dissabte, 15 de febrer de 2014

La llegenda de la primavera o... Some like lemons...

Encara que els últims dies no n’havien parlat, tots dos pensaven fer alguna cosa especial. Ella havia comprat l’ampolla de cava i un parell d’espelmes amb olor de bosc. Ell havia imaginat el ram de roses més vermell que pogués existir i ja sabia on compraria la capsa de bombons en forma de cor. Cap dels dos no volia reconèixer que eren així de normals, buscant excuses per ser feliços en qualsevol fotesa, fins i tot en una campanya comercial qualsevol. Però per sota una aparença seriosa i escèptica, de veritat eren així de normals. Potser perquè la gent, quan està enamorada, es torna molt més normal del que mai hauria cregut.
Els únics problemes, que tots dos havien ignorat, conscientment o no, eren dos: ell feia dies que estava ingressat a l’hospital i a ella l’acabaven d’acomiadar de la feina. Per tant, el dia dels enamorats va intentar esmunyir-se pel costat, sense pena ni glòria, entremig de frustracions primaverals i desitjos impossibles. I quasi quasi ho aconsegueix.
Però es veu que, d’alguna manera encara per estudiar, ell va posar tota la seva ànima a l’esquena d’un petit colom i el va enviar a la carretera per on ella passava sempre quan se n’anava de l’hospital, el va fer buscar un arbre sec i abandonat, i deixar-hi caure la preciosa càrrega a sobre: l’arbre va florir de cop en un esclat de bellesa i olor.
En veure’l, ella es va parar meravellada. Aquell arbre era un ram gegant que s’havia obert des del matí fins a la nit. Aquell arbre no podia ser real.


Es van adormir tard aquella nit: ell en el llit trist d’hospital, ella en el sofà fred de casa, somrient i somiant amb les mateixes branques curulles de flors blanques que els portaven volant un cap a l’altre.