostar per intentar veure el títol i quasi vam caure de cul del riure que ens va agafar en veure quin llibre era. La tieta, que en la pintura devia tenir uns trenta anys com a molt, s’havia deixat retratar amb un llibre d’Isaac Asimov. El vestit de feia dos segles i el llibre de ciència-ficció feien un conjunt d’allò més estrafolari.

--Li encanta Asimov, --vam sentir de cop a darrere nostra, una veu dolça i ferma que sonava molt més real que les nostres rialles.

En girar-nos, més aviat sorpreses i molestes que espantades (qui devia venir ara a interrompre la vesprada tan agradable que ens havíem ben guanyat?), vam veure una senyora no gaire jove, amb una cara molt semblant a la de la tieta, que ens mirava amb un gran somriure. Va avançar lentament cap a nosaltres i ens va donar la mà amb una petita inclinació de cap. La tenia molt suau i calenta i això d’alguna manera ens va donar seguretat i ens va fer oblidar el neguit inicial.

--Seieu, si us plau, --va dir, amb un gest cap als sofàs--. Em sap greu presentar-me així de cop, és difícil decidir quin és el millor moment per fer-ho perquè la trobada no resulti incòmoda. Veig que ja teniu les vostres copes. Permeteu-me que us les torni a emplenar i que me’n serveixi una per a mi.

Mentre parlava es movia per l’habitació amb una elegància senzilla i antiquada que ens feia recordar d’alguna manera la tieta, no la que havíem mig conegut de petites, sinó la nova, la que acabàvem de descobrir en el quadre de la paret.

--Sé que teniu moltes preguntes per fer. No us preocupeu, les contestaré totes. Espero –va afegir amb un somriure amagat discretament darrere la copa de cristall fumat--. Però abans de tot deixeu-me que us faci una introducció. Jo i vosaltres no ens vam conèixer mai, però sé que la meva néta us tenia molt d’afecte i això, aquí, s’encomana amb facilitat. Ella no va tenir mai fills, encara que ho hauria volgut, i va voltar per tot el món fins que va descobrir aquesta casa. De fet va ser a través d’ella que tots nosaltres vam poder passar per la porta. Per resumir us diré que va passar molt de temps aquí, en una soledat estricta i feliç, voltada de llibres i música, fins que finalment va trobar el camí entre els dos costats. La gent es pensava que s’havia tornat boja per viure-hi, al mig del bosc, sense cap companyia. Però ella no hi vivia sola: tots els amics i éssers estimats hi venien cada dia, a través de la porta. Ara que sou aquí crec que ho entendreu millor, les dones d’aquesta família han estat sempre llestes... La meva néta -i tia vostra- va descobrir un camí amagat en la muntanya que passa justament per aquí sota i que comunica tots els mons de l’univers. No sóc cap científica i no sé explicar-vos les lleis físiques d’aquest fenomen però el que us puc dir és que en aquesta casa viuen els vostres avis i àvies, els vostres néts i nétes, i vosaltres mateixes, de petites, de joves, de velles i de sempre. En obrir la porta, el temps es condensa en un sol punt, o potser desapareix del tot, i tots hi podem entrar i sortir quan ens dóna la gana. Només aquí podem estar en forma de matèria, a l’altre costat ens tornem invisibles per als ulls no acostumats a la foscor. Ara mateix tinc la porta tancada amb clau perquè no us he volgut espantar, --fa amb un somriure encara més ample, mentre s’aixeca i ens torna a emplenar les copes amb el boníssim licor francès--. Si esteu preparades, puc obrir la porta. O podem xerrar més, si ho preferiu. Però crec que moltes preguntes quedaran respostes en veure les coses tal com són.

No hi vèiem cap problema i ella va empènyer una petita porta amagada a terra, just davant de la llar de foc. El menjador es va començar a omplir de gent: senyores grans amb vestits d’època xerrant amb nois amb texans, nenes amb pantalons curts que jugaven amb d’altres amb trenes i barrets, avis amb monocle i bastó explicant complicades teories matemàtiques a joves amb piercing-s, pentinats afro i cares d’allò més serioses. En un racó vam veure una dona molt elegant amb el cap ficat literalment en un llibre. Era un llibre d'Asimov. I vam saber que era la nostra tieta, la que ens havia portat fins a aquell lloc increïble, la que ens havia fet el millor regal que mai no hauríem pogut somiar. Ens hi vam acostar i vam xerrar tranquil·lament durant molt i molt de temps. Li vam preguntar per la casa i tot allò i ella ens ho va intentar explicar pacientment: ningú no ho sabia a ciència certa però semblava que en aquell indret l’univers es trobava amb ell mateix, que la porta era el punt on es tocaven els dos extrems. Però ens va dir que no intentéssim imaginar-ho, perquè encara ens faltava molta pràctica per poder-ho veure. No n’hi havia prou amb la imaginació, encara que hi ajudava, clar que sí. Però les formes no eren iguals a les que havíem vist durant tota la nostra vida, eren aquestes les que no es podien explicar. L’espai es transformava en temps, deia la tieta, i el temps esdevenia un sol punt on tot existia i res no desapareixia. Coses estranyes, però en cap moment no ens vam sentir confuses ni vam tenir la impressió que ens volien prendre el pèl. Estàvem la mar de còmodes i relaxades. Allà no semblava que ningú es preocupés per res. La porta havia quedat oberta i la gent hi entrava i en sortia sense demanar permís ni acomiadar-se. Vam fer bons amics aquella nit. En algun moment donat vam sentir el cansament del viatge o potser de les copes a les quals no estàvem gaire acostumades. Vam fer dos petons a la tieta i ens en vam anar a dormir ben felices a una habitació de la planta de dalt, ben il·luminada per la lluna plena.

***

En despertar-nos vam sentir els ocells i l’olor de cafè barrejat amb el de lavanda. Ens vam fregar els ulls, ens vam estirar, vam fer caure els llençols a terra amb cops de peus i vam riure com feia anys que no havíem rigut.

--Hem tingut el mateix somni, oi que sí?

--Em penso molt que sí. Ens vam passar una mica amb el Calvados...

--El que trobo estrany és que em sento de meravella. No tinc ni la boca seca... I tu?

--Tampoc. Estic perfectament desperta. Aquesta casa és un misteri de bona vida, noia!

--Sembla que sí que ho és. Va, anem a fer-nos un cafè, que en tinc tantes ganes que fins i tot em sembla que en sento l’olor...

***

Ens vam posar les sabatilles i les bates, vam obrir les finestres, vam respirar fondo i vam baixar les escales cap a la cuina, lleugeres com dues nenes de vacances.

A la cuina se sentia música dels Platters i feia olor de cafè i torrades. Davant del micro-ones l’avi, el de la mala llet eterna, es prenia una tassa de te, mentre xerrava en veu baixa amb algú que, mirat de prop, resultava ser el pare. Mai no havia vist el pare vestit d’aquella manera, amb pantalons amples, camisa blanca i un turbant de colors vius. Semblava el príncep d’un país exòtic. La mare jugava a cartes amb sa germana en una tauleta petita al costat de la finestra. Les dues es veien guapíssimes. La mare ja no tenia cap arruga al front i la tia ja no es mossegava les ungles. L’àvia cosia mentre explicava alguna cosa: se la veia tan guapa, amb les seves trenes daurades fins a la cintura i les mans fines i blanques. La tieta-àvia sucava les torrades amb tomàquet i dues noies molt joves, que s’assemblaven extraordinàriament a mi i a la meva cosina, paraven la taula amb tasses blanques i tovallons de fil. En entrar tothom es va girar cap a nosaltres. Per un moment vam tenir la sensació que havíem entrat en un món màgic el qual desapareixeria si parpellejàvem. Vam deixar de respirar i ens vam estrènyer les mans ben fort. Era aquest el món real o només era un somni?

--Bon dia, nenes, --va dir la tieta, amb la seva veu ferma i dolça, la veu de totes les dones de la família, mentre ens agafava de les mans i ens portava cap a la taula parada amb els plats de festa-- us estàvem esperant.

L'assaig

No feia gaire que havien vingut a viure en aquella residència de gent gran i encara no hi estaven acostumats. Ella perdia sovint els estreps perquè no trobava una cambra de manteniment que no estigués ocupada per algú altre. Ell s’amagava darrere dels fulls de diaris conservats com a peces de museu i, endormiscat entremig dels records, deixava que el temps passés sense posar-hi traves. En aquell temps era habitual que tothom prengués les medecines que els mantenien l’aparença jove i saludable. Així i tot, n’hi havia alguns que no les prenien, potser perquè se n’oblidaven, potser perquè conscientment havien decidit que no volien continuar sent joves. Pels passadissos podies trobar cares lluents sense cap arruga o caps calbs on només els ulls semblaven encara vius. Tots duien la mateixa capa blanca que els alimentava i els protegia de fred, calor i dolor. La majoria voltaven els dos-cents anys, el límit que la ciència havia decidit per mantenir funcional la consciència de ser vius.

El lloc era horrible, copiat de pel·lícules antigues, de quan els residents havien estat joves de veritat: sol, gespa, bancs, arbres, habitacions grans amb mobles clars, totes iguals, sempre plenes de gent que no trobaven la seva o que senzillament buscaven alguna cosa que ja no recordaven què era. L’única cosa agradable era el llac. Un llac blau, perfecte, amb prats al costat i barques a sobre, on la gent podia triar la manera de morir-se. Era l’última diversió que se’ls permetia.

Ells no van esperar gaire estona. De seguida que van poder, van llogar una barca per a dos i van decidir que ho farien d’aquesta manera, junts, al mateix moment, sobre l’aigua i voltats de silenci. Aquell matí, assolellat i plàcid, com tots, tenien previst fer l’assaig. Tot havia de sortir perfecte. No podien de cap manera pertorbar els altres residents. Per tant van caminar fins al petit port, van agafar la barca i ell s’hi va enfilar. L’espai però era reduït i, en veure que tindrien problemes per cabre-hi tots dos estirats, l’un al costat de l’altre, van haver de provar-ho de diferents maneres. Ja no eren gaire àgils i van acabar enfadats per no trobar la posició adequada. S’estaven discutint i provant diferents postures quan, en un moment de ràbia i descuit, un d’ells es va morir. De veritat. Sense avisar. Per sort, a dins de la barca. L’altre es va quedar a terra, mirant-lo sense entendre res. Dos-cents anys d’assaig per fallar l’última escena.

Com que les llàgrimes ja no naixien en aquells ulls secs des de feia molt de temps, el supervivent va començar a riure, baixet, avergonyit, vençut, sacsejant a poc a poc tota aquella càrrega feixuga de pell ja morta que li embolcallava l’ànima.

El supervivent

S’havia criat en una casa petita, plena de mainada. Uns eren més guapos, altres eren més alts, d’altres eren més llestos. El van adoptar unes persones grosses i generoses i el van acomodar en un espai que només compartia amb un altre com ell.  La vida allà era tranquil·la i buida. No tenia cap problema, ningú no el molestava. A vegades, el company d’habitació arrufava el nas quan li passava pel costat. Així i tot, quan es va morir, ell es va trobar incomprensiblement sol, molt més sol del que s’hauria imaginat mai. Es va deprimir i es va oblidar de menjar i de fer exercici. La panxa se li inflava i el cap li rodava cada cop més de pressa. Un dia va sentir que l’aixecaven i se l’emportaven. Es va despertar en un campament al mig del bosc: aire fred, poc menjar i gent molt desagradable. Va sentir les persones que l’havien portat fins aquí parlant entre elles i dient alguna cosa com ara igualment s’està morint.

Però no es va morir de seguida. Tampoc tres mesos després, quan algú va buidar la bassa i va resultar que el cau on ell s’amagava era el forat per on sortia l’aigua. La força del corrent el va portar durant un llarg tram, per un túnel estret i fosc, que li fregava les aletes fràgils i li trencava dolorosament les escates blanques. Al final va caure entre mig d’aigua enfangada, plantes seques i restes d’animals morts. Ara sí que la seva vida semblava a punt d’acabar-se. Va tancar els ulls amb un últim sospir.

Abans de deixar anar tot l'aire, la mà del nen el va aixecar amb un crit de victòria, va sortir  corrents, es va entrebancar, va caure però va mantenir el puny tancat en alt, li va passar a través de la tanca a la nena que tremolava i reia alhora i aquesta el va deixar anar dins de l’aigua neta de la peixera. Tothom va respirar profundament, encara que ningú no es podia creure el miracle que acabava de passar: havien trobat viu, al mig del bosc, el peix malalt que feia mesos que havien abandonat a la bassa de fora, sense cap esperança de tornar-lo a veure. El miraven i reien, i va començar a sentir-se estrany: després de tot, ara era un heroi. Un supervivent. I, sense saber que ho era, feliç.

Felicitat

Si no heu passat mai com a mínim dotze hores en un hospital; si no heu respirat l’aire escàs filtrat entre embenats i llençols molls; si no heu intentat trobar una postura còmoda en una cadira de plàstic dur i tacat; si no us heu sentit menyspreables perquè molesteu contínuament un dels ocupants de l’habitació mentre proveu d’estirar les cames sense tocar la cortina que, més que dividir, uneix misèries; si no heu begut tota l’aigua de les màquines expenedores que encara funcionen, en un esforç sobrehumà de sobreviure a la calor asfixiant i paralitzant; si no heu esperat hores i hores sentir les passes del metge que potser us dirà alguna cosa encoratjadora i no us heu tornat bojos perquè només sentiu el soroll estrident de les rodes dels carros barrejat amb les veus corrosives de les infermeres al passadís i sorprenentment embafadores quan entren a canviar sondes, a prendre temperatures i a donar ordres; si no heu sobreviscut mai un dia sencer en un hospital i no heu sortit corrents, secs per dins i ofegats per fora, no us heu assegut en un banc solitari, no heu sentit sobre els vostres caps els últims raigs de sol, no heu expirat tota l’angoixa i el dolor, no us heu quedat buits de qualsevol pes, no heu seguit amb la mirada afamada de vida el petit colom gris, no us heu sorprès de sentir-vos riure quan s’acosta prou com per veure’l bé i comprovar que no és gris sinó que les plomes de darrere amaguen tons de lila, de blau i de verd i que té una taca blanca just a sobre la cua, en un esclat modest de bellesa pura i inesperada; si no heu fet tot això segurament no sabreu de què us parlo quan us parlo de felicitat.

L'escala nostra de cada dia

En lloc dels pocs esglaons de davant de l’entrada del vell hospital, trien la rampa que baixa en tres trams de més de sis metres cadascun. Van a un ritme molt lent, amb passes curtes però regulars. Ella coixeja i s’agafa amb les dues mans al braç dret de l’home. L’esquerre el duu penjat en un cabestrell blau. Tots dos tenen els cabells blancs, com la neu sota el sol, els ulls serens i el somriure jove.

En arribar a baix, es miren i un d’ells diu: Tornem-hi? L’altre inclina el cap i, sense parar, sense veure’m, sense por, sense dubtes, comencen a pujar de nou els pocs esglaons de davant de l’entrada del vell hospital.

L'orquídia

El primer que feia en arribar a la feina era ruixar l’orquídia. A l’oficina no li havien durat mai més de tres o quatre setmanes i ella no en sabia la causa. Es limitava a comprar-ne una altra quan l’anterior semblava morta. Sempre se la veia correcta, pulcra, intel·ligent i amb una guspira d’ironia als ulls. Els subordinats li tenien respecte, els clients se sentien respectats i els gestors buscaven el seu respecte amb cautela. Quan feia un bon negoci, donava les gràcies i ho celebrava amb el marit. Quan fallava, reconeixia els errors i ho explicava als fills. Era una dona quasi perfecta.

El primer que feia en arribar a casa també era ruixar l’orquídia. Aquesta feia més de cinc anys que la tenia: les fulles no s’assecaven mai i fins i tot alguna vegada havia tornat a florir. Després es treia el vestit de dues peces fet a mida, es desfeia el recollit i els llavis se li afluixaven en un somriure de veritat. Encara que volia fer-ho, no sabia gaire com petonejar els fills o com abraçar el seu home. El que sabia era cuinar-los plats que a vegades es cremaven, fer-los riure amb acudits increïblement dolents, plorar d’amagat quan els sentia tristos i distants i fer-los sortir a la terrassa per veure les primeres orenetes a la primavera. Era una dona molt imperfecta.

Un dia va descobrir el misteri de l’orquídia. A la de l’oficina la tenia dins d’un test preciós, de color negre, en perfecta harmonia amb el disseny del mobiliari i dels seus vestits cars. A la de casa encara la tenia en el mateix test en què l'havia comprat, un senzill test de plàstic transparent. I ella, la dona perfectament imperfecta, va descobrir amb estupor que les arrels de les orquídies necessiten la mateixa llum que les fulles. Si no la tenen, es moren.

Entre la vida i el no res

Vaig escriure el conte més trist que vaig poder imaginar i, en llegir-lo, van riure. Després vaig escriure el conte més alegre que vaig poder imaginar i, en llegir-lo, es van enfadar.

Jo, confosa, vaig entristir-me primer i vaig deprimir-me més tard; però al cap d’un cert temps, vaig entendre que havia de sentir-me feliç perquè havia arribat al cim més alt: havia aconseguit –encara que inconscientment– parir Sentiments. I, si no els podia controlar, no me n’havia de preocupar: això passa contínuament. 

Compartir

Van coincidir a la sala d’espera del metge que les havia operat. Totes dues anaven acompanyades dels seus homes. No es van dir res més, després del bon dia. Però s’havien estat estudiant l’una a l’altra amb mirades furtives i encuriosides. A les sales d’espera dels metges la gent no fa amics: la gent fa veure que pateix molt, o fa veure que no pateix gens, o fa veure que té una vida perfecta amb una parella perfecta. La gent que, obligada a restar tancada en una habitació de l’hospital, va amb la camisa mal cordada i ensenyant les cames massa blanques i les pors més ridícules sense cap vergonya, i que, a casa seva o a la feina, crida i fa por, a les sales d’espera dels metges es torna tancada i lliscant. No pregunten amb interès, sinó per fer passar l’estona. No es queixen per por, sinó per semblar empàtics. No dissimulen les seves desgràcies per respecte, sinó per vergonya. A les sales d’espera dels metges no es fan amics.

En sortir de la clínica, a poc a poc i repenjada en el braç del seu home, la més jove va sentir la porta del cotxe que s’obria al costat i l’altra dona, amb una cara diferent, com si s’hagués desmaquillat, li va fer un gest perquè se li acostés. Van parlar potser tres minuts, llargs i plens de tendresa. Com si s’haguessin conegut de tota la vida. Les dues necessitaven compartir la por i les il·lusions i tornar a ser només dones, sense operacions, sense malalties, sense necessitat de semblar el que no se sentien.

A les sales d’espera dels metges la gent no fa amics. Però a vegades, a fora, despullades pel vent fred de començament d’hivern, les ànimes es troben volant una al costat de l’altra.

Perspectives

O: Ei, Pessimista, saps què? Estic content perquè he descobert que no tothom és dolent. Hi ha persones bones i persones dolentes.

P: Jo no ho veig així, Optimista: crec que les mateixes persones poden ser bones o dolentes, segons el moment i les circumstàncies.

O: Doncs això encara em fa més feliç! Veig que tu també t’has tornat optimista, perquè creus que tothom pot ser bo.

Desprès de fer-li un copet a l’esquena, l’Optimista se’n va, xiulant i confiat, cap a la cafeteria de la plaça. El Pessimista el mira com s'allunya, aixeca les espatlles i dóna un cop de peu a la pedreta que se li ha posat just davant de la sabata: Això només vol dir que tothom pot ser dolent, amic meu.

It was not Fear

It was not fear of death. Or at least, not fear of my own death. It was--and still is--fear of all deaths, as the sum of each individual death: of what I think, of the people I love, of the animals I cuddle, of the dreams I invent, of unfulfilled desires, of unborn aspirations,  of all that was never said or never lived, of the mornings I wake up ready to conquer the world, of the nights when tears chase away the nightmares, of the trees that may not thrive again next year, or of whether I will be there to see them, of the inconsequential objects that have been with me for a while and with whom I've shared days and nights, of the tiny moments that are constantly dying and no one doubts will never return.

Translated by Lina Strenio

Dones i miralls

     —Des de ben petita m’he vist tots els defectes —em diu, amb un somriure tranquili·litzador i madur—. Les cuixes massa gruixudes, la panxa massa prominent, les galtes massa pigallades; quan vaig créixer els pits es van tornar massa grossos, i més tard, els braços, massa flàccids. Vaig aprendre a evitar els miralls o, si no tenia més remei, a mirar només el que hi havia per sota el coll, com si jo —el meu cap— no tingués res a veure amb aquell cúmul d’imperfeccions —el meu cos. Tot això va deixar de passar de cop a les sis de la tarda de dimarts, dia tretze de novembre de l’any dos mil u. Aquella tarda quan ell va venir al llit, on jo em passava moltes hores tontes, es va estirar al meu costat, em va passar el braç dret per sota el cap i va emmotllar  la mà esquerra sobre el meu genoll dret. Es va quedar així, ben quiet, i aviat es va adormir, i tot era natural i rodó: les seves mans en el seu lloc de repòs, el meu cap buit de tots els brunzits i el meu cos irreversiblement eteri i perfecte. Les meves cuixes van esdevenir elegants, els meus pits es van convertir en obres d’art i els meus braços van parar de moure’s senzillament perquè moure’s i fugir i tenir por ja no tenia cap sentit. Aquella tarda vaig saber que, reflectida en el mirall dels seus somnis, jo sempre seria la dona més bonica del món.

     Quan acaba me la miro de veritat, sense vergonya ni llàstima, i haig de reconèixer que té raó: darrere de totes les seves imperfeccions, hi ha la dona més bonica del món.

No era por

No era por de la mort. O com a mínim no era por de la meva mort. Era –i encara ho és˗˗ por de les morts, com a suma de cada mort individual: de les coses que penso, de les persones que estimo, dels animals que acaricio, dels somnis que invento, dels desitjos sense complir, de les il·lusions sense néixer, de tot el que es va quedar sense dir o sense viure, dels matins quan m’aixeco amb ganes de menjar-me el món, de les nits quan les llàgrimes fan fora els malsons, dels arbres que no sé si tornaran a brotar l’any que ve o si jo hi seré per veure-ho, dels objectes insignificants que m’han acompanyat durant un temps i han compartit amb mi dies i nits, dels instants que moren contínuament i que ningú no dubta que no tornaran mai més.